20 de novembre de 1975

Això és el que recordo, o em sembla que recordo, d’un dijous de fa 40 anys.

Normalment era el primer de casa a llevar-me, gràcies a un despertador carbassa amb un martell que percutia dues campanes, i que feia un soroll de mil dimonis. Vaig anar a l’habitació dels pares, que estaven desperts. Ràdio engegada (un “transistor” una mica atrotinat, diria que era un Telefunken, però no n’he trobat cap fotografia a Internet que em permeti corroborar-ho). Només música, tot i que era hora de notícies. Em van dir alguna cosa com “no hi haurà col·legi, ja s’ha mort”. La mare va trucar a l’escola per confirmar-ho.

Més tard vaig saber d’algun familiar que havia destapat una ampolla de xampany (aleshores se’n deia així). I que l’àvia Carme havia deixat anar un “Gràcies a Déu” o un “que Déu l’hagi perdonat”.  De fet al cap em ballen les dues frases (¿potser en temps diferents?), i que la segona havia estat clarament objectada per la seva filla gran, la tia Carme.

Pel vell televisor en blanc i negre (amb vàlvules), ens vam empassar el jurament de Juan Carlos dissabte, vam veure les cues de la capella ardent (possiblement era la primera vegada que sentia aquesta expressió), i l’enterrament de diumenge. Em van explicar que havia estat embalsamat i que li havien fet el buit a la caixa perquè el cos no es fes malbé. Amb perspectiva penso que va ser la primera vegada que la mort va entrar tan intensament a casa, perquè en la meva infantesa pràcticament no vam tenir defuncions properes (només recordo la mort de l’oncle de la mare, Jaume Fons, que jo no coneixia, i potser va ser després del 20N i tot).

Diuen que vam tenir una setmana de festa, però jo en recordava 2 dies, dijous i divendres, sempre he cregut que dilluns hi havíem tornat.

(No descarto editar aquest escrit els propers dies amb detalls nous que em vinguin a la memòria)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada