Aquest maig (és clar!) torna El joc de Badalona. La inscripció ja és oberta!

Després de l’expectació aixecada per la sentència (finalment fallida) respecte a la constitucionalitat de l’Estatut, potser ens ho hauríem d’agafar d’una altra manera.

Els diaris en el seu moment van consensuar un editorial. Jo els agrairia un nou esforç d’unanimitat: no parlar-ne més fins que hi hagi sentència. M’és ben bé igual qui sigui el nou ponent, si els magistrats dormen o mengen, quin dia i a quina hora es reuniran. I em sembla que no sóc l’únic, que a molts se’ns en refot.

Petites onades al llac Enol (Covadonga), el passat 29 de març.

Quarts de nou del vespre a l’estació de Sants. Tren cap a La Garriga aturat a la via 8, possiblement espatllat. A la mateixa via, a la part central de l’estació, un tren amb destinació a Terrassa. Cap indici de quan passaran els trens de la C1 (perdó, ara se’n diu R1). Al cap d’una estona entra un nou tren a la mateixa via 8, al final, amb destinació a Arenys de Mar.

Pugem a aquest tren, que no es mou (ni pot, és clar, té 2 trens més al davant). Per la deficient megafonia anuncien un tren cap a Blanes a la via 10. Alguns passatgers hi van. Altres no. Ningú sap quin tren sortirà abans. En resum: un merder així recorda les millors èpoques de l’estació de Rodalies de la Barceloneta.

Senyors administradors de rodalies: en primer lloc, reviseu els protocols: en un entorn com Rodalies, on no hi ha marge d’error, per què han entrat no un, sinó dos, trens a la via 8 quan n’hi havia un d’espatllat al davant? Per què és impossible treure un tren espatllat? No hi ha manera de desfrenar-lo i remolcar-lo amb una màquina de maniobres que hi hagi a prop?

I, finalment, la informació segueix essent deficient: incomprensible (ja sigui per problema de la megafonia o de la persona que parla), i insuficient: quan sortiran els propers trens cap a les diferents destinacions, i per quina via.

Solució: tornar a casa amb altres mitjans.

Un dels records d’infantesa coŀlectivament idealitzats per la família més propera és una coca de pebre que feien (o potser encara fan) a un forn de Montblanc, a la Conca de Barberà.

Feia temps que hi pensava, i avui m’he atrevit a provar-ho: només cal barrejar aigua i farina, amb una mica de sal, fent una massa homogènia espessa. Pasteu-la bé amb les mans, com si féssiu pa, i després esteneu-la amb l’ajut d’un corró de cuina. La massa ha de quedar ben fina, d’entre 2 i 4 miŀlímetres de gruix. Poseu-la a una safata de forn; l’he untada amb una mica d’oli, però no tinc clar que calgui.

Poseu-hi sal i pebre al damunt. Amb l’ajut del corró o amb les mans pressioneu una mica el pebre i la sal contra la massa perquè s’hi enganxin. Coeu-ho al forn, a uns 240 graus, durant uns 10 o 12 minuts. Ha de quedar seca i un punt de res torrada; la que us ensenyo és massa torrada del centre; en canvi. és gairebé perfecta de les vores.

Tot i la improvisació i poca pràctica me l’he cruspida per berenar, i m’ha quedat prou bé per repetir-ho més endavant. Em cal controlar una mica més la cocció, això és clar.

Ahir a la tarda, a quarts de set, a Arc de Triomf vaig agafar un tren que només arribava a Badalona. Es va quedar a la via 3, la que és a tocar de la platja.

En desconec el motiu -possiblement tècnic i puntual, perquè aquest tren no consta als horaris oficials- però em va fer pensar quantes vegades, els matins, no l’hauria volgut al revés: un que sortís de Badalona. Senzillament per poder-hi pujar.

31/12: Doncs no és tan excepcional, avui n’hi tornava a haver, tant al matí (sortint de la via 3) com a la tarda en tornar. Però no són a cap horari oficial.

Imperceptiblement aquesta setmana han començat a allargar-se les tardes. Avui el sol s’ha post a les 5:25 de la tarda, però a principis de setmana era a les 5:23. Els matins continuaran escurçant-se fins la primera setmana de gener.

Tot segons WolframAlpha; podeu obtenir aquesta informació buscant-hi, per exemple, sunset barcelona dec 18.