Elisabeth Arthur: Surcando el Antártico

Elisabeth Arthur: Surcando el Antártico (Antarctic Navigation)
Traducció al castellà d’Eduardo Iriarte
Ediciones B
ISBN 84-406-9267-6
Valoració: 3

La noveŀla recrea la hipotètica passió d’una dona nord-americana per anar a l’Antàrtida, des que essent encara una nena veu un llibre amb dibuixos i fotografies sobre els viatges que Robert Falcon Scott va fer a aquest continent a principis del segle XX.

Scott va fer dos viatges a l’Antàrtida: un primer bàsicament exploratori, a bord del Discovery, i un segon en què va arribar fins al Pol Sud, sense sacrificar gossos de tir pel camí. Lamentablement no va ser el primer a arribar al Pol i, encara més dramàtic, durant la tornada part de l’expedició (inclòs Scott) va morir a causa del fred i la desnutrició.

La protagonista, Morgan Lamont, fascinada pel sisè continent i la respectuosa actitud de l’expedició d’Scott per la natura, munta, als vint-i-tants anys, un viatge que pretén reproduir el mateix trajecte d’Scott, vuitanta anys més tard. Es tracta d’un viatge de dos anys, durant cinc mesos dels quals un petit grup de persones farà un trajecte d’uns dos mil quatre-cents quilòmetres, entre anada i tornada, sobre el glaç i la neu per tal d’arribar al Pol Sud. Això, però, passa a la meitat de la noveŀla, aproximadament. Abans hi ha un bon gruix de pàgines en què es descriu amb tota profusió de detalls tota la seva vida: la relació amb els seus pares, l’antipatia mútua que es tenen amb el seu padrastre i, sobretot, l’especial relació amb una sèrie de persones d’allò més diversa, els seus amics, que l’acabaran acompanyant al Pol Sud.

El llibre és lent: hi ha incomptables descripcions, tant de paisatges com d’estats d’ànim i de pensaments. Té la virtut, no obstant, de no ser una noveŀla fantàstica d’acció, sinó que en molts aspectes podria ser perfectament el diari escrit per un viatger -està escrita en primera persona. Tret, és clar, d’algunes situacions massa còmiques per una banda, i d’altres un pèl increïbles. En qualsevol cas no és una noveŀla clàssica: la trama passa en un segon terme, per donar lloc a un clar i inequívoc manifest en favor de la convivència i la tolerància per un costat, la inutilitat de les guerres i l’ambició desmesurada per una altra i, sobretot, la idea que és possible un creixement (en el sentit d’evolució) de la humanitat en harmonia i actitud de respecte envers la Terra. I no, no em faria res treure el nas algun dia per l’Antàrtida.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada