Manuel Vázquez Montalbán: El hombre de mi vida
Planeta, 2000
ISBN 84-08-03508-8
Valoració: 4

A mitjan del 1999, amb el món ja mig revolucionat pel primer canvi de segle o miŀleni, Pepe Carvalho rep l’encàrrec d’investigar l’assassinat d’un jove de l’alta societat barcelonina. I es troba embolicat en una trama d’enveges de poder, un servei d’informació a favor del nacionalisme (que opera al marge dels poders oficials, és clar).

D’altra banda, reprèn la relació amb la Charo (que ha passat uns anys a Andorra), i amb una antiga amiga que se li apropa inicialment enviant-li enigmàtics faxos. Al final, de diverses maneres, les dues dones es veuen involucrades en la trama.

La noveŀla és intrigant, no s’acaba de saber si tot passa per iniciativa dels que hi participen o bé ha estat dirigit per uns tercers. Fins i tot el mateix final… bé, no entraré pas en detalls!

Hi ha algun passatge del mig del llibre una mica llarg pel meu gust. En tot cas, el ritme és bo, alguns hi trobaran una mica massa de raons polítiques i ètiques, i tothom agrairà la descripció de les operacions culinàries del Pepe.

I faig un punt i apart de Vázquez Montalbán. N’he llegit quatre en menys d’un any.

Tom Sharpe: Wilt, més que mai (Wilt on High)
Traducció de Màrius Serra
Columna, 1988
ISBN 84-7809-019-3
Valoració: 3

Henry Wilt segueix essent professor de la Tec, però a més els vespres fa classes a un mafiós de la presó i conferències de cultura anglesa a una base militar nord-americana. La seva dona, l’Eva, està preocupada (com sempre) per l’apatia sexual de Henry, i tots dos discuteixen contínuament (moltes vegades a causa de les quadrigèmines).

A la Tec mor una estudiant per sobredosi de droga. L’inspector Hodge de la policia inicia una investigació, mentre que l’inspector Flint en fa una altra de paraŀlela i extraoficial, suposant que Hodge es tornarà ximple intentant entendre Wilt, i que fracassarà estrepitosament. També s’hi involucren els militars de la base on Wilt fa conferències.

Els millors episodis són els de discussions dins del claustre de professors i, és clar, els de l’interrogatori de Wilt. Però res semblant als del primer llibre de la sèrie.

Ray Bradbury: Les cròniques marcianes (The Martian Chronicles)
Traducció de Quim Monzó
Proa Butxaca, març del 2000
ISBN: 84-8437-017-8
Valoració: 3

L’any 1999 els homes comencen a enviar coets a Mart, per tal d’establir-s’hi. Les primeres expedicions són reduïdes (entre 2 i 20 persones), i pateixen diversos problemes que posen en perill la seva supervivència, però més endavant la humanitat aconsegueix colonitzar el planeta. Això porta a establir diversos tipus de relació amb els marcians, i també a evolucionar com a societat, amb problemes paraŀlels als que hi ha a la terra.

En el rerefons hi ha una crítica a la societat, fruit també de l’època en què fou escrita (la primera versió és del 1948, posteriorment fou revisada diverses vegades, l’última l’any 1956).

La noveŀla està organitzada per capítols força independents. Cada capítol és gairebé un conte o petita noveŀla (una crònica). Pocs personatges apareixen a diferents capítols.

L’únic gran anacronisme que hi he trobat és que, en ple segle XXI (cap al fianl del llibre, que acaba el 2026) parla de cassettes de música. Quan va escriure el llibre eren un invent moderníssim.

Manuel Vázquez Montalbán: Yo maté a Kennedy
Planeta, 2004
ISBN 84-08-05030-3
Valoració: 2

Aquesta noveŀla és el naixement de Pepe Carvalho com a personatge literari. Un Carvalho que treballa com a guardaespatlles del president Kennedy, que viu en el palau de les set galàxies.

La mort del Kennedy a què fa referència és més virtual que real. Desmunta uns quants dels tòpics del personatge històric, i també se’n fot una mica d’alguns mites de la cultura catalana: al palau de les set galàxies s’hi sent sempre música de Pau Casals, per exemple.

És un llibre estranyot, molt diferent del que esperava (el vaig començar pensant que era un clàssic de lladres i serenos).  Res d’això, és un volum ple de meditacions i pensaments sobre diferents aspectes de la societat. Té alguns tocs d’humor, però el temps l’ha deixat una mica antiquat.

Pere Estupinyà: El lladre de cervells (El ladrón de cerebros)
Traducció d’Albert Fuentes
La Magrana, 2011
ISBN 978-84-8264-965-8
Valoració: 4

Pere Estupinyà ens fa un recorregut divulgatiu per la ciència contemporània: la física teòrica més abstracta (teories de la unificació de forces, les supercordes), aspectes ben quotidians de la psicologia humana, una aferrissada defensa de la teoria de l’evolució (contraposada als corrents creacionistes), diversos aspectes de la medicina (cèŀlules mare, neurociències)

És un bon llibre per entendre les línies d’actuació de les ciències bàsiques actualment (no hi tracta les enginyeries). L’estil és molt planer, com correspon a un bon divulgador científic. Al final hi ha unes quantes prediccions sobre la ciència l’any 2030.

La part que més m’ha fascinat és la referent a l’origen i evolució de l’univers: big bang, la matèria fosca, les supercordes, les dimensions ocultes… Quan vaig llegir La història del temps em vaig perdre en arribar a aquest punt.

Elizabeth Strout: Olive Kitteridge (Olive Kitteridge)
Traducció d’Ester Tallada
Edicions de 1984, 2010
ISBN 978-84-92440-44-3
Valoració: 4

Olive Kitteridge és una mestra de matemàtiques d’una escola d’un poble costaner dels Estats Units. El llibre ens desgrana tot el seu univers, la soledat, els anhels mai assolits, i l’evolució del mateix al llarg dels anys: el matrimoni amb el Henry, el farmacèutic del poble, la complicada relació amb el fill únic de la parella (i encara més amb la jove), condicionada pel fort caràcter de l’Olive, i els prejudicis respecte a diverses persones del poble.

El dibuix s’aconsegueix amb la visió des de diferents angles: cada capítol és un relat independent; alguns expliquen fets directament protagonitzats per la mateixa Olive o el seu marit, altres són petites intervencions de l’Olive (potser només una frase!) en la vida d’una persona del poble.

La noveŀla va obtenir el premi Pulitzer 2009. N’aconsello la lectura.

Tom Sharpe: L’herència de Wilt (The Wilth Inheritance)
Traducció de Josefina Caball
El. Columna, gener de 2011
ISBN 978-84-664-1298-8
Valoració: 2

L’Institut Politècnic ha esdevingut Universitat, i Wilt hi fa classes d’informàtica, en un ambient laboral no gaire motivador. Els grans maldecaps, però, els té a casa: l’Eva segueix dominant i esnob, i les quadrigèmines, ja adolescents, i tan entremaliades com sempre, són internades a una escola lluny de casa. Això té un avantatge, la relativa tranquiŀlitat, i un gran inconvenient: una factura mensual que amb prou feines els Wilt poden pagar.

L’Eva es veu sovint amb lady Gadsley, que té un fill molt poc interessat a estudiar, però la mare s’entossudeix que entri a Cambridge, i pacta amb l’Eva que Henry Wilt faci classes al nano, a canvi d’una respectable suma de diners i una caseta dins de la finca dels Gadsley en què tota la família podrà passar l’estiu. Tot encaixa: vacances barates i ingressos extra, en Henry no pot negar-s’hi!

Però can Gadsley és una casa de bojos: sir George, l’amo, persegueix dones grasses; la lady Gadsley s’entrompa cada dia; i el fill només està interessat a disparar a tot allò que es belluga. Amb en Wilt i les qudrigèmines a prop, pot passar de tot… i acaba apareixent l’inspector Flint, és clar!

Tota obra d’humor depèn molt del moment en què t’agafa, i aquesta vegada el Wilt no m’ha fet plorar de riure. Té episodis graciosos, però alguns punts són massa exagerats, amb un excés d’humor negre. En definitiva, canviaria el títol per Wilt està cansat.