Hauríeu dit que el silenci, tan viu com el fred, anava a transformar-se en glaç. A través d’aquell silenci quasi cristaŀlitzat unes ones sonores van fer-se perceptibles. Campanes. Era difícil de dir si les sentia o les somniava. Vaig deixar de resar per escoltar-les. ¡Campanes de la nit de Nadal! A moments es feien més perceptibles, per bé que eren molt llunyanes; tan llunyanes, tan pures, també elles semblaven de glaç o de cristall. Jo estava tot meravellat de sentir-les; ¿serien les del Cel? ¿Com podien ser de la terra si les campanes no tocaven (d’altra banda a penes si en quedava cap) des dels començos de la guerra?

De sobte ho vaig comprendre: eren de la zona enemiga.

¿Enemiga? ¿Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?

Joan  Sales, Incerta Glòria, tercera part, capítol V

Molt bon Nadal a tothom!