En netejar el teclat inalàmbric sense fil he trobat aquest lamentable estat de les piles; feia temps que no en veia de tan fetes malbé.
Em sembla que eren les originals, i això voldria dir que estan funcionant des del desembre del 2002. I, de fet, encara proporcionaven fluïd, més ben dit, ara fluïds, l’elèctric i el salí.
Una tira còmica que explica els embolics dels estàndards HTML 5 i XHTML 2.
La millor frase: Java is to javascript as ham is to hamster.
2/8/2009: Actualitzat l’enllaç.
Aquest dimecres he tingut l’oportunitat de pujar en una avioneta, una Cessna 172 FRJ de l’Aero Club Barcelona-Sabadell, matrícula EC-CZZ. Hem sortit des de l’aeròdrom de Sabadell, cap a Granollers i Mataró, i seguint la línia de la costa fins una mica més amunt de Lloret. Com a molt hem anat a uns 1.500 peus d’alçada. Mai havia estat en un aparell d’aquestes característiques, la veritat és que m’ha agradat; i m’ha sorprès l’aparent facilitat d’enlairament, res a veure amb els llargs temps d’acceleració dels avions grans.
La visibilitat era força dolenta, però he fet alguna fotografia.
Oriol, gràcies per la passejada!
Acabo d’adonar-me que s’ha espatllat la paginació (queden uns números sobre uns altres en comptes de ser uns al costat dels altres). Cosa del full d’estils i l’actualització del plugin de paginació que, confessaré, em fa moltíssima mandra de corregir.
15/8/2009: He trigat 1 mes, però ja està arreglat. No hi havia el fitxer ni el directori amb els estils.
Em sap greu encetar una conversa (o monòleg) pròpia d’ascensor, però aquesta nit promet ser d’autèntic insomni. I no perquè com, fa 40 anys, un gran esdeveniment (sortida d’astronautes per arribar a la lluna) ens commini a quedar-nos desperts, sinó per una extraordinària calor i xafogor.
Això és el que marca el termòmetre del menjador; i el de l’habitació com a molt està 1 grau per sota.
Frédéric Beigbeder: Windows on the World
Ed. Gallimard, coŀlecció Folio
ISBN: 978-2-07-031461-4
Valoració: 4
Windows on the World era el nom del restaurant que hi havia al capdamunt de la torre bessona nord del World Trade Center de New York; l’obra comença a les 8:30 i acaba a les 10:29, un capítol per minut.
Als minuts parells l’autor explica per què fa la noveŀla, com veu el món, d’on venim, on anem, en el moment de l’escriptura del llibre (entre el 2002 i el 2003). Els minuts senars són per un home d’uns quaranta anys i els deus dos fills que esmorzen al restaurant el fatídic 11 de setembre de 2001. Aquest és l’aspecte que més m’ha agradat del llibre, que intercala ficció històrica (que evita rabejar-se en detalls escabrosos) i reflexió.
Com bé diu l’autor: tots coneixem el final (tothom mor), però de fet tot s’ha d’inventar (ben bé ningú no sap què va passar al restaurant aquell matí).
Ah, curiositat, el llibre és imprès a Barcelona.
Lluís-Anton Baulenas: El nas de Mussolini
Proa, febrer del 2009
ISBN: 978-84-8437-542-5
Valoració: 3
Berta Panatis és una militant comunista durant la dictadura de Primo de Rivera, convençuda de la necessitat de la lluita de classes violenta. Rep l’encàrrec de matar el dictador, i per això planta Barcelona, i amb el seu pare se’n va a un poble del Ripollès, a esperar les ordres definitives per a executar el magnicidi.
Però les ordres no arriben. Al principi pare i filla viuen dels diners que els ha proporcionat el partit, però a mida que passa el temps la seva situció esdevé miserable, i tampoc s’acaben d’integrar mai al poble: l’espera es converteix en una angoixa, però els ideals romanen.
Sense conèixer a fons la història, m’aventuro a dir que està ben ambientada, que recull la tensió de classes (treballadors versus empresaris) de principis del segle XX a Espanya, que també va ser font d’importants conflictes durant la Segona República.
No havia llegit mai cap noveŀla de Lluís-Anton Baulenas, i aquesta m’ha atrapat força. És premi Sant Jordi de l’any 2008; la recomano, però no li veig tants de mèrits com per tenir un premi literari. És clar que no sé amb què ho van comparar.
Un comentari de Ferran Falcó sobre el salt tecnològic que l’equip de govern impulsa a l’Ajuntament de Badalona em porta a una reflexió: per què les administracions catalanes s’han embolicat a crear un Agència Catalana de Certificació, i uns certificats “nostres”, els idCat?
No li vegi cap sentit a no voler fer servir els de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, i el mateix Documento Nacional de Identidad. D’acord, són emesos per tercers, però quin és el problema?
Per mi crear els idCat i l’Agència Catalana de Certificació són una manera com una altra de malgastar. Seria molt millor haver gastat fins a l’últim d’aquests cèntims a impulsar l’ús de les tecnologies als diferents àmbits de l’administració. Això ens farà guanyar competitivitat (que no n’anem gens sobrats). Tenir una agència pròpia, no ho crec. A no ser que les agències estatals siguin un veritable desastre… però a mi em van ver el DNI en 15 minuts. I tots en tindrem, tard o d’hora, de DNI electrònic.