A Provisionals han proposat de fer un homenatge a Jesús Moncada, en el cinquè aniversari de la seva mort. Vaig descobrir Moncada precisament arran de la seva defunció, abans no n’havia sentit a parlar. Ara algun dels seus llibres (Històries de la mà esquerra) és de lectura obligatòria a quart d’ESO.

La meva aportació és de la seva darrera noveŀla, Estremida memòria; he escollit un fragment de la carta que l’amic del narrador escriu com a resposta al primer capítol.

Seria un miracle, doncs, que Agustí Montolí es trobés en condicions òptimes per aparèixer al llibre. Sobretot tenint-ne en compte la mala salut. En el seu estat (la tos que he anat sentint de punta a punta del capítol no resulta gens tranquiŀlitzadora), cal tenir una raó de pes per emprendre viatge de Casp a Mequinensa.

Acostumat a l’enllumenat elèctric, per bé que encara vaig viure en un món que no el coneixia i en el qual la tenebra era una força primordial, la pobra claror del capítol -només un quinqué per iŀluminar els preparatius de l’escrivà- també m’ha impedit escodrinyar les fesomies de la dona. Si bé, a ell, tornaré a trobar-lo a la llum del dia, temo que la Teresa se’m quedi en la taca borrosa reflectida un instant al mirall del lavabo i amb prou feines despresa de la fosca. Em dol així mateix que Montolí no s’hagi entretingut una mica més davant la petita biblioteca del despatx; m’hauria agradat tafanejar els llibres arrenglerats als prestatges.

Parlant d’una altra cosa, em fa l’efecte que el mosso de la posta, força nerviós, impressionat per la comitiva que travessava fa un moment els carrers de la ciutat, no ajusta prou bé la cingla de la sella. I una darrera qüestió abans Montolí no pugi a cavall enmig d’un atac de tos, surti de la ciutat i comenci a fer via cap a Mequinensa: quan obria un calaix de l’escriptori, jo, com et deia abans, m’he distret provant d’esbrinar els títols dels volums de la biblioteca. Tu, que hi eres més a sobre, ¿t’has fixat si n’agafava el revòlver?

Gabriel García Márquez: El amor en los tiempos del cólera
Mondadori, 1999
ISBN 978-84-397-0385-3
Valoració: 4

Un dels clàssics de García Márquez, que no havia llegit fins ara, tot i que el tenia a l’estanteria des de fa un parell d’anys.

Lluny de l’estructura complexa de Cien años de soledad o prismàtica de Crónica de una muerte anunciada, aquesta és una obra pràcticament lineal, que tracta de l’amor apassionat, gairebé obsessiu, de Florentino Ariza cap a Fermina Daza. El millor del llibre és la descripció que fa dels sentiments, caràcters i ambients on transcorre la vida dels personatges. De fet el llibre és això, que no és poc! El més curiós: al principi hi ha un cert misteri (que suposes que serà el fil conductor de la història) però que al final és anecdòtic.

En van fer una peŀlícula l’any 2007. Algú m’ha dit que era dolenta, i no m’estranya: és un llibre ben poc cinematogràfic.

Recomanable per lectura pausada.

Jordi Sierra i Fabra: Set dies de juliol (Siete días de julio)
Versió catalana del mateix autor
Rosa dels Vents, març del 2010
ISBN 978-84-01-38745-6
Valoració: 3

Després de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, Miquel Mascarell, l’últim policia republicà de la ciutat (vegeu Cuatro días de enero) és detingut i passa uns quants anys a presons franquistes. El 1947 és alliberat i torna a la ciutat, on la burgesia s’enriqueix amb l’estraperlo a gran escala, les persones més senzilles sobreviuen com poden emmig dels racionaments i picaresques, i les arbitrarietats policials són a l’ordre del dia.

Amb els quatre xavos que li han donat pel seu treball a les presons, l’ex-inspector s’instaŀla a una pensió. Aviat rep una carta amb un enigmàtic vol tornar a sentir-se policia?, la fotografia d’una dona, una adreça i unes temptadores 1.000 pessetes. Sense res millor per fer comença a investigar en una ciutat que, si bé coneix, li és poc amiga.

Jordi Sierra aprofita la noveŀla per descriure la vida a les ciutats durant la postguerra; la lectura és molt amena, combina bé la peripècia personal del personatge amb la intriga policial.