Pierre Lemaitre: Recursos inhumans (Cadres noirs)
Traducció d’Albert Pejó
Edicions Bromera, març 2017 (segona edició)
ISBN 978-84-9026-733-2
Valoració:4

Alain Délambre és un director de recursos humans a l’atur des de fa quatre anys. Amb més de cinquanta anys sobreviu com pot amb una feina a temps parcial en un magatzem. La situació afecta la seva autoestima i, per descomptat, la relació amb la Nicole, la seva dona, i les dues filles, ja grans.

Un dia és convocat a una entrevista per una feina que s’ajusta a la seva experiència, un director de recursos humans. Una gran empresa petroliera ha de triar el directiu que s’ha d’encarregar del tancament d’una planta i, alhora, cerca un nou responsable de recursos humans; muntaran un joc de rol per fer la selecció en un sol procés: uns actors segrestaran els actuals directius i els candidats a director de recursos humans dirigiran una investigació per esbrinar com reaccionen sota pressió. El director general i el de l’empresa de selecció supervisaran les reaccions d’uns i altres per decidir. Vaja, com a “El mètode Grönholm”, però en bèstia.

Alain va a totes: es prepara a fons per la situació, cerca informació per tots els mitjans possibles, tot i tenir en contra la Nicole, fins i tot amb mètodes poc legals.

El llibre fa un tomb espectacular cap a la meitat (quan dius “uf, ara ha passat això i encara queda mig llibre?”), cosa que Lemaitre ja ha fet servir altres vegades (per exemple, i sobretot, Alex), que fa canviar la percepció que hom té del protagonista.

PS: No m’acostumo als “soc” en comptes dels “sóc”, cada vegada que ho veig em fa mal als ulls. No m’he après els 14 diacrítics indultats, encara!