Sovint els monitors d’ordinador queden una mica massa baixos, sobretot per les persones altes.
Després de tenir un temps el monitor sobre uns quants llibres vells, la setmana passada vaig trobar un suport que m’ha fet el pes: el Kensington Spin2 Monitor Stand:
Com veieu a la fotografia té una base circular, que gira, perfecta per a deixar-hi el material d’oficina.
L’alçada es pot regular. A la fotografia hi ha l’alçada màxima, 8 cm, però es pot deixar més baix (uns 5 cm).
Philip Kerr: Gris de campanya (Field Grey)
Traducció d’Esther Roig
La Magrana, febrer del 2011
ISBN 978-84-8264-956-6
Valoració: 3
Arrenquem a la Cuba pre-castrista, on Bernie Gunter s’ha quedat a Si els morts no ressusciten. Per diversos motius Bernie vol anar a Haití. Compra una barca, però en el trajecte és interceptat per la marina nord-americana. I comença un gran periple pels Estats Units primer, i la mateixa Alemanya després.
Interrogat per les autoritats nord-americanes, explica la seva participació en la guerra, com va ser fet presoner i enviat a camps de concentració russos, i com en va sortir. Bernie no acaba d’entendre què els pot interessar als americans, atès que ell, si bé carrega algunes històries fosques, no ha participat en els crims contra la humanitat. Finalment li expliquen que els interessa el coneixement que té d’Erich Mielke, un comunista alemany amb qui havia coincidir al Berlín feixista i en diferents moments en anys posteriors.
Una densa noveŀla de peripècies, amb molts personatges (he trobat a faltar un dramatis personae), diverses èpoques i escenaris (Cuba, Estats Units, França, Berlín, Viena, Rússia), amb petits casos d’homicidi que Bernie ha de resoldre, a vegades si us plau per força, gairebé com a mecanisme de supervivència.
Nota històrica: Erich Mielke va existir realment, i va arribar a ser cap de la Stassi de la República Democràtica d’Alemanya. Aquest és un dels punts que més m’agraden d’aquestes noveŀles: malgrat que són noveŀla negra en estat pur, hi surten personatges i situacions històriques reals.
Philip Kerr: Si els morts no ressusciten (If the Dead Rise Not)
Traducció d’Esther Roig
La Magrana, novembre del 2009
ISBN 978-84-9867-633-4
Valoració: 3
Any 1934. En plena efervescència del nazisme a Alemanya, Bernie Gunter ha deixat la policia de Berlín, perquè es veu a venir que els seus antecedents polítics (simpatitzant dels socialdemòcrates i sense carnet del partit nazi) li acabaran passant factura. Ara és el detectiu de l’hotel Adlon.
La rutina habitual de l’hotel queda trasbalsada per la mort d’un dels hostes, i el robatori d’un objecte d’art a Max Reeles, un empresari nord-americà amb pocs escrúpols. I la rutina personal del Bernie queda també sacsejada per la Noreen Charalambides, una amiga de la mestressa de l’hotel, de qui s’enamora malgrat la clara diferència social.
Aquests són els personatges principals d’una noveŀla d’interessos econòmics obscurs en una ciutat amb activitat frenètica per acabar a temps les instaŀlacions olímpiques, amb una creïble descripció de l’ambient que s’hi respirava uns anys abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial.
I la segona part del llibre ens porta a la Cuba pre-revolucionària (any 1954, encara amb Fulgencio Batista al poder), també en un ambient de canvi polític.
Bernie Gunter segueix en forma, amb el seu habitual cinisme. El llibre és una mica llarg, però es llegeix molt bé. A l’edició li falta una revisió, hi ha algunes pífies ortogràfiques que fan molt de mal als ulls.
L’hotel Aldon existeix, i gairebé tothom que hagi anat a Berlín hi ha passat per davant: és al Unter den Linden prop de la Pariser Platz, és a dir, a tocar de la Porta de Brandemburg. Al final de la guerra es va incendiar. Després de la reunificació alemanya va ser reconstruït, ara és un dels hotels de luxe de la ciutat.
Hauria d’haver escrit aquesta entrada fa una setmana, perquè els Reis em van portar això:
Aquesta joguina em recordarà sempre la Tia Tat, que ens va deixar el 2012, a qui agradaven molt els elefants i que en tenia un com aquest!
Entro a una web comercial per actualitzar dades personals, i em trobo:
Polksi? Precisament polski?
Web de Movistar, en identificar-me i consultar la factura:
Impressionant:
Veritablement els traductors automàtics estan fent molt de mal. Com a primera aproximació estalvien feina, però després cal fer-hi un cop d’ull!
Flavia Company: Que ningú no et salvi la vida
Raval Edicions SLU, Proa, setembre del 2012
ISBN 978-84-7588-324-3
Valoració: 4
L’Enric (conegut per tothom com Enzo) és un traductor d’uns quaranta anys llargs que viu al dia. Sense lligams sentimentals, la feina li permet de viatjar sovint (amb el portàtil pot treballar arreu). Un dia, però, li diagnostiquen una malaltia terminal, li queden quatre mesos de vida.
Ho explica al Víctor, que possiblement és el seu únic amic. Es van conèixer fa uns quants anys, quan el Víctor el va salvar d’ofegar-se amb una oliva. Ara el Víctor vol cobrar, li demana que li torni el favor, que l’ajudi a resoldre un problema que el pot perjudicar molt. L’Enzo ho fa i, penedit, escriu una carta a la seva filla, una nena de cinc anys que no coneix, perquè la rebi quan en tingui vint-i-cinc i ell ja en faci vint que és mort.
Noveŀla molt intrigant, amb força reflexions sobre la felicitat, la veritat, l’autoindulgència de què som capaços per justificar-nos les nostres accions, les petites decisions, i els atzars quotidians. Deixa alguns fils penjats; primer m’ha semblat que era un error, et quedes amb ganes de saber què ha passat amb algun personatge, però possiblement forma part de l’encert del text. La recomano.
Ha estat la primera obra que llegeixo de Flavia Company, si en trobo alguna altra me la miraré amb interès!
Ah, i haig de llegir Crim i càstig.
Potser és bona idea comprar escuradents amb punxes a les dues puntes, perquè quan surtin accidentalment de la capsa serà més fàcil tornar-los-hi.
És clar, els he recoŀlocats en odre, és a dir, tots amb la punxa avall, i això és una feinada!