Ahir a la tarda, a la vetllada A tota veu, lletres del món que va organitzar Òmnium Cultural a Badalona, vaig sentir la Cançó dels Invadits, d’Apeŀles Mestres:

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

Va ser musicada per Cassià Casademont el 1916, i es va fer popular entre els defensors de l’ordre constitucional republicà durant la Guerra Civil Espanyola.