Arxiu de la categoria: Llibres

Ressenyes de llibres

George Douglas Brown: La casa dels finestrons verds

George Douglas Brown: La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters)
Traducció al català de Josefina Marfà
Edicions de 1984
ISBN 84-86540-57-7
Valoració: 3

Aquesta noveŀla va ser publicada a principis del segle XX. Retrata la vida d’un poble escocès del segle XIX a través de l’esplendor i posterior caiguda d’una família, els Gourlay, al llarg del que podrien ser una vintena o trentena d’anys.

És una noveŀla d’acció molt lenta, com passa sovint amb les noveŀles d’aquesta època. És molt detallista en la descripció de la psicologia dels personatges, les atmosferes socials, els ambients coŀlectius, no tant en la descripció física dels llocs. Intenta reflectir gairebé els mecanismes de raonament de la ment humana, si és que això és possible, fins al punt d’explicar la intencionalitat de moltes de les frases pronunciades pels diversos personatges.

No és un llibre de lectura fàcil, m’ha costat acabar-lo. Ni l’argument és especialment trepidant ni la tècnica narrativa sembla encaminada a engrescar el lector. L’autor sovint explica primer un fet com si fos un titular, i posteriorment n’exposa tots els detalls al llarg de força pàgines; diria que abusa d’aquest mecanisme, traient cert atractiu a la lectura.

Paul Auster: Viure al dia. La crònica d’un fracàs incial

Paul Auster: Viure al dia. La crònica d’un fracàs incial (Hand to mouth. A Chronicle of Early Failure)
Traducció al català de Víctor Compta
Edicions 62
ISBN 84-297-4387-1
Valoració: 3

Paul Auster és un escriptor nord-americà (ara també dirigeix peŀlícules), i en aquest llibre explica els seus primers passos com a escriptor. Amb llibres com aquest -i per exemple Digues que m’estimes encara que sigui mentida de Montserrat Roig- entens això que alguns escriptors en diuen “necessitat vital” d’escriure.

El caràcter autobiogràfic de les 100 primeres pàgines expliquen clarament que això de ser escriptor, per molt vital que sigui, en cap cas és fàcil. Aquests primers anys de l’autor, noveŀlats, si bé no possiblement no tenen una trama argumental sòlida (la vida no és un consistent guió) donen una idea de les dificultats que Paul Auster ha hagut de superar fins a aconseguir cert reconeixement.

El llibre conté diversos apèndixs, on hi ha tres obres de teatre (molt curtes), una descripció del bèisbol i un joc de sobretaula inventat pel mateix autor basat en aquest esport, i finalment una noveŀla policíaca curta (unes cent pàgines).

Tinc certa debilitat per aquest autor, ho reconec. I recomano la lectura d’aquest llibre, ja que hi trobareu de tot. Això sí, aviso, l’autor és molt avesat a jugar amb l’absurd.

David Morrell: Orden de ejecución

David Morrell: Orden de ejecución (Extreme Denial)
Traducció al castellà d’Iñigo Nart
Editorial Planeta
ISBN 84-08-003118
Valoració: 3

Un agent secret antiterrorista (dels USA, per descomptat) queda implicat en una operació catastròfica a Roma, en què moren 23 persones. Preocupat i enfonsat deixa el servei i se’n va a viure a Nuevo México, on s’estableix com a agent immobiliari. En un moment donat coneix una dona, de la qual s’enamora. Una nit, mentre dormen, els ataquen uns desconeguts. Aleshores comencen els problemes: la dona desapareix, i ell intenta trobar-la com sigui.

La intriga es mou no tant per com acabarà (gairebé sempre som capaços d’endevinar-ho) sinó pels motius i la personalitat dels personatges que han pertorbat la vida feliç i tranquiŀla de la parelleta. És una venjança d’alguna operació antiterrorista que ell havia protagonitzat? O la noia hi està també embolicada, és a dir, és també còmplice dels dolents i tot ha estat una trampa gegant?

A partir de cert punt aquestes incògnites es desvetllen, i aleshores la noveŀla perd cert interès, ja que es centra en l’acció pura i dura. Em sembla que hi ha una mica massa d’aventura final, amb unes quantes pàgines menys podria ser suficient.

En resum, de nou una noveŀla per a passar l’estona.

John Case: Código Génesis

John Case: Código Génesis (The Genesis Code)
Traducció al castellà d’Agustín Vergara
Editorial Planeta
ISBN 84-08-02904-5
Valoració: 3

No, el títol no despista. I la portada del llibre encara menys, ja que té un pretès fragment d’ADN pintat. Hi ha certa dosi de ciència ficció (o potser hauríem de dir-ne ciència futura), en el sentit que presenta algun avenç en el camp de la genètica que, actualment, no sembla possible.

Però la noveŀla és gairebé acció pura, i arrenca amb l’assassinat d’una mare i el seu fill per raons poc clares. Combina equilibradament l’acció amb el lliurament progressiu d’informació que permet descobrir el motiu d’una sèrie de crims.

Segur que l’autor ho ha fet expressament, però el desenllaç de la darrera “escena” (que no de la trama argumental) és d’allò més lamentable. El que s’hi insinua (i no puc donar més detalls sense explicar massa coses) és gratuït, en el sentit que no és en absolut necessari ni aporta res de nou. Que deixa el final obert, amb un “és o no és”? Això també passava sense aquesta darrera frase.

Recomanable? Sí, per passar l’estona. És d’aquelles noveŀles que dic que “passen bé”.

Robert Harris: El hijo de Stalin

Robert Harris: El hijo de Stalin (Archangel)
Traducció al castellà de Silvia Komet
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32771-7
Valoració: 2

Tal i com el títol suggereix el llibre tracta de la possible existència, a la Rússia actual, d’un fill bastard de Joseph Stalin, que seria un referent incomparable per als conservadors del país. Un historiador i un periodista occidentals troben uns papers inèdits del dictador, i a partir d’aquí s’embolica una trama d’acció.

Els dos personatges principals són poc elaborats, arquetípics. És una noveŀla d’acció -n’hi ha força, sobretot a mida que avança- en què algunes situacions són massa tòpiques, i d’altres massa irreals. El mateix supòsit d’un fill d’Stalin -un bon punt de partida, no ho nego- podria tractar-se d’una manera ben diferent: no sé per què el fill ha de ser tant o més sanguinari que el pare… i menys tenint en compte que no es van conèixer.

La millor virtut de la noveŀla és que dóna una idea (ignoro fins a quin punt esbiaixada o partidista) de la mentalitat sanguinària, obsessiva i paranoica d’Stalin. Però al contrari del que diu l’editor a la contraportada (evidentment la seva feina és vendre), no és la millor noveŀla fins avui de l’autor de Patria i Enigma. La primera no l’he llegit, però la segona, Enigma, la considero molt millor que no El hijo de Stalin.

En definitiva, una bona idea mal aprofitada.