Martí Gironell: L’arqueòleg
Editorial Columna, 2010
ISBN: 978-84-664-1311-4
Valoració: 2

Noveŀla inspirada en els viatges que el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach va fer a Terra Santa a principis del segle XX per aprofundir en el coneixement dels llocs bíblics i, alhora, adquirir i portar a Montserrat peces per a exposar al Museu Bíbilic.

Com a obra literària crec que queda curta, poc ambiciosa, amb un estil reiteratiu que, fins i tot, cansa. No veig cap sentit a dir havia acceptat a contracor i si us plau per força. Hi ha moltes construccions similars a aquesta, redundants. O parlar de generacions i generacions i unes línies més avall explicar que són quatre generacions. O bé crear certes expectatives en alguns punts sobre fets que després esdevenen senzilles anècdotes, sense cap transcendència en el transcurs de la noveŀla. D’altra banda, la història és una mica fluixa, tot i l’esforç de l’autor per introduir-hi un element d’intriga.

Fa uns anys vaig sentir un escriptor de renom català que deia que tota obra literària no estava acabada fins que s’havia escrit tres o quatre vegades. Tinc la sensació que a aquesta li falten un parell de reescriptures.

Autor: Maria Aurlèlia Capmany
Nautilus Comunicació i Cultura, SL, 2010
ISBN 978-84-613-9341-1
Valoració: 4

Una noia és contractada durant un any per catalogar la biblioteca privada dels Garrit, en una gran casa del carrer del Temple de Betúlia. Mentre dura la feina entra en contacte amb la societat més benestant de la ciutat, essent espectadora de diversos embolics amorosos, el fort classisme regnant a la ciutat, i (més tímidament) la divisió entre vencedors i vençuts (a la guerra) .

La ciutat model és Badalona (els noms dels carrers hi són reflectits sense canvis, tot i que la resta, fins i tot els noms dels monuments, foren canviats; per exemple, l’església de Santa Maria hi surt amb el nom de Santa Úrsula) i possiblement la societat que s’hi reflecteix està inspirada en el que l’autora s’hi trobà l’any 1944, quan va venir a fer classe al que aleshores era la Escuela de Enseñanza Media Isaac Albéniz.

És una noveŀla densa, no fàcil de llegir, i que (motivat també per una temporada professionalment complicada) m’ha costat d’acabar. Hi he trobat trossos espessos, com si hi faltés una darrera revisió, però el deixo al costat dels que poden merèixer una relectura!

Tant l’Ajuntament de Badalona com l’Espai Betúlia han coŀlaborat en aquesta edició, que compta amb una enriquidora introducció d’Isabel Graña i Zapata. En aquesta presentació s’hi comenta que l’obra va tenir una acollida freda a la societat badalonina, atès que no en surt massa ben parada.

Hi ha un petit defecte en aquesta edició que dificulta la lectura: els paràgrafs no tenen cap separació entre ells, i les primeres línies no estan sagnades.

John Grisham: La trampa (The Associate)
Traducció al castellà de Fernando Garí Puig
DeBolsillo, febrer 2010
ISBN: 978-84-9908-155-7
Valoració: 2

Kyle McAvoy és a punt d’acabar els estudis de dret i fer l’examen per tenir el títol d’advocat. En el moment de decidir cap on encarar el seu futur professional li fan xantatge perquè accepti l’oferta d’un prestigiós bufet d’advocats que representa una empresa aeronàutica en un plet multimilionari; els xantatgistes intentaran que els doni informació sobre el plet.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap llibre més d’aquest autor (mireu què vaig escriure fa temps), i portava força anys sense atansar-m’hi. I de fet res no ha canviat: és una noveŀla que ens explica el funcionament dels grans bufets d’advocats americans (però això ja ho vam veure a La tapadora), i en què  només passen coses.

Només per passar l’estona.

A la cuina, fent una mica de sopar. “El Cafè de la República”, de Catalunya Ràdio de fons, que m’ajuda a desconnectar de la feina i posar-me al dia dels embolics del món.

Ep, aquesta veu, parla de la seva família de Badalona, doncs sí, sembla la Nàdia, sí, diuen Nàdia Ghulam, doncs és clar, és ella, què, un premi literari, el ¡Prudenci Bertrana!?

Fa setmanes que no la veig, la Nàdia, no ho sabia pas, que escrivia aquest llibre, i me n’alegro, caram si me n’alegro, moltíssim!

Manuel Vázquez Montalbán: Tatuaje
Editorial Planeta, 2004
ISBN 84-08-05131-8
Valoració: 4

A la platja de Vilassar de Mar apareix mort un home totalment desfigurat, amb un tatuatge al cos que diu he nacido para revolucionar el infierno. Pepe Carvalho rep l’encàrrec d’esbrinar-ne el nom, la qual cosa el portarà a parlar amb diversos contactes a Barcelona, i a viatjar fins a Holanda. La història del difunt intriga el mateix Carvalho més enllà de l’encàrrec rebut, i arriba a esbrinar-ne l’autor i les causes de la mort.

Tatuaje és el primer cas de Pepe Carvalho com a investigador privat i, em sembla, el segon llibre de Vázquez Montalbán sobre el personatge. Hi apareix a bastament el sibaritisme gastronòmic del personatge, tant a Barcelona com a Holanda, i l’actitud gairebé cínica davant de la societat.

Recomanable com a bona noveŀla de gènere negre. Bigas Luna en va fer una peŀlícula homònima.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio
Círculo de Lectores, 1996
ISBN 84-226-8192-7
Valoració: 3

Per tot hi ha una primera vegada, i és el meu primer Vázquez Montalbán; comprat impulsivament per un preu simbòlic a una parada de llibre vell.

Un ric editor madrileny ha creat un nou premi literari, quantiosament dotat. El seu fill, temerós d’unes quantes intrigues i passions de tot tipus (sentimentals i professionals) que aixeca el personatge, decideix contractar Pepe Carvalho perquè assisteixi a la cerimònia de lliurament del premi. En el transcurs de l’acte l’editor és emmetzinat, i Carvalho ajuda la policia a treure’n l’entrellat.

El més interessant del llibre és la caracterització dels diferents personatges: cadascú amb les seves manies, uns quants amb veritables motius per matar l’editor, d’altres simples convidats habituals a les festes d’alta societat. No hi falta una bona dosi d’humor, unes quantes picades d’ullet a persones reals (des de l’agent Carme Balcells -a qui dedica el llibre- fins a l’escriptor Juanjo Millás), un inesperat (per mi!) final, i la sensació contínua que darrera de cada personatge de ficció n’hi ha algun de real que Vázquez Montalbán va voler caricaturitzar.

A Provisionals han proposat de fer un homenatge a Jesús Moncada, en el cinquè aniversari de la seva mort. Vaig descobrir Moncada precisament arran de la seva defunció, abans no n’havia sentit a parlar. Ara algun dels seus llibres (Històries de la mà esquerra) és de lectura obligatòria a quart d’ESO.

La meva aportació és de la seva darrera noveŀla, Estremida memòria; he escollit un fragment de la carta que l’amic del narrador escriu com a resposta al primer capítol.

Seria un miracle, doncs, que Agustí Montolí es trobés en condicions òptimes per aparèixer al llibre. Sobretot tenint-ne en compte la mala salut. En el seu estat (la tos que he anat sentint de punta a punta del capítol no resulta gens tranquiŀlitzadora), cal tenir una raó de pes per emprendre viatge de Casp a Mequinensa.

Acostumat a l’enllumenat elèctric, per bé que encara vaig viure en un món que no el coneixia i en el qual la tenebra era una força primordial, la pobra claror del capítol -només un quinqué per iŀluminar els preparatius de l’escrivà- també m’ha impedit escodrinyar les fesomies de la dona. Si bé, a ell, tornaré a trobar-lo a la llum del dia, temo que la Teresa se’m quedi en la taca borrosa reflectida un instant al mirall del lavabo i amb prou feines despresa de la fosca. Em dol així mateix que Montolí no s’hagi entretingut una mica més davant la petita biblioteca del despatx; m’hauria agradat tafanejar els llibres arrenglerats als prestatges.

Parlant d’una altra cosa, em fa l’efecte que el mosso de la posta, força nerviós, impressionat per la comitiva que travessava fa un moment els carrers de la ciutat, no ajusta prou bé la cingla de la sella. I una darrera qüestió abans Montolí no pugi a cavall enmig d’un atac de tos, surti de la ciutat i comenci a fer via cap a Mequinensa: quan obria un calaix de l’escriptori, jo, com et deia abans, m’he distret provant d’esbrinar els títols dels volums de la biblioteca. Tu, que hi eres més a sobre, ¿t’has fixat si n’agafava el revòlver?

Gabriel García Márquez: El amor en los tiempos del cólera
Mondadori, 1999
ISBN 978-84-397-0385-3
Valoració: 4

Un dels clàssics de García Márquez, que no havia llegit fins ara, tot i que el tenia a l’estanteria des de fa un parell d’anys.

Lluny de l’estructura complexa de Cien años de soledad o prismàtica de Crónica de una muerte anunciada, aquesta és una obra pràcticament lineal, que tracta de l’amor apassionat, gairebé obsessiu, de Florentino Ariza cap a Fermina Daza. El millor del llibre és la descripció que fa dels sentiments, caràcters i ambients on transcorre la vida dels personatges. De fet el llibre és això, que no és poc! El més curiós: al principi hi ha un cert misteri (que suposes que serà el fil conductor de la història) però que al final és anecdòtic.

En van fer una peŀlícula l’any 2007. Algú m’ha dit que era dolenta, i no m’estranya: és un llibre ben poc cinematogràfic.

Recomanable per lectura pausada.