De ben segur la peŀlícula més conegudes de Marlon Brando és El Padrí, de l’any 1972.
Arran d’un programa sobre Brando a la tele fa unes setmanes he sabut que uns vint anys abans, en un registre radicalment diferent, va fer de Marc Antoni a Juli Cèsar, en una adaptació de l’obra de Shakespeare, i el deixaven molt bé.
Heus ací el principi del discurs d’Antoni en el funeral de Cèsar:
I la traducció al català (per Salvador Oliva):
Amics romans, compatriotes, presteu-me atenció.
Vinc a sepultar Cèsar, no a lloar-lo.
El mal que fan els homes sobreviu després d’ells;
el bé sovint queda enterrat amb els seus ossos;
sigui així amb Cèsar. L’honorable Brutus
ha dit que Cèsar era ambiciós.
Si és veritat, va ser una falta greu
i Cèsar l’ha pagada molt greument.
Aquí, amb permís de Brutus i dels altres
(perquè cal dir que Brutus és un home honorable,
i també els altres, tots, són homes honorables),
vinc a parlar en el funeral de Cèsar:
va ser amic meu, fidel i just amb mi.
Brutus, però, que és un home honorable,
ha dit que Cèsar era ambiciós.
Va portar a Roma molts captius amb els
rescats dels quals va augmentar el tresor públic.
¿Us sembla això una ambició de Cèsar?
Quan els pobres clamaven, ell plorava:
l’ambició, ¿no hauria de ser més insensible?
Però Brutus diu que era ambiciós,
i ja sabem que Brutus és un home honorable.
Tots vosaltres vau veure com en els Lupercals
vaig oferir-li tres vegades la corona
i ell la va refusar cada vegada. ¿És això ambició?
Però Brutus diu que era ambiciós,
i ell, certament, és un home honorable.
No dic que desaprovo el que Brutus ha dit,
vull dir-vos solament allò que veig.
Tots el vau estimar, no sense causa.
Doncs: ¿Quina causa us priva que el ploreu?
Ah, seny, te n’has anat cap a les brutes bèsties,
els homes han perdut el seny. M’haureu de perdonar
tinc el meu cor en el taüt de Cèsar
i he d’aturar-me fins que torni amb mi
