Tom Clancy: Net Force (Tom Clancy’s Net Force)
Traducció al castellà d’Enric Tremps
Editorial Planeta Internacional
ISBN 84-08-04235-1
Valoració: 1

És l’any 2010, i als Estats Units de Nord-Amèrica s’ha creat una divisió de l’FBI per a investigar els delictes informàtics a internet. El director d’aquesta divisió és assassinat.

L’únic episodi o fragment una mica curiós del llibre és la fantasia sobre la navegació per la xarxa en forma de realitat virtual: els temps d’espera són ponts llevadissos, i tothom circula per la xarxa amb el model d’automòbil que prefereix.

Però tret d’aquesta idea, el llibre és buit, pobre, gairebé elemental. Cap intriga, cap emoció. Deixa morts alguns fils argumentals. Es llegeix bé? Sí, però la lectura és insubstancial.

No havia llegit res de l’autor de A la caza del Octubre Rojo (l’adaptació cinematogràfica és exceŀlent), però no llegiré cap més llibre modern d’aquest autor. Si mai n’agafo algun altre, serà antic. Em sembla que s’ha d’estar molt desesperat d’idees i de dòlars per escriure un llibre tan poc afortunat com aquest.

Aveŀlí Artís-Gener: Paraules d’Opòton el vell
Edicions 62
ISBN 84-297-4681-1
Valoració: 5

Situem-nos a l’any 1486 -abans, per tant, que Colom arribés a Amèrica- i suposem que és a l’inrevés, que els americans -els asteques, en aquest cas- surten a buscar el seu Déu Quetzalcoatl i, dalt de sis canoes amb rems, arriben a Galícia.

Aquesta noveŀla és presentada per l’Aveŀlí Artís-Gener com un manuscrit antic fet per un dels participants d’aquest viatge, del qual el mateix Artís-Gener es presenta com a traductor. I com a manuscrit antic hi deixa tot de frases entortolligades, inacabables, amb una sintaxi i puntuacions particulars, ideades pel mateix autor, òbviament. Si hi afegiu algunes notes impagables a peu de pàgina (serien habitualment “notes del traductor”), ja tenim tots els ingredients perquè la versemblança amb un possible manuscrit sigui gairebé total.

Al llarg de la noveŀla el suposat cronista de fet va aprenent l’ofici: Si al principi la lectura és força feixuga, a mida que els capítols avancen la prosa esdevé més àgil.

El que més m’agradat del llibre són aquests dos aspectes, que denoten un domini del llenguatge que l’autor ja va demostrar en incomptables ocasions (no us perdeu els dos primers volums de les seves memòries Viure i veure, és una crònica de la Segona República i la Guerra Civil des del cantó republicà, ara sí en una fluïda prosa). I té acudits característics de l’autor, algun dels quals m’ha fet petar de riure: el nom de sususes per a les dones de Galícia (cal llegir-ho en el context), el paràgraf on explica qui és el Tantomontamontatanto (i la seva dona, és clar) i el fet que a Galícia inflen la música.

Kent Haruf: Plainsong (Plainsong)
Traducció al català d’Eduard Castaño
Editorial Columna
ISBN 84-8300-919-6
Valoració: 4

En una comunitat rural al profund Estats Units s’entrellacen les vides d’un professor d’institut que ha d’educar sol els seus dos fills, una adolescent que queda embarassada molt jove i dos germans solters de mitjana edat. Aquesta base dóna lloc a diversos fets, alguns entranyables, altres molt més durs i cruels.

El temps de la història és d’uns nou mesos, més o menys, bàsicament el que dura l’embaràs de la noia. Durant aquest temps l’autor descriu detalladament la vida dels nostres personatges, aconseguint que el lector comprengui clarament les necessitats i idiosincràsia de cadascun d’ells.

El llibre conté un equilibri exemplar entre descripció i narrativa, i és una mostra de com amb arguments senzills ben explicats pot fer-se el que també m’atreveixo a considerar (igual que l’editor) una obra mestra.

Un dels llibres que més m’ha atrapat darrerament. Altament recomanable. La traducció d’Eduard Castaño em sembla molt bona.

Saul Bellow: Ravelstein (Ravelstein)
Traducció al castellà de Roser Berdagué
Editorial Alfaguara
ISBN 84-204-4232-1
Data ressenya 09/12/2000
Valoració: 2

Probablement tots els llibres agraden o desagraden en funció de molts factors, alguns dels quals són totalment subjectius i transitoris: una noveŀla tendra pot passar molt bé en determinades èpoques en què tenim la sensibilitat més accentuada, i semblar-nos una banalitat en altres, per exemple.

Probablement amb Ravelstein m’ha passat justament això: no l’he llegit en el moment oportú.

Bàsicament el llibre té per objectiu reflectir la personalitat d’ Abe Ravelstein, un professor universitari (de filosofia o sociologia, tampoc queda massa clar), que ha obtingut un èxit impressionant amb un llibre de crítica social. Un bon amic seu -pràcticament un confident- ens explica les seves vivències conjuntes, la línia del seu pensament, les excentricitats del mestre, amb pinzellades de biografia (tant de Ravelstein com de Chick, l’autor del text, en primera persona).

Fins aquí res a dir, l’objectiu és prou noble i ambiciós. Però costa acabar el llibre. Si bé l’inici és molt prometedor -la personalitat de Ravelstein és poc menys que fascinant-, aquesta curiositat queda esvaïda aviat i l’autor entra en un seguit de repeticions, amb fil argumental massa feble per mantenir alt l’interès del lector.

La part que m’ha agradat més és potser la més irrellevant de l’obra, al final, quan Chuck explica les seves aŀlucinacions en patir una malatia.

En tot cas, i donat que Saul Bellow em mereix alta consideració (Henderson, el rei de la pluja em va agradar molt), probablement faré una relectura del llibre d’aquí a un temps. Que no sigui que, realment, m’ha agafat en mal moment.

Emili Teixidor: El llibre de les Mosques
Editorial Proa
ISBN 84-8437-021-6
Valoració: 4

Aquesta noveŀla fou guardonada amb el Premi Sant Jordi de l’any 1999. Si bé no sempre els premis són garantia de bones obres, en aquest cas per mi és merescut.

Aquesta obra és polièdrica: una faceta de la mateixa són les històries en sí: la intriga sobre les vicissituds d’un llibre (el que dóna nom a la noveŀla) i la maduració vital d’una noia, mestra d’escola al principi de la noveŀla. La segona cara és l’evolució de la societat catalana des de les darreries del franquisme fins a la transició. Finalment, la noveŀla recull tot un tractat (les notes interiors) sobre els vicis de les persones i sobre el plaer de les relacions afectives interpersonals, sota la idea que la inhibició o tabú que hi ha hagut durant segles en relació a les mateixes és un fet únicament cultural i de tradició repressiva.

Temporalment el llibre també té dos fils, el present (és a dir, en un punt indefinit després de la transició) i el passat (l’arribada de la mestra a un poble de la plana de Vic, en ple franquisme).

Globalment és un llibre dens, però això no el fa menys atractiu. Dels diferents paràgrafs de les notes interiors hom pot prescindir-ne en part o, com a mínim, llegir-los més superficialment. Tot depèn de les ganes d’aprofundir en filosofia amb què es vulgui abordar la lectura.

Ian McEwan: Amsterdam (Amsterdam)
Traducció al català de Mercè Costa Clos
Editorial Anagrama/Empúries
ISBN 84-7596-674-8
Valoració: 4

Quan Molly Lane mor, les vides de diversos homes que es coneixen des de fa temps (uns antics amants i el seu marit) es creuen en un embolic d’interessos polítics, de poder, enveges i rancúnies.

Es tracta d’una noveŀla curta -sí, sembla que és possible escriure noveŀles amb només les pàgines necessàries- de la qual destaco la descripció de l’estil de vida de dos dels ex-amants de la Molly que, a més, són amics des de fa anys: en Vernon Halliday, un gris i qüestionat director de premsa diària, amb un ritme frenètic de treball, i Clive Linley, un compositor amb un encàrrec especial sobre la taula (escriure la Simfonia del Miŀleni), sotmès a les pressions d’acabar l’obra en el termini previst.

Amb aquests dos personatges l’autor ens planteja uns quants aspectes de la vida quotidiana, com la necessitat de fer públiques històries i comportaments que probablement haurien de quedar en un àmbit estrictament privat per tal de satisfer l’obligació d’informar que creuen tenir alguns mitjans de comunicació, les fidelitats en les relacions afectives, la fragilitat de l’estatus dins la societat, per acabar mostrant la feble línia que separa la vida de la mort i la fama de la mediocritat, no sense un petit toc d’originalitat.

Tot i contenir diversos passatges una mica pesats (bàsicament la descripció del procés creatiu del compositor), és una noveŀla de lectura intrigant. Recomanada.

John Irving: Una dona difícil (A Window For One Year)
Traducció al català d’Ernest Riera
Edicions 62
ISBN 84-297-4546-7
Valoració: 4

Una dona difícil ens presenta Ruth Cole en tres èpoques ben diferents de la seva vida: quan és tot just una nena (quatre anys) i viu una infantesa desgraciada, trenta anys més tard -havent assolit la posició d’escriptora mundialment reconeguda- i finalment deu anys després, quan de fet aconsegueix trobar la felicitat.

En tota la vida de la Ruth hi ha mitja dotzena de personatges, de caràcters i costums ben diferents, les vides dels quals s’entrecreuen contínuament: els seus pares, marcats per la tragèdia de la mort dels dos primers fills, l’Eddie O’Hare, que l’estiu que fa d’ajudant del pare de Ruth s’enamora perdudament de la mare de la nena, i la Hannah, amiga de joventut de la Ruth, i totalment opsada a ella quant a comportament sentimental i sexual.

La noveŀla és molt recurrent, es repeteixen les mateixes situacions una i una altra vegada, amb diferents personatges. Algun dels episodis és realment cru, d’altres són especialment ben trobats, i denoten una solidesa difícil de trobar en altres noveŀles.

Tot i que el fil conductor principal de les dues darreres parts és la vida sentimental de la Ruth, la descripció dels comportaments sexuals dels diversos personatges (amb tres patrons ben diferenciats) i les constants referències a l’ofici d’escriure -la Ruth, el seu pare i l’Eddie són escriptors, la Hannah és periodista, el primer marit de la Ruth és el seu editor- són els altres dos temes omnipresents al llarg del llibre.

No és un llibre fàcil, a causa del ritme lent i de l’ús de diversos recursos literaris inhabituals, com ara incloure capítols de noveŀles o contes escrits pels mateixos protagonistes. Més d’un dirà què hi fa, ara, això aquí al mig?, i s’ho saltarà sense contemplacions o tancarà el llibre.

John Grisham: La hermandad (The Brethren)
Traducció al castellà de Mª Antonia Menini
Ediciones B
ISBN 84-406-9666-3
Valoració: 2

Nou lliurament de la factoria de best-sellers per exceŀlència dels darrers anys (La tapadera, El infome pelícano, El cliente, etc.), sempre d’ambientació judicial. No cal pas canviar de fórmula, aquesta es ven sola. No cal pas fer literatura, només escriure pàgines -sovint massa pàgines. I perdoneu l’excessiu sarcasme, però em sembla que ja he llegit massa llibres d’aquest autor.

La Hermandad és un grup de tres jutges que són a una presó federal (dels Estats Units, és clar) -justament condemnats, no ens enganyem- i que a més de resoldre petits conflictes entre els presos es dediquen a localitzar homosexuals inserint anuncis a revistes i extorquir-los més endavant amenaçant-los de fer pública la (sempre oculta, curiosament) orientació sexual.

El joc (bastant senzill, pel que sembla, a aquesta terna li surt tot bé) es complica en escollir una víctima de posició insospitada, que evidentment s’amaga darrera un pseudònim. L’autor no assumeix cap risc en la resolució del conflicte; els poders fàctics de sempre acaben vencent, així com els “valors” més tradicionals.

En resum, una enèssima noveŀla en la línia de les anteriors de l’autor, amb l’estil fluïd que el caracteritza. Ara, no hi busqueu res més.