Manuel Vázquez Montalbán: Yo maté a Kennedy
Planeta, 2004
ISBN 84-08-05030-3
Valoració: 2

Aquesta noveŀla és el naixement de Pepe Carvalho com a personatge literari. Un Carvalho que treballa com a guardaespatlles del president Kennedy, que viu en el palau de les set galàxies.

La mort del Kennedy a què fa referència és més virtual que real. Desmunta uns quants dels tòpics del personatge històric, i també se’n fot una mica d’alguns mites de la cultura catalana: al palau de les set galàxies s’hi sent sempre música de Pau Casals, per exemple.

És un llibre estranyot, molt diferent del que esperava (el vaig començar pensant que era un clàssic de lladres i serenos).  Res d’això, és un volum ple de meditacions i pensaments sobre diferents aspectes de la societat. Té alguns tocs d’humor, però el temps l’ha deixat una mica antiquat.

Pere Estupinyà: El lladre de cervells (El ladrón de cerebros)
Traducció d’Albert Fuentes
La Magrana, 2011
ISBN 978-84-8264-965-8
Valoració: 4

Pere Estupinyà ens fa un recorregut divulgatiu per la ciència contemporània: la física teòrica més abstracta (teories de la unificació de forces, les supercordes), aspectes ben quotidians de la psicologia humana, una aferrissada defensa de la teoria de l’evolució (contraposada als corrents creacionistes), diversos aspectes de la medicina (cèŀlules mare, neurociències)

És un bon llibre per entendre les línies d’actuació de les ciències bàsiques actualment (no hi tracta les enginyeries). L’estil és molt planer, com correspon a un bon divulgador científic. Al final hi ha unes quantes prediccions sobre la ciència l’any 2030.

La part que més m’ha fascinat és la referent a l’origen i evolució de l’univers: big bang, la matèria fosca, les supercordes, les dimensions ocultes… Quan vaig llegir La història del temps em vaig perdre en arribar a aquest punt.

Elizabeth Strout: Olive Kitteridge (Olive Kitteridge)
Traducció d’Ester Tallada
Edicions de 1984, 2010
ISBN 978-84-92440-44-3
Valoració: 4

Olive Kitteridge és una mestra de matemàtiques d’una escola d’un poble costaner dels Estats Units. El llibre ens desgrana tot el seu univers, la soledat, els anhels mai assolits, i l’evolució del mateix al llarg dels anys: el matrimoni amb el Henry, el farmacèutic del poble, la complicada relació amb el fill únic de la parella (i encara més amb la jove), condicionada pel fort caràcter de l’Olive, i els prejudicis respecte a diverses persones del poble.

El dibuix s’aconsegueix amb la visió des de diferents angles: cada capítol és un relat independent; alguns expliquen fets directament protagonitzats per la mateixa Olive o el seu marit, altres són petites intervencions de l’Olive (potser només una frase!) en la vida d’una persona del poble.

La noveŀla va obtenir el premi Pulitzer 2009. N’aconsello la lectura.

Tom Sharpe: L’herència de Wilt (The Wilth Inheritance)
Traducció de Josefina Caball
El. Columna, gener de 2011
ISBN 978-84-664-1298-8
Valoració: 2

L’Institut Politècnic ha esdevingut Universitat, i Wilt hi fa classes d’informàtica, en un ambient laboral no gaire motivador. Els grans maldecaps, però, els té a casa: l’Eva segueix dominant i esnob, i les quadrigèmines, ja adolescents, i tan entremaliades com sempre, són internades a una escola lluny de casa. Això té un avantatge, la relativa tranquiŀlitat, i un gran inconvenient: una factura mensual que amb prou feines els Wilt poden pagar.

L’Eva es veu sovint amb lady Gadsley, que té un fill molt poc interessat a estudiar, però la mare s’entossudeix que entri a Cambridge, i pacta amb l’Eva que Henry Wilt faci classes al nano, a canvi d’una respectable suma de diners i una caseta dins de la finca dels Gadsley en què tota la família podrà passar l’estiu. Tot encaixa: vacances barates i ingressos extra, en Henry no pot negar-s’hi!

Però can Gadsley és una casa de bojos: sir George, l’amo, persegueix dones grasses; la lady Gadsley s’entrompa cada dia; i el fill només està interessat a disparar a tot allò que es belluga. Amb en Wilt i les qudrigèmines a prop, pot passar de tot… i acaba apareixent l’inspector Flint, és clar!

Tota obra d’humor depèn molt del moment en què t’agafa, i aquesta vegada el Wilt no m’ha fet plorar de riure. Té episodis graciosos, però alguns punts són massa exagerats, amb un excés d’humor negre. En definitiva, canviaria el títol per Wilt està cansat.

Martí Gironell: L’arqueòleg
Editorial Columna, 2010
ISBN: 978-84-664-1311-4
Valoració: 2

Noveŀla inspirada en els viatges que el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach va fer a Terra Santa a principis del segle XX per aprofundir en el coneixement dels llocs bíblics i, alhora, adquirir i portar a Montserrat peces per a exposar al Museu Bíbilic.

Com a obra literària crec que queda curta, poc ambiciosa, amb un estil reiteratiu que, fins i tot, cansa. No veig cap sentit a dir havia acceptat a contracor i si us plau per força. Hi ha moltes construccions similars a aquesta, redundants. O parlar de generacions i generacions i unes línies més avall explicar que són quatre generacions. O bé crear certes expectatives en alguns punts sobre fets que després esdevenen senzilles anècdotes, sense cap transcendència en el transcurs de la noveŀla. D’altra banda, la història és una mica fluixa, tot i l’esforç de l’autor per introduir-hi un element d’intriga.

Fa uns anys vaig sentir un escriptor de renom català que deia que tota obra literària no estava acabada fins que s’havia escrit tres o quatre vegades. Tinc la sensació que a aquesta li falten un parell de reescriptures.

Autor: Maria Aurlèlia Capmany
Nautilus Comunicació i Cultura, SL, 2010
ISBN 978-84-613-9341-1
Valoració: 4

Una noia és contractada durant un any per catalogar la biblioteca privada dels Garrit, en una gran casa del carrer del Temple de Betúlia. Mentre dura la feina entra en contacte amb la societat més benestant de la ciutat, essent espectadora de diversos embolics amorosos, el fort classisme regnant a la ciutat, i (més tímidament) la divisió entre vencedors i vençuts (a la guerra) .

La ciutat model és Badalona (els noms dels carrers hi són reflectits sense canvis, tot i que la resta, fins i tot els noms dels monuments, foren canviats; per exemple, l’església de Santa Maria hi surt amb el nom de Santa Úrsula) i possiblement la societat que s’hi reflecteix està inspirada en el que l’autora s’hi trobà l’any 1944, quan va venir a fer classe al que aleshores era la Escuela de Enseñanza Media Isaac Albéniz.

És una noveŀla densa, no fàcil de llegir, i que (motivat també per una temporada professionalment complicada) m’ha costat d’acabar. Hi he trobat trossos espessos, com si hi faltés una darrera revisió, però el deixo al costat dels que poden merèixer una relectura!

Tant l’Ajuntament de Badalona com l’Espai Betúlia han coŀlaborat en aquesta edició, que compta amb una enriquidora introducció d’Isabel Graña i Zapata. En aquesta presentació s’hi comenta que l’obra va tenir una acollida freda a la societat badalonina, atès que no en surt massa ben parada.

Hi ha un petit defecte en aquesta edició que dificulta la lectura: els paràgrafs no tenen cap separació entre ells, i les primeres línies no estan sagnades.

John Grisham: La trampa (The Associate)
Traducció al castellà de Fernando Garí Puig
DeBolsillo, febrer 2010
ISBN: 978-84-9908-155-7
Valoració: 2

Kyle McAvoy és a punt d’acabar els estudis de dret i fer l’examen per tenir el títol d’advocat. En el moment de decidir cap on encarar el seu futur professional li fan xantatge perquè accepti l’oferta d’un prestigiós bufet d’advocats que representa una empresa aeronàutica en un plet multimilionari; els xantatgistes intentaran que els doni informació sobre el plet.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap llibre més d’aquest autor (mireu què vaig escriure fa temps), i portava força anys sense atansar-m’hi. I de fet res no ha canviat: és una noveŀla que ens explica el funcionament dels grans bufets d’advocats americans (però això ja ho vam veure a La tapadora), i en què  només passen coses.

Només per passar l’estona.

A la cuina, fent una mica de sopar. “El Cafè de la República”, de Catalunya Ràdio de fons, que m’ajuda a desconnectar de la feina i posar-me al dia dels embolics del món.

Ep, aquesta veu, parla de la seva família de Badalona, doncs sí, sembla la Nàdia, sí, diuen Nàdia Ghulam, doncs és clar, és ella, què, un premi literari, el ¡Prudenci Bertrana!?

Fa setmanes que no la veig, la Nàdia, no ho sabia pas, que escrivia aquest llibre, i me n’alegro, caram si me n’alegro, moltíssim!