M’he cansat de tenir publicitat al blog.

Atesa la poca difusió (res estrany segons el ritme d’actualització i els temes que tracto) els rèdits d’aquesta publicitat eren absolutament insignificants.

La senyora Sol Daurella fa quatre dies (bé, potser són cinc) va deixar el consell d’administració del Banc Sabadell, deixant entendre que ja tenia prou feina a CocaCola Iberian Partners.

Doncs no era per això: avui s’ha sabut que s’incorpora al consell d’administració del Banco Santander. No hi entenc del tot, em preocupen poc les guerres entre els bancs, i si un em mereix poc respecte és precisament el Santander; però em sembla que, per ètica i estètica, com a mínim hauria d’haver deixat passar mig any entre la sortida d’un consell i l’entrada a l’altre.

Em reafirmo en no beure més xarop amb gas d’aquest que venen en llaunes vermelles.

Avui Alícia Sànchez Camacho (ja em perdonarà si “Alícia” ha d’anar sense accent o el de Sànchez ha de ser agut) ha fet bandera que ahir només van anar a votar 3 de cada 10 catalans. És una proporció tan irrisòria com la d’espanyols que van votar-los el 20 de novembre de 2011: dels 35.779.491 electors van votar-los només 10.866.566 persones.

Per què és irrisori ahir i, amb la mateixa proporció, es senten totalment legitimats per presidir el govern d’Espanya? Va, siguin conseqüents i convoquin eleccions!!!

De ben segur la peŀlícula més conegudes de Marlon Brando és El Padrí, de l’any 1972.

Arran d’un programa sobre Brando a la tele fa unes setmanes he sabut que uns vint anys abans, en un registre radicalment diferent, va fer de Marc Antoni a Juli Cèsar, en una adaptació de l’obra de Shakespeare, i el deixaven molt bé.

Heus ací el principi del discurs d’Antoni en el funeral de Cèsar:

I la traducció al català (per Salvador Oliva):

Amics romans, compatriotes, presteu-me atenció.
Vinc a sepultar Cèsar, no a lloar-lo.
El mal que fan els homes sobreviu després d’ells;
el bé sovint queda enterrat amb els seus ossos;
sigui així amb Cèsar. L’honorable Brutus
ha dit que Cèsar era ambiciós.
Si és veritat, va ser una falta greu
i Cèsar l’ha pagada molt greument.
Aquí, amb permís de Brutus i dels altres
(perquè cal dir que Brutus és un home honorable,
i també els altres, tots, són homes honorables),
vinc a parlar en el funeral de Cèsar:
va ser amic meu, fidel i just amb mi.
Brutus, però, que és un home honorable,
ha dit que Cèsar era ambiciós.
Va portar a Roma molts captius amb els
rescats dels quals va augmentar el tresor públic.
¿Us sembla això una ambició de Cèsar?
Quan els pobres clamaven, ell plorava:
l’ambició, ¿no hauria de ser més insensible?
Però Brutus diu que era ambiciós,
i ja sabem que Brutus és un home honorable.
Tots vosaltres vau veure com en els Lupercals
vaig oferir-li tres vegades la corona
i ell la va refusar cada vegada. ¿És això ambició?
Però Brutus diu que era ambiciós,
i ell, certament, és un home honorable.
No dic que desaprovo el que Brutus ha dit,
vull dir-vos solament allò que veig.
Tots el vau estimar, no sense causa.
Doncs: ¿Quina causa us priva que el ploreu?
Ah, seny, te n’has anat cap a les brutes bèsties,
els homes han perdut el seny. M’haureu de perdonar
tinc el meu cor en el taüt de Cèsar
i he d’aturar-me fins que torni amb mi

Viatge a Tarragona per feina. Surto a les 9:03 de Sants amb un regional, tren força buit, més tranquil·litat.

Però amb aquests trens mai pots estar tranquil. A Cunit, clavats. Una unitat s’ha enganxat amb la catenària a Sant Vicenç de Calders, i només es circula per una via.

Baixem, ens fan esperar una hora i mitja i pugem al següent tren que venia de Barcelona. Pel mig passa un euromed, impensable que s’aturi i reculli els que anem a Tarragona, com a mínim.

Informació mínima, sort de l’interventor del nostre tren, que ens ha anat explicant què passava. La megafonia de Cunit no se sentia des de l’andana on esperàvem.

En resum, tres hores de Barcelona a Tarragona. I en arribar no hi havia ningú a l’oficina d’atenció al viatger. Això és es colmo.

La tornada bé, afortunadament.

The Guardian ha publicat la ressenya de la traducció anglesa d’Incerta Glòria, de Joan Sales.

Llegeixo que han atorgat el premi Nobel de física als inventors del LED (díodes emissors de llum) de color blau.

Quan vaig estudiar electrònica (a la segona meitat dels anys 80 del segle XX) no hi havia LEDs blaus: ens havíem de conformar amb els vermells, verds i carbasses/grocs. Amb els LEDs blaus va ser possible “fer” color blanc i més endavant ens ha arribat tot aquest estol de pantalletes i pantallasses…