Arxiu de la categoria: Llibres

Ressenyes de llibres

Llorenç Villalonga: Mort de dama

Llorenç Villalonga: Mort de dama
Club Editor, quarta edició, 1965
Valoració: 4

Dona Obdúlia de Montcada, viuda de Bearn, és malalta al llit, en els seus darrers dies.

Al voltant de Dona Obdúlia, que morirà sense fills, pul·lulen tot de personatges amb interessos clars per l’herència.

Això serveix per revisar tota la seva vida; la vida d’una classe social en vies d’extinció a Mallorca. Una illa on els forasters comencen a importar-hi maneres de fer noves. L’autor combina el present (els darrers dies de la dona) amb els fets del passat magnificent de la família i, en especial, de la malalta.

Menció especial requereix el personatge d’Aina Cohen, una poetessa que és omnipresent a totes les celebracions i actes de l’alta societat de l’illa. És la manera que té l’autor d’entaforar alguna poesia a la novel·la?

No havia llegit res de Villalonga. M’ha sorprès el llenguatge viu i fresc, en algun punt mordaç i tot.

Oriol Ràfols: Les costures de l’anell

Oriol Ràfols: Les costures de l’anell
Editorial Gregal, 2019
ISBN 978-84-17661-27-7
Valoració: 4

Miquel Sarroca, regidor de l’ajuntament de Vilafranca del Penedès, és segrestat. Tancat en una habitació, sense entendre qui ha ordit aquest pla. Fins i tot dubtant de si no ha estat un error.

Mentre les hores se succeeixen repassa la seva vida, com a directiu d’empresa i com a polític. Adversaris i enemics? Sí, uns quants. I si mira de parlar amb la noia que el reté?

Formalment l’obra té dues peculiaritats:

  • Els mateixos fets són explicats des de tres punts de vista diferents: el segrestat i dues persones més (que no desvetllaré).
  • L’autor ha optat per no fer servir punts i apart. És molt escaient en el primer capítol (el cap del Miquel no para, quan no barrina despert somnia), i així dóna un continuïtat en el temps.

Val a dir que aquesta absència de punts i apart fa una mica feixuga la lectura, sobretot al principi, fins que t’hi adaptes.

Finalment cal mencionar alguns fragments memorables, sobretot les “dèries i les cabòries”… inspirat en la política catalana dels darrers anys.

En recomano la lectura!

Philip Kerr: Laberinto griego

Philip Kerr: Laberinto griego (Greeks Bearing Gifts)
RBA Libros, febrer 2019
ISBN 978-84-9187-278-8
Valoració: 3

1957. Bernie Günter treballa com a conserge/vigilant al dipòsit de cadàvers d’un hospital de Munich. Fa servir un altre nom, com molta gent a Alemanya que té necessitat d’amagar-se o ocultar alguna cosa. Sobreviu, i amb això gairebé en té prou.

Un dia és reconegut, i es veu obligat a fer una feina per Max Merten, un dels cofundadors del Partit Popular Panalemany. Aquest encàrrec, tot i prendre viaranys diferents als esperats, és resolt a satisfacció de Merten, que l’ajuda a entrar a treballar a una companyia d’assegurances com a investigador de sinistres.

Després de treballar en algunes reclamacions a Munich mateix és enviat a Grècia, per investigar l’enfonsament d’un vaixell. La seva mentalitat i costums germànics topen amb la manera de fer grega, és clar; però s’hi haurà de sobreposar, sobretot perquè ben aviat descobreix que darrera aquest enfonsament hi ha implicats compatriotes seus. Alguns amb un passat criminal.

Pierre Lemaître: Couleurs de l’incendie

Pierre Lemaître: Couleurs de l’incendie
Albin Michel, 2018
ISBN 978-2-226-42688-8
Valoració: 3

El funeral de Marcel Péricourt, un banquer parisenc, mobilitza les més altes autoritats i la burgesia francesa. I s’hi esdevé un tràgic accident: el nét del difunt, Paul, cau (o es llença?) per una finestra, fet que el deixa paralític de cintura en avall.

El testament designa com a hereva Madeleine, la filla del difunt, mare del Paul. De fet ja la coneixem de refiló, és l’ex-dona d’Henry d’Aulnay-Pradelle (que segueix a la presó), i germana d’Édouard, dos dels protagonistes de Au revoir là-haut. I dos homes queden decebuts: Charles Péricourt, germà del difunt i polític més aviat mediocre, que sense els diners de Marcel no hauria pas arribat a diputat; i Gustave Joubert, el fidel administrador de la banca i temps enrere promès amb Madeleine, que esperava alguna cosa més que un agraïment simbòlic després d’anys de servei.

I amb aquests ingredients i mitja dotzena més de personatges Pierre Lemaître desenvolupa una trama d’aliances i venjances. Amb, és clar, algun gir sobtat de trames argumentals i evolució del caràcter dels personatges al llarg dels anys, entre les dues guerres mundials, amb el rerefons històric del naixement del nazisme a Alemanya.

Una mica menys d’èpica que al primer llibre de la trilogia, si bé amb personatges (potser) més elaborats, menys primaris. Val a dir, però, que fa quatre anys del primer llibre, i alguns detalls no els recordo.

Llegit en format electrònic; en català la publicarà Bromera, amb el títol “Colors de l’incendi”; estarà disponible el març del 2019, pel que llegeixo a “L’illa dels libres“.

Pierre Lemaitre: Recursos inhumans

Pierre Lemaitre: Recursos inhumans (Cadres noirs)
Traducció d’Albert Pejó
Edicions Bromera, març 2017 (segona edició)
ISBN 978-84-9026-733-2
Valoració:4

Alain Délambre és un director de recursos humans a l’atur des de fa quatre anys. Amb més de cinquanta anys sobreviu com pot amb una feina a temps parcial en un magatzem. La situació afecta la seva autoestima i, per descomptat, la relació amb la Nicole, la seva dona, i les dues filles, ja grans.

Un dia és convocat a una entrevista per una feina que s’ajusta a la seva experiència, un director de recursos humans. Una gran empresa petroliera ha de triar el directiu que s’ha d’encarregar del tancament d’una planta i, alhora, cerca un nou responsable de recursos humans; muntaran un joc de rol per fer la selecció en un sol procés: uns actors segrestaran els actuals directius i els candidats a director de recursos humans dirigiran una investigació per esbrinar com reaccionen sota pressió. El director general i el de l’empresa de selecció supervisaran les reaccions d’uns i altres per decidir. Vaja, com a “El mètode Grönholm”, però en bèstia.

Alain va a totes: es prepara a fons per la situació, cerca informació per tots els mitjans possibles, tot i tenir en contra la Nicole, fins i tot amb mètodes poc legals.

El llibre fa un tomb espectacular cap a la meitat (quan dius “uf, ara ha passat això i encara queda mig llibre?”), cosa que Lemaitre ja ha fet servir altres vegades (per exemple, i sobretot, Alex), que fa canviar la percepció que hom té del protagonista.

PS: No m’acostumo als “soc” en comptes dels “sóc”, cada qvegada que ho veig em fa mal als ulls. No m’he après els 14 diacrítics indultats, encara!

John Steinbeck: El raïm de la ira

John Steinbeck: El raïm de la ira (The Grapes of Wrath)
Traducció de Mercè López Arnabat
Edicions 62, 1993 (dins de Les millors obres de la literatura universal segle XX)
ISBN 84-287-9704-9
Valoració: 5

La terra d’Oklahoma, castigada sovint per tempestes de sorra que malmeten les collites, no és prou rendible i els propietaris decideixen fer fora els parcers i treballar la terra amb jornalers i maquinària, de manera que els Joad es veuen obligats a deixar les terres que treballaven i anar cap a Califòrnia, on creuen que hi ha pler de feina i sous alts. Són un grup de tres generacions:

  • Una parella d’avis
  • Els dos adults que fan de caps de família, Ma Joad i Pa Joad
  • Sis fills i un gendre: tres homes joves, una noia en estat i el seu marit, i un nen i una nena petits
  • El germà de Pa Joad i un antic predicador que s’hi afegeix a darrera hora

Després de malvendre tot el que poden inicien la travessia amb un camió vell. Durant el viatge troben un munt de gent que fa el mateix que ells; sovint la solidaritat és l’únic que els permet, a uns i altres, trampejar les adversitats. Amb dificultats i algunes pèrdues la família arriba a Califòrnia, on la realitat és lluny del somni: molts jornalers per a poca feina, que sempre és temporal i a preu fet, en competència directa amb els altres treballadors.

En destaco l’habilitat per transmetre els estats d’ànim, i algunes descripcions intenses, gairebé rabiüdes, com la tempesta de sorra del principi i l’aiguat del final. Conté nombrosos exemples de la crueltat del mercat, el gran engranatge del sistema capitalista. Malgrat els 80 anys d’edat la història és vigent del tot. La noveŀla fou guardonada amb el premi Pulitzer.

La casualitat ha fet que el llegeixi poc després de Temps de segona mà, i la conclusió és depriment: la humanitat accelera el desenvolupament tecnològic a uns nivells inimaginables fa un segle, però és incapaç de proporcionar uns mitjans de subsistència i unes condicions de vida dignes per a tothom. Això és un fracàs com a civilització.

A rellegir d’aquí a uns anys.

Svetlana Aleksiévitx: Temps de segona mà

Svetlana Aleksiévitx: Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Time: Second hand)
Traducció de Marta Rebón
Raig Verd editorial, 2015
ISBN 978-84-943854-6-9
Valoració: 4

L’estil d’Svetlana Aleksiévitx és peculiar i original, es pot resumir com a “periodisme noveŀlat”: aquests llibres sobre l’antic imperi soviètic han estat escrits a partir de centenars d’entrevistes, que l’autora transcriu, ordena i lliga per tal d’explicar la Història, sempre des del punts de vista de les vivències de les persones. A Temps de segona mà – La fi de l’home roig tracta el període de la desintegració de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, en dues parts.

La primera part, 1991-2001- L’apocalipsi com a consol comença amb la iŀlusió del socialisme de rostre humà, amb Gorbachov, una finestra d’esperança per dotar de respecte pels drets humans i llibertat el sistema hereu de les fèrries dictadures estalinistes i postestalinistes. Molta gent orgullosa d’haver aturat el cop d’estat del 2001 per pressió popular, fet que va portar a la desintegració del PCUS i de la Unió Soviètica mateix.

La segona part, 2002-2012 – L’atractiu de la buidor es centra en les grans desigualtats i misèria que ha generat el capitalisme a Rússia i a altres repúbliques, la progressiva pèrdua de pes en l’escena internacional i el ressorgiment d’antigues rivalitats entre comunitats, que els anys de dictadura comunista i de moviments forçats de població no van poder suprimir.

Pot un poble per assimilar i viure, de la nit al dia, amb llibertat, quan de fet no n’ha tingut mai? Està capacitat un gran país per passar en pocs anys d’un sistema d’economia planificada a un capitalisme extraordinàriament dur? Són preguntes que la mateix autora es fa.

El llibre està format per diverses històries independents, la qual cosa permet llegir-lo a trossos.