Bonnie Garmus: Lliçons de química (Lessons in Chemistry)
Traducció de Bel Olid
Penguin Random House – Coŀlecció Salamandra
ISBN 978-84-18858-68-0
Valoració: 4

L’Elisabeth Zott intenta fer-se un lloc al món exclusivament masculí de la investigació bioquímica. Amb moltes dificultats per la discriminació de gènere de mitjans del segle XX, aconsegueix treballar a l’Institut de Recerca Hastings, a Califòrnia.

Allí hi coneix en Calvin Evans, un altre investigador amb fama de rancuniós, amb qui acaba convivint. A banda de la passió per la química els uneixen unes infanteses complicades.

Amb els anys l’Elisabeth esdevé presentadora de televisió d’un programa de cuina, on a més d’explicar què els passa als aliments quan són cuinats trepitja uns quants ulls de poll amb les seves idees: anima les dones a fer-se valdre i és molt sincera amb les seves opinions, malgrat que siguin contràries als convencionalismes de l’època.

Amb un petit misteri de fons, la sinceritat i seriositat de l’Elisabeth i els pensaments del gos de la família posen un toc d’humor a una noveŀla que passa molt bé.

La recomano.

Veronica Raimo: Res és veritat
Traducció de Mercè Ubach
Edicions de 1984
ISBN 978-84-18858-53-6
Valoració: 3

La Veronica és filla d’una mare controladora en extrem (fins i tot en l’edat adulta de la noia), i d’un pare obsessionat per la higiene.

Amb el seu germà (el preferit dels pares, perquè és molt més llest que els nois de la seva edat) viuen una infantesa atípica, amb poca interacció amb nens de la seva edat. S’han d’empescar jocs i activitats que els permetin sobreposar-se a aquestes excenctricitats dels pares.

Ja de gran la Veronica esdevé escriptora (el seu germà també), i arrossega seqüeles de la infantesa estranya: s’inventa històries, menteix, i arriba un moment que ni ella mateixa sap què és cert i què s’ha imaginat.

Entretinguda i amb alguns punts d’humor, al final no saps si és una noveŀla autobiogràfica (la protagonista també es diu Veronica), absolutament inventada, o les dues coses alhora.

Laurent Binet: Perspectives
Traducció de Mia Tarradas
Edicions de 1984
ISBN 978-84-18858-68-0
Valoració: 4

A la Florència de Cosme de Médici (segle XVI) Jacomo da Pontormo es dedica amb cos i ànima a acabar els frescos de l’església de San Lorenzo.

Un dia el troben mort, amb un cop de martell al cap i una escarpa clavada al pit. A casa seva hi troben la reproducció d’un quadre de Miquel Àngel amb una dona despullada i actitud obscena, amb el retrat de la filla del duc, la jove Maria de Médici.

En una Itàlia sacsejada per les guerres entre els francesos i els espanyols, Giorgio Vasari, home de confiança del duc, intenta treure l’entrellat del fet: qui ha matat el pintor? Per què? Quin sentit té el quadre amb la Maria?

Escrit exclusivament com a cartes que s’envien els diferents personatges la noveŀla és una breu incursió històrica a aquest període de la història europea.

La recomano.

Frank Herbert: Dune
Traducció de Manuel de Seabra
Raig verd
ISBN 978-84-128385-1-0
Valoració: 4

Leto Atreides és nomenat governant d’Arrakis, un planeta desèrtic amb uns cucs de sorra gegants capaços d’empassar-se naus senceres, amb uns habitants hostils (els frémens), però on hi ha una substància molt valuosa, l’espècia.

A causa d’aquesta substància el planeta és l’escenari de tensions de poder entre el duc Leto, els Harkonnen i els frémens. Tot amb el rerefons de tradicions miŀlenàries, religions i mites.

Frank Herbert crea un món paraŀlel, probablement en el futur, amb bilions de persones, incomptables mons i certa tradició amb algunes arrels de la cultura actual (vegeu aquesta nota, per exemple).

Aquesta noveŀla fou escrita el 1965, abans de néixer jo. Un clàssic de la ciència ficció que aguanta bé el pas del temps. M’ha agradat, i n’hauria de veure l’adaptació cinematogràfica, bastant recent.

A una novel·la ambientada a la Terra hom citaria l’autor d’aquest pensament

Però al planeta Caladan no sabem qui ho va dir.

He començat Dune. M’agrada.