Philip Kerr: Gris de campanya (Field Grey)
Traducció d’Esther Roig
La Magrana, febrer del 2011
ISBN 978-84-8264-956-6
Valoració: 3

Arrenquem a la Cuba pre-castrista, on Bernie Gunter s’ha quedat a Si els morts no ressusciten. Per diversos motius Bernie vol anar a Haití. Compra una barca, però en el trajecte és interceptat per la marina nord-americana. I comença un gran periple pels Estats Units primer, i la mateixa Alemanya després.

Interrogat per les autoritats nord-americanes, explica la seva participació en la guerra, com va ser fet presoner i enviat a camps de concentració russos, i com en va sortir. Bernie no acaba d’entendre què els pot interessar als americans, atès que ell, si bé carrega algunes històries fosques, no ha participat en els crims contra la humanitat. Finalment li expliquen que els interessa el coneixement que té d’Erich Mielke, un comunista alemany amb qui havia coincidir al Berlín feixista i en diferents moments en anys posteriors.

Una densa noveŀla de peripècies, amb molts personatges (he trobat a faltar un dramatis personae), diverses èpoques i escenaris (Cuba, Estats Units, França, Berlín, Viena, Rússia), amb petits casos d’homicidi que Bernie ha de resoldre, a vegades si us plau per força, gairebé com a mecanisme de supervivència.

Nota històrica: Erich Mielke va existir realment, i va arribar a ser cap de la Stassi de la República Democràtica d’Alemanya. Aquest és un dels punts que més m’agraden d’aquestes noveŀles: malgrat que són noveŀla negra en estat pur, hi surten personatges i situacions històriques reals.

Philip Kerr: Si els morts no ressusciten (If the Dead Rise Not)
Traducció d’Esther Roig
La Magrana, novembre del 2009
ISBN 978-84-9867-633-4
Valoració: 3

Any 1934. En plena efervescència del nazisme a Alemanya, Bernie Gunter ha deixat la policia de Berlín, perquè es veu a venir que els seus antecedents polítics (simpatitzant dels socialdemòcrates i sense carnet del partit nazi) li acabaran passant factura. Ara és el detectiu de l’hotel Adlon.

La rutina habitual de l’hotel queda trasbalsada per la mort d’un dels hostes, i el robatori d’un objecte d’art a Max Reeles, un empresari nord-americà amb pocs escrúpols. I la rutina personal del Bernie queda també sacsejada per la Noreen Charalambides, una amiga de la mestressa de l’hotel, de qui s’enamora malgrat la clara diferència social.

Aquests són els personatges principals d’una noveŀla d’interessos econòmics obscurs en una ciutat amb activitat frenètica per acabar a temps les instaŀlacions olímpiques, amb una creïble descripció de l’ambient que s’hi respirava uns anys abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial.

I la segona part del llibre ens porta a la Cuba pre-revolucionària (any 1954, encara amb Fulgencio Batista al poder), també en un ambient de canvi polític.

Bernie Gunter segueix en forma, amb el seu habitual cinisme. El llibre és una mica llarg, però es llegeix molt bé. A l’edició li falta una revisió, hi ha algunes pífies ortogràfiques que fan molt de mal als ulls.

L’hotel Aldon existeix, i gairebé tothom que hagi anat a Berlín hi ha passat per davant: és al Unter den Linden prop de la Pariser Platz, és a dir,  a tocar de la Porta de Brandemburg. Al final de la guerra es va incendiar. Després de la reunificació alemanya va ser reconstruït, ara és un dels hotels de luxe de la ciutat.

Flavia Company: Que ningú no et salvi la vida
Raval Edicions SLU, Proa, setembre del 2012
ISBN 978-84-7588-324-3
Valoració: 4

L’Enric (conegut per tothom com Enzo) és un traductor d’uns quaranta anys llargs que viu al dia. Sense lligams sentimentals, la feina li permet de viatjar sovint (amb el portàtil pot treballar arreu). Un dia, però, li diagnostiquen una malaltia terminal, li queden quatre mesos de vida.

Ho explica al Víctor, que possiblement és el seu únic amic. Es van conèixer fa uns quants anys, quan el Víctor el va salvar d’ofegar-se amb una oliva. Ara el Víctor vol cobrar, li demana que li torni el favor, que l’ajudi a resoldre un problema que el pot perjudicar molt. L’Enzo ho fa i, penedit, escriu una carta a la seva filla, una nena de cinc anys que no coneix, perquè la rebi quan en tingui vint-i-cinc i ell ja en faci vint que és mort.

Noveŀla molt intrigant, amb força reflexions sobre la felicitat, la veritat, l’autoindulgència de què som capaços per justificar-nos les nostres accions, les petites decisions, i els atzars quotidians. Deixa alguns fils penjats; primer m’ha semblat que era un error, et quedes amb ganes de saber què ha passat amb algun personatge, però possiblement forma part de l’encert del text. La recomano.

Ha estat la primera obra que llegeixo de Flavia Company, si en trobo alguna altra me la miraré amb interès!

Ah, i haig de llegir Crim i càstig.

Cormac McCarthy: Meridià de sang (Blood Meridian)
Traducció de Esther Roig Giménez i Lluís Delgado Picó
Edicions 62, novembre del 2011
ISBN 978-84-6893-0
Valoració: 3

A mitjan segle XIX un noi de Tenessee, orfe de mare, deixa casa seva als catorze anys. Dóna unes quantes voltes per diversos pobles i ciutats, s’embolica en unes quantes baralles i finalment s’allista a l’exèrcit irregular del capità White. Després de ser empresonat és reclutat pel grup de mercenaris de Glanton (la Viquipèdia no té l’article d’aquest personatge) i del jutge Holden. En forma part fins que el grup és atacat pels indis al transbordador del riu Colorado que el grup els havia pres.

El títol no enganya, hi ha sang i fetge des del primer capítol: baralles en bars, al carrer, cabelleres tallades, violència gratuïta a tort i a dret. L’estil mateix, fred i sec, reflecteix el territori i la forma de vida a la frontera entre els Estats Units i Mèxic de mitjan segle XIX. Poc recomanable si la violència literària us incomoda!

Marc Levy: Et si c’était vrai…
Versilio
EAN 978-2-361-32006-5
Valoració: 4

La Lauren és una metgessa d’una trentena d’anys de San Francisco. La matinada d’un dissabte té un accident de trànsit i que queda en coma. Però no és un coma habitual: el seu cos és inert però una part immaterial d’ella pot moure’s (de fet, teletransportar-se) i veure i sentir què fa tothom. Però ningú no la veu a ella. Una espècie de fantasma, vaja!

Un dia va a l’apartament on havia viscut, i on ara hi ha Arthur, un arquitecte més o menys de la seva edat. I l’Arthur sí que pot veure-la i sentir-la. És clar que no es creu la història que li explica la Lauren, però comença a actuar com si fos certa i al final se’n convenç. Comença una relació estranya i una peripècia increïble que porta Arthur a enfrontar-se amb algunes pors antigues i rememorar la seva infantesa.

Em sembla que és la noveŀla que va fer conèixer Marc Levy. Divertida a trossos, molt sorprenent per alguns girs de la trama, amb uns personatges força ben trobats, que de seguida et cauen bé. Molt recomanable. En català la podeu trobar amb el títol I si fos veritat, editada per Proa, a la coŀlecció A tot vent.

Manuel Vázquez Montalbán: Autobiografía del general Franco
Valoració: 2

Marcial Pombo és un escriptor i militant del partit comunista, amb un actiu passat antifranquista. Necessitat de diners, accepta l’encàrrec d’escriure una autobiografia de Franco.

Amb aquest lleuger distanciament Manolo Vázquez Montalbán es va atrevir a escriure, ja entrats els 90, un llibre que fa passar com autobiografia del personatge. Arrenca a la infantesa, la formació militar a l’acadèmia de Toledo, la campanya al Marroc, l’estada com a responsable de l’acadèmia militar de Saragossa, el cop d’estat del 18 de juliol, la guerra civil, i  els 40 anys dedicats a evitar de ficar-se en política i intentar que tot el que estava atado seguís atad0 y bien atado. Tot amanít amb unes quantes dites que surten periòdicament, sobretot quien hoy es yunque  mañana puede ser martillo i no hay mal que por bien no venga. I moltes conspiracions maçòniques.

En tots aquests aquests episodis l’autor hi fica cullerada amb una visió contraposada, ja sigui amb notes de la repressió franquista patida per ell mateix o amb cites d’altres persones.

Cal valorar molt positivament l’esforç que devia fer Vázquez Montalbán per escriure segons la retòrica del franquisme, però acaba fent-se llarg. El meu interès ha caigut bastant un cop acabada al guerra. També hi fa que l’edició que he llegit estava escrita majoritàriament en cursiva (el que escrivia el general) i en lletra dreta les reflexions de Marcial Pombo. Al revés hauria anat molt millor, la lletra cursiva és menys adequada per lectura continuada.

Ah, he llegit una versió digitalitzada adquirida a Amazon (per un preu molt mòdic). Un desastre: moltes dates mal escannejades (per exemple, 1931 en comptes de 1937, força vegades), i també uns quants noms. Si el voleu llegir és molt més recomanable que el compreu a un llibreter de vell.

Javier Cercas: Las leyes de la frontera
Mondadori, 2012
ISBN 978-84-397-2688-3
Valoració: 4

L’estiu del 1978 un noi de setze anys, Ignacio Cañas, topa gairebé per casualitat amb la banda del Zarco, formada per mitja dotzena llarga de joves de la seva edat que viuen als barris marginals de Girona. Malgrat no ser ben bé com ells, empès per diverses circumstàncies (s’ha enamorat de la Tere, una de les noies del grup, té amb mala relació amb els pares i uns companys de l’escola li fan la vida impossible) s’hi afegeix. Durant aquell estiu cometen diversos delictes, de gravetat creixent. A finals de l’estiu el Zarco és detingut i, amb el pas dels anys, després de diverses entrades, sortides i fugues de la presó, esdevé un mite; en paraŀlel l’Ignacio estudia dret i exerceix com a penalista. Vint anys més tard el Zarco i Cañas tornen a trobar-se, aquesta vegada com a advocat i client.

Javier Cercas s’acosta al món marginal de les bandes juvenils de finals dels setanta i principis dels vuitanta a través de tres narradors: el mateix Ignacio Cañas, el policia que va detenir el Zarco i el director de la presó de Girona. Tots tres conversen amb un escriptor per reconstruir la vida del Zarco; alhora s’endinsa en els aspectes més personals de la vida d’Ignacio i de la seva relació intermitent amb el Zarco i amb la Tere.

És el meu primer Cercas, i m’ha atrapat des del primer moment.

He trobat una entrevista amb l’autor feta al programa Página 2 de RTVE.