Don Carpenter: No parava de ploure
Traducció de Yannick Garcia
Trotalibros Editorial, primera edició, setembre del 2024
ISBN 978-99920-76-77-4
Valoració: 4

Jack Levitt ha passat la infantesa en orfanats, amb disciplina i gens d’amor. De fet l’obra comença amb una pinzellada sobre els pares, que en Jack no arriba a conèixer ni a saber qui són.

A l’adolescència a Portland sovinteja locals de billar, tot i que no hi té especial traça, on acompanyat d’altres pinxos intenta fer petits furts o engalipar passa-volants per prendre’ls els quartos amb apostes de billar.

En aquest ambient coneix en Billy Lancing, un noi negre que sí que sap jugar al billar. Després d’anys sense veure’s es tornaran a trobar a la presó, on els posen a la mateixa ceŀla.

En el postfaci Clifford Lee Sargent diu que és una una obra desesperançada, melangiosa, violenta i preciosa. Dura, com un os, d’una duresa mesurada, ni fanfarrona ni posturera. Hi coincideixo.

Vaig comprar aquesta noveŀla arran d’una ressenya o comentari sentit a algun mitjà. Com explica el mateix editor no hi havia versió catalana, i aconseguir-ne els drets li va costar Déu i ajuda.

Recomanable.

Antoni Munné-Jordà: Entre Sant Peters i Sant Pau
Ed. Males Herbes, 2023
ISBN 978-84-126624-1-2
Valoració: 3

Un nen viu al carrer Sant Pau de Barcelona, amb el pare, un venedor catalanista de productes d’adrogueria que, paradoxalment, va ser a la División Azul. La mare va morir quan el nen era petit.

A mida que el noi creix pren consciència política, es distancia del pare (que mai li arriba a explicar per què va anar a la guerra), forma part de diversos grups polítics durant el franquisme tardà i la transició, pren diverses drogues sense caure en addiccions fortes, alhora que ens descriu els canvis del Raval fins el final dels anys 80.

L’he llegit de pressa, però sense gaire entusiasme.

Frank Herbert: Els fills de Dune
Títol original: Children of Dune
Duna Llibres, 2024
Traducció de Lluís Delgado
ISBN 978-84-128385-3-4
Valoració: 2

Tercer i darrer llibre de les cròniques de Dune.

En Paul Atreides s’ha endisat al desert voluntàriament i s’ha fet fonedís, i Dune és governat per l’Alia, la seva germana. D’altra banda els dos fills d’en Paul, en Leto i la Ghanima, creixen i prenen consciència del llegat que pesa sobre ells: pensaments de diverses generacions d’avant-passats se’ls fan presents en estats de semiconsciència.

I el planeta ha esdevingut ja molt verd, i l’escassedat d’aigua ja és història, atès que els plans que s’explicaven al primer llibre han tirat endavant.

Amb l’ajut (no em queda clar fins a quin punt conscient, planificat) de l’àvia Jessica els dos bessons ideen un pla per canviar el destí del planeta.

És un dels llibres que més m’ha costat d’acabar. Li sobren pàgines, sobretot de la primera meitat: massa elucubracions (per no fer servir una expressió obscena) sobre la presciència, la consciència i altres fenòmens que s’inventa l’autor.

Un error: vaig començar-lo pensant que era el segon llibre de la trilogia, però és el tercer. Em falta el del mig. Ara mateix no m’il·lusiona gens llegir-lo, però tard o d’hora ho faré. És una mica més breu, això també hi ajudarà.

Homer: Ilíada
Bernat Metge Universal, 2ª edició (juliol 2022)
Traducció de Pau Sabaté
ISBN 978-84-9859-402-7
Valoració: 4

La Llibreria Mitja Mosca de Badalona ha organitzat una lectura guiada de la Ilíada, amb l’hel·lenista Raül Garrigasait com a guia, i m’hi he apuntat.

Hom creu que l’obra és del segle VIII a. C., per bé que les primeres còpies manuscrites de què es té constància són d’uns 3 segles després, amb (altament probable) transmissió oral els primers segles.

La narració es centra en uns dies de la guerra de Troia, quan ja fa 10 anys que dura, i arranca amb Aquil·les irat, que desisteix a seguir lluitant contra els troians perquè Agamèmnon, el rei dels aqueus (grecs) li pren Briseida, una dona que formava part del botí de guerra que li havia estat atorgat.

És una obra en vers (no rimat), monumental, amb un catàleg de personatges inabastable, i una sintaxi sovint entortolligada, que m’imagino que és fidel a l’original. Desconec si en grec clàssic (amb les declinacions) és més entenedor, però en català m’ha calgut llegir 2 o 3 vegades alguns fragments perquè el subjecte i l’objecte estan en ordre no natural i d’entrada m’hi he perdut (qui diu que ha fet què a qui?)

Amb el que he gaudit més és amb les comparacions que són com petits contes o històries en sí. Mireu, per exemple, aquesta del cant IV:

Quan anava a primera fila, al costat del pit dret va encertar-lo
i la llança de punta de bronze li va sortir per l’espatlla.
Va caure a terra, enmig de la pols, talment un pollancre
que creix en una marjal que cobreix d’aiguamolls molta terra
i és llis, perquè creixen les branques a dalt de tot de la copa,
i ve un constructor de carros i amb el ferro que brilla com flama
el tala tot d’una, per fer-ne, arquejant-lo, una corba de roda,
i queda abatut per terra, a la riba del riu, ressecant-se.

I com aquesta n’hi ha unes quantes desenes.

No tinc criteri per avaluar la qualitat de la traducció, llevat que em sembla una feinada de nassos.

En definitiva, una obra que probablement sense que m’estiressin una mica no hauria gosat llegir; i que un cop acabada m’ha fet adonar del poc que conec el món clàssic grec no-científic, que no deixa de ser l’origen cultural de la nostra civilització.