Jaume Cabré: Jo confesso
Raval Edicions, S.L.U., Proa, agost del 2011
ISBN 978-84-7588-276-5
Valoració: 5

Possiblement arran de l’èxit de Les veus del Pamano, Jaume Cabré és un autor àmpliament conegut, i els mitjans de comunicació es van fer força ressò de l’aparició de Jo confesso, fa uns mesos.

És una obra polièdrica, amb moltes lectures: la història d’un violí, la vida d’un estudiós, Adrià Ardèvol, marcat per uns pares exigents i gens afectuosos (néixer en aquella família havia estat un error imperdonable), la confessió (confiteor) d’amor cap a la Sara que dóna estructura al llibre, un assaig sobre el Mal (així en majúscula).

Cabré fa servir la mateixa tècnica de canvis sobtats d’època i personatges que a Les veus del Pamano, si bé de forma encara més intensa i alhora més fina, miŀlimètricament calculada; i a vegades ho fa per mostrar el paraŀlelisme entre dos fets. Al llarg de la noveŀla apareixen moltes èpoques diferents (unes 7, repartides al llarg de set-cents anys), i l’autor canvia d’una a l’altra contínuament.

Hi ha una coincidència molt curiosa (que possiblement passarà desapercebuda a força lectors): la combinació (615428 de sis xifres!) de la caixa forta de Fèlix Ardèvol és el número de registre de presonera d’Elisaveta Meireva, la noia jueva protegida per l’Obersturmbannführer Höss, una persona de qui Fèlix Ardèvol mai té coneixement que hagi existit. No hi ha cap relació prou directa a través dels personatges, per la qual cosa em queden tres explicacions: una broma o una distracció de l’autor, o una prova addicional de l’existència de causes sobrehumanes que incideixen en la nostra vida.

Al Diari d’un llibre vell hi ha una entrada dedicada a la coberta de l’edició impresa. He llegit aquest llibre en format electrònic, d’això en parlaré una altra estona!

Un bon tros de noveŀla, densa, però molt ben escrita (llàstima que en algun moment obren un llum, tot i que en general els encenen). Queda per a rellegir. Per això té un 5.