Frank Herbert: Els fills de Dune
Títol original: Children of Dune
Duna Llibres, 2024
Traducció de Lluís Delgado
ISBN 978-84-128385-3-4
Valoració: 2

Tercer i darrer llibre de les cròniques de Dune.

En Paul Atreides s’ha endisat al desert voluntàriament i s’ha fet fonedís, i Dune és governat per l’Alia, la seva germana. D’altra banda els dos fills d’en Paul, en Leto i la Ghanima, creixen i prenen consciència del llegat que pesa sobre ells: pensaments de diverses generacions d’avant-passats se’ls fan presents en estats de semiconsciència.

I el planeta ha esdevingut ja molt verd, i l’escassedat d’aigua ja és història, atès que els plans que s’explicaven al primer llibre han tirat endavant.

Amb l’ajut (no em queda clar fins a quin punt conscient, planificat) de l’àvia Jessica els dos bessons ideen un pla per canviar el destí del planeta.

És un dels llibres que més m’ha costat d’acabar. Li sobren pàgines, sobretot de la primera meitat: massa elucubracions (per no fer servir una expressió obscena) sobre la presciència, la consciència i altres fenòmens que s’inventa l’autor.

Un error: vaig començar-lo pensant que era el segon llibre de la trilogia, però és el tercer. Em falta el del mig. Ara mateix no m’il·lusiona gens llegir-lo, però tard o d’hora ho faré. És una mica més breu, això també hi ajudarà.