Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons

Informàtica i comunicacions

Obsolescència (no programada)

Feu un comentari

Una mica empipat.

Tinc una impressora multifuncional (impressora, escànner, fax, fotocopiadora) de l’any 2007. Funciona bé. Però no he trobat els drivers per a 64 bit, això fa que imprimeixi “pàl·lid”, i no puc controlar-ho.

Ara el Vuescan se m’ha actualitzat, a una versió de 64 bit, no funciona amb l’escànner. He tornat a la versió antiga de 32 bit.

En aquest cas no és un problema d’obsolescència programada, sinó l’extraordinari ritme de creació de nous productes (a vegades són els antics una mica retocats, només) que, combinada amb la pressió de preus, fa que els fabricants deixen de mantenir els productes antics.

No tinc cap ganes de canviar d’impressora, aniré tirant com pugui amb el que tinc. Però em veig a venir que tard o d’hora sortirà una altra pega que em forçarà a fer-ho.

Actualització 4/1/2015: L’autor de Vuescan m’ha contestat el correu que li havia enviat i m’ha dit on trobar la versió nova de 32 bit; és a dir, segueix mantenint-les.

Llibres

Pierre Lemaitre: Au revoir là-haut

2 comentaris

Pierre Lemaitre: Au revoir là-haut
Albin Michel, 2013
ISBN 978-2-226-29294-0
Valoració: 4

Les vides d’Albert Maillard i Édouard Péricourt, dos soldats francesos de la Primera Guerra Mundial, queden marcades i unides per una de les darreres ofensives gal·les, la conquesta de la cota 113, liderada pel lloctinent Henry d’Aulnay-Pradelle. Poc després es declara l’armistici, i finalment comença la desmobilització. La reincorporació a la vida civil dels dos homes és ben difícil, per raons diferents (que expressament no explico). A Henry, en canvi, les coses li van força bé.

Amb un nombre força reduït de personatges l’autor dibuixa la societat francesa del final de la guerra: unes classes socials i econòmiques ben marcades, els mecanismes impecables del poder, l’ambició sense escrúpols d’uns quants. L’obra té dos ritmes ben diferents: molt pausada al principi, els darrers capítols són marcats per l’acció, un desenllaç (amb detalls inesperats) que té lloc en pràcticament dos dies.

Basada en part en fets reals, li van donar el premi Goncourt del 2013. En recomano la lectura.

Llegit en format electrònic; en català està editada per Bromera, amb el títol “Ens veurem allà dalt”.

Llibres

Siri Hustvedt: Un món resplendent

Feu un comentari

Siri Hustvedt: Un món resplendent (The Blazing World)
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, 2014
ISBN 978-84-339-3517-5
Valoració: 4

Harriet (Harry) Burden és una artista plàstica casada amb Felix Lord, un important marxant d’art, a New York. La seva obra mai no ha estat mai gaire apreciada, començant per la poca implicació del marit per fer-la conèixer. Un cop vídua decideix donar aixopluc a altres artistes i, alhora, llançar-se de ple a la creació. Convençuda que el món de l’art és altament masclista pacta amb tres homes perquè exposin obres que ha creat ella, en part per rebel·lió, en part com a experiment. Aquesta estratègia té desenllaços ben diferents segons la personalitat, interessos i talent de cadascun d’ells.

La novel·la gira al voltant d’aquestes tres històries com a fil conductor, però de fet repassa tota la vida i personalitat de la Harriet: hi surten els pares, el matrimoni, els fills (una noia i un noi, ben diferents), així com la inabastable cultura de la Harriet, o el condicionant de la seva inusual alçada. Tota la història és un llibre escrit per I. V. Hess, en forma de recull d’entrevistes amb persones que la van tractar, retalls de premsa i transcripcions de les llibretes d’anotacions (una per cada lletra de l’alfabet) de la mateixa Harriet, una espècie de diari caòtic.

Xavier Serrahima n’ha publicat una ressenya a Núvol.

Música

Magnetòfons

8 comentaris

L’article Die Walküre: una òpera… i quants formats? m’ha fet pensar en un aparell que sempre m’ha fascinat: els magnetòfons de bobina oberta ReVox.

El moviment de les dues rodes és ben coordinat per no tensar massa la cinta (que circula a 9,5 cm/s o 19 cm/s, el doble o quàdruple que les cintes de “cassette”), un espectacle visual que, alhora, engendra una música, la que vulgueu, amb una bona qualitat de so.Eren uns aparells grossos, les cintes no eren gaire transportables (al cotxe malament, oi?) i segur que eren delicades i cares… però el trobo preciós!

Un vídeo il·lustratiu:

Fixeu-vos en el detall, a sota de la roda de la dreta: una petita eina per tallar la cinta.Noteu també els dos “VU-meters” clàssics (les agulles que indiquen la intensitat potència [acabo de veure que són dB] del so).

Quan hauria pogut comprar-ne un ja havien passat a la història!

General

Sense ètica ni estètica

Feu un comentari

La senyora Sol Daurella fa quatre dies (bé, potser són cinc) va deixar el consell d’administració del Banc Sabadell, deixant entendre que ja tenia prou feina a CocaCola Iberian Partners.

Doncs no era per això: avui s’ha sabut que s’incorpora al consell d’administració del Banco Santander. No hi entenc del tot, em preocupen poc les guerres entre els bancs, i si un em mereix poc respecte és precisament el Santander; però em sembla que, per ètica i estètica, com a mínim hauria d’haver deixat passar mig any entre la sortida d’un consell i l’entrada a l’altre.

Em reafirmo en no beure més xarop amb gas d’aquest que venen en llaunes vermelles.

General

3 de cada 10

Feu un comentari

Avui Alícia Sànchez Camacho (ja em perdonarà si “Alícia” ha d’anar sense accent o el de Sànchez ha de ser agut) ha fet bandera que ahir només van anar a votar 3 de cada 10 catalans. És una proporció tan irrisòria com la d’espanyols que van votar-los el 20 de novembre de 2011: dels 35.779.491 electors van votar-los només 10.866.566 persones.

Per què és irrisori ahir i, amb la mateixa proporció, es senten totalment legitimats per presidir el govern d’Espanya? Va, siguin conseqüents i convoquin eleccions!!!