Després d’uns dies de proves i preparació aquest matí he dedicat un parell d’hores a canviar el servidor a Alma Linux 9.1. Tot rutlla, tot i que falta algun detall.
A banda de la configuració bàsica del servidor la majoria del temps l’he dedicat a retocar les configuracions dels diferents contenidors docker: actualització de versions, sobretot.
Fer servir Docker en un servidor tan modest com aquest només té 2 finalitats: entendre com funciona aquest sistema i la facilitat per crear (i recrear quan calgui) les configuracions amb els “Dockerfile” i els “YML”.
I sempre hi ha un punt de pujada d’adrenalina en canviar el DNS: funcionarà?
Stefan Zweig: Clarissa Traducció de Joan Fontcuberta Quaderns Crema, 2017 ISBN 978-84-7727-576-3 Valoració: 4
Clarissa és una noia austíaca nascuda a finals del segle XIX, amb la infantesa i primera joventut marcades pel rigor d’un pare militar.
Estudia diverses matèries i comença a treballar d’ajudant del neuròleg Silverstein. En un viatge professional coneix en Léonard, francès, de qui s’enamora. Però l’esclat de la Guerra Europea els separa.
La noveŀla mostra fets ben quotidians i decisions diàries i vitals d’una persona ben normal, enmig d’un entorn ben convuls.
Remenant per casa he trobat el fullet comercial del Commodore Amiga, i dues ressenyes de revistes.
Era un ordinador bastant trencador, amb capacitats gràfiques i de so molt per sobre del que hi havia en aquells moments, en línia amb els primers “macs” de Apple, que són més o menys de la mateixa època.
Unes quantes trompetes de la mort (fresques o seques)
0,5 l de brou de verdures
1 tomàquet madur no gaire gros
1/2 ceba grossa, o 1 de petita
Sal i pebre
2 dits de vi blanc
Talleu la ceba i enrossiu-la; afegiu-hi el tomàquet per fer un sofregit, a foc lent, ben confitat. Compte amb el tomàquet, el plat queda desgraciat si n’hi poseu massa: les trompetes i el calamars són de gust suau, i si el tomàquet domina malament rai.
Netegeu les trompetes (o hidrateu-les si són seques). Si són molt grosses, talleu-les una mica.
Poseu el brou a escalfar.
Talleu els calamars i coeu-los una mica a la paella on fareu l’arròs, amb un bon raig d’oli, una mica de sal i pebre.
Afegiu-hi progressivament el sofregit, les trompetes, l’arròs i el vi; barregeu bé després de cada ingredient, i espereu un minut i mig o dos abans de posar-hi el següent.
Poseu-hi brou ja calent fins que tota la massa quedi coberta, que l’arròs no es vegi. Si es beu tot el brou afegiu-n’hi una mica.
Tasteu-lo al cap de 10 o 12 minuts; afegiu-hi una mica de sal si cal. Quan sigui cuit traieu-lo del foc, deixeu-lo reposar un parell de minuts i ja us el podeu menjar.
Jo el coc uns 15 minuts, però depèn de l’arròs i del gust de cadascú.
Pierre Lemaître: Miroir de nos peines Albin Michel, 2020 ISBN 978-2-226-44975-7 Valoració: 4
Darrer llibre de la trilogia Els fills del desastre, precedit per Au revoir là-haut (ambientat a la Primera Guerra Mundial) i Couleurs de l’incendie (entre-guerres).
Una mestra que també fa de cambrera de restaurant a París, i que és objecte d’una agosarada proposta per part d’un dels clients habituals, dos soldats confinats a un dels búnquers de la Línia Maginot i un enigmàtic advocat defensor constitueixen el nucli dur del personatges inicials, als que s’afegeix més endavant (segona part) un gendarme de París.
Junt amb alguns personatges extres es configura una noveŀla gairebé coral, que comença els mesos previs a la invasió de França per part de l’exèrcit alemany.
L’obra està dividida en tres parts, i a cada una hi ha un fil narratiu per cadascun dels personatges (amb una petita variació a la segona part, en què una part de la història es coneix a partir d’unes cartes)
Tot i formar part d’una trilogia, es pot llegir sense conèixer les dues altres obres. En recomano la lectura.
L’he llegit en format electrònic. En català ha estat publicat per Bromera amb el titol “El mirall de les nostres penes”.
Ben curiós, l’adjectiu novell: deriva de la mateixa paraula llatina que nou, però alhora si la dividim en dues parts és no-vell. I ja està bé, perquè si no és vell és que és nou.
Fa ja temps que a les emissores de ràdio en català s’han empescat l’expressió “el punt de les 8”.
Suposo que “són les 8 en punt” (que sí té sentit, en contraposició a “les 8 tocades” o “gairebé les 8”) ha degenerat en “passen quatre minuts del punt de les 8”. Però “el punt de les 8” no és cap hora. Digueu “passen quatre minuts de les vuit”.
Una altra variant sense cap ni peus és “en punt, hem arribat a dos quarts de vuit”, dit després dels senyals horaris. Digueu “són dos quarts de vuit”.
Ho he sentit tant a Catalunya Ràdio com a Rac1.
blog personal de Gabriel Massip
unxicdellum.cat fa servir "galetes" (en anglès, "cookies") per fer més fàcil l'ús de la web i per recollir dades estadístiques de les visites. Si continueu navegant s'entén que hi esteu d'acord. EntèsNo ho acceptoMés informació
Política de privacitat i cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
