Fins ara feia servir la utilitat identify d’Imagemagick per extreure una informació mínima de les fotografies per a la catalogació: data i hora, càmera, obertura, temps d’exposició, grau d’amplificació (“sensibilitat”) ISO i distància focal.
Ahir vaig trobar exiftool, que és més completa, ja que interpreta la majoria d’àrees de dades pròpies dels fabricants (l’àrea Makernote). Adaptaré el programa d’extracció per gravar també, per exemple, l’objectiu amb què he fet la foto.
Aquest matí el telèfon se m’ha actualitzat a Android 7 “Nougat”. De moment tot sembla funcionar bé. I com que segueixo amb Action 3 he notat ben pocs canvis.
Em sembla que no havia vist mai ningú que s’anunciés com a “mestre d’aixa” fins fa uns dies a Ciutadella, a Menorca:
Queda exempt d’anar a la secció “perles” pel montatge i el hivernatge per dos motius: mai no hi poso rètols de particulars o petits negocis, i el “mestres d’aixa” ho compensa!
I avui deixo una peŀlícula accelerada de la cala Galdana, feta ahir a primera hora de la tarda.
Per aquesta he seguit tècnica diferent: faig vídeo amb la càmera i l’accelero amb el programa d’edició de vídeo (Adobe Première Elements). Trigo el mateix a captar les imatges, és clar, però la post-producció (acceleració) és una mica més flexible.
Peŀlícula accelerada (“time lapse” en diuen) del port de Maó el 26 d’agost del 2016, a les 11 tocades, amb la sortida del Adriatico cap a Barcelona i altres vaixells.
És 25 vegades més ràpid del que tocaria (la pel·lícula hauria de durar 300 segons, i en dura 12). Està feta amb 300 fotografies fetes a intèrvals d’1 segon, ajuntades despres a raó de 25 fotos cada segon.
Reflexió a Storage Mojo, un blog sobre emmagatzematge informàtic, respecte a la revifada dels discos de vinil.
En destaco una frase, que em sembla que també és en algun article del Guardian que cita: There is something intrinsically satisfying about watching the tone arm’s progress down that one long groove on a slowly rotating disk, que traduït ve a ser hi ha alguna cosa intrínsecament plaent en veure el braç del tocadiscos progressar en aquest solc llarg d’un disc que gira a poc a poc.
Feia dies que no engegava la tele a aquesta hora. Qui té el rècord galàctic de reposicions, TVE amb “verano azul” o TV3 amb “plats bruts”?
Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de “disc compacte” (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.
Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:
Els dos primers són el format del SACD (“super audio CD”, que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.
M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un “llapis” de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:
O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.
23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.