Això de la seguretat aèria és plena d’arbitrarietats: el mateix equipatge de mà que a Barcelona va passar els controls sense cap problema (i també els havia passat en una sortida anterior) a Berlín han trobat que el pot de gel d’afaitar i el desodorant eren massa grans per un equipatge de cabina. Doncs els he deixat els dos pots (més avall explico per què), tot i que amablement m’han donat l’opció de facturar la petita maleta.

En canvi, a Barcelona demanen una identificació a tots els passatgers, i a Alemanya no me l’han demanada pas. Qui els entengui que els compri!

A l’anada em vaig imprimir les targetes d’embarcament, però a la tornada he fet facturació per móbil, i he pogut entrar als avions sense gaire problemes: només hagut d’ampliar el codi de punts bidimensional  perquè fos reconegut per l’escànner. Els codis me’ls van enviar incrustats en un correu, i també com a annexos (un correu per cada vol).

L’aeroport de Tegel és distribuït: cada porta d’embarcament té els seus taulells de facturació i els seus controls de seguretat, i cada porta d’arribada les seves cintes de recollida d’equipatges. Tot molt a prop. I un concepte radicalment diferent al de la nova T1 de Barcelona: res d’espais comuns immensos (a vegades, fins i tot massa reduïts).

A la tornada, a Munich he hagut d’atravessar ben de pressa l’aeroport perquè m’ha quedat menys de mitja hora per fer el canvi. Sabia que tenia poc temps, i per això no volia facturar la maleta: en el cas extrem de perdre el vol de Munich fins a Barcelona, no volia que la maleta anés pel seu compte, encara que no hi portés res d’important.

Els quatre vols prou agradables: un Airbus 321 a l’anada (el mateix avió va fer Barcelona-Frankfurt i Frankfurt-Berlín) i a la tornada un A319 i un A320. A Frankfurt, com passa sovint, pler de B 747 aparcats.

I, al final, una sorpresa: Lufthansa ens ha ofert diaris, a la tornada en castellà i també l’Ara. Suposo que és mèrit del Carles Capdevila i el seu equip, els ho agraeixo!