Hauria d’haver escrit aquesta entrada fa una setmana, perquè els Reis em van portar això:
Aquesta joguina em recordarà sempre la Tia Tat, que ens va deixar el 2012, a qui agradaven molt els elefants i que en tenia un com aquest!
Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons
Polski
Entro a una web comercial per actualitzar dades personals, i em trobo:
Polksi? Precisament polski?
Alguna cosa ha decidit
Web de Movistar, en identificar-me i consultar la factura:
Impressionant:
- Alguna cosa ha decidit, però ningú no ho entén!
- Aquestes navegant: a veure, en castellà hi devia haver un estas navegando, sense accent a estas. Ja està tot dit.
- Pot que, és traducció literal de puede que, però cal dir pot ser que…
- Pots intentar-ho en, posaria a.
Veritablement els traductors automàtics estan fent molt de mal. Com a primera aproximació estalvien feina, però després cal fer-hi un cop d’ull!
Flavia Company: Que ningú no et salvi la vida
Flavia Company: Que ningú no et salvi la vida
Raval Edicions SLU, Proa, setembre del 2012
ISBN 978-84-7588-324-3
Valoració: 4
L’Enric (conegut per tothom com Enzo) és un traductor d’uns quaranta anys llargs que viu al dia. Sense lligams sentimentals, la feina li permet de viatjar sovint (amb el portàtil pot treballar arreu). Un dia, però, li diagnostiquen una malaltia terminal, li queden quatre mesos de vida.
Ho explica al Víctor, que possiblement és el seu únic amic. Es van conèixer fa uns quants anys, quan el Víctor el va salvar d’ofegar-se amb una oliva. Ara el Víctor vol cobrar, li demana que li torni el favor, que l’ajudi a resoldre un problema que el pot perjudicar molt. L’Enzo ho fa i, penedit, escriu una carta a la seva filla, una nena de cinc anys que no coneix, perquè la rebi quan en tingui vint-i-cinc i ell ja en faci vint que és mort.
Noveŀla molt intrigant, amb força reflexions sobre la felicitat, la veritat, l’autoindulgència de què som capaços per justificar-nos les nostres accions, les petites decisions, i els atzars quotidians. Deixa alguns fils penjats; primer m’ha semblat que era un error, et quedes amb ganes de saber què ha passat amb algun personatge, però possiblement forma part de l’encert del text. La recomano.
Ha estat la primera obra que llegeixo de Flavia Company, si en trobo alguna altra me la miraré amb interès!
Ah, i haig de llegir Crim i càstig.
Escuradents: d’una o dues punxes?
Potser és bona idea comprar escuradents amb punxes a les dues puntes, perquè quan surtin accidentalment de la capsa serà més fàcil tornar-los-hi.
És clar, els he recoŀlocats en odre, és a dir, tots amb la punxa avall, i això és una feinada!
Cormac McCarthy: Meridià de sang
Cormac McCarthy: Meridià de sang (Blood Meridian)
Traducció de Esther Roig Giménez i Lluís Delgado Picó
Edicions 62, novembre del 2011
ISBN 978-84-6893-0
Valoració: 3
A mitjan segle XIX un noi de Tenessee, orfe de mare, deixa casa seva als catorze anys. Dóna unes quantes voltes per diversos pobles i ciutats, s’embolica en unes quantes baralles i finalment s’allista a l’exèrcit irregular del capità White. Després de ser empresonat és reclutat pel grup de mercenaris de Glanton (la Viquipèdia no té l’article d’aquest personatge) i del jutge Holden. En forma part fins que el grup és atacat pels indis al transbordador del riu Colorado que el grup els havia pres.
El títol no enganya, hi ha sang i fetge des del primer capítol: baralles en bars, al carrer, cabelleres tallades, violència gratuïta a tort i a dret. L’estil mateix, fred i sec, reflecteix el territori i la forma de vida a la frontera entre els Estats Units i Mèxic de mitjan segle XIX. Poc recomanable si la violència literària us incomoda!
Bon Nadal!
Hauríeu dit que el silenci, tan viu com el fred, anava a transformar-se en glaç. A través d’aquell silenci quasi cristaŀlitzat unes ones sonores van fer-se perceptibles. Campanes. Era difícil de dir si les sentia o les somniava. Vaig deixar de resar per escoltar-les. ¡Campanes de la nit de Nadal! A moments es feien més perceptibles, per bé que eren molt llunyanes; tan llunyanes, tan pures, també elles semblaven de glaç o de cristall. Jo estava tot meravellat de sentir-les; ¿serien les del Cel? ¿Com podien ser de la terra si les campanes no tocaven (d’altra banda a penes si en quedava cap) des dels començos de la guerra?
De sobte ho vaig comprendre: eren de la zona enemiga.
¿Enemiga? ¿Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?
Joan Sales, Incerta Glòria, tercera part, capítol V
Molt bon Nadal a tothom!
Actualització a WordPress 3.5
Actualitzat a WordPress 3.5.
Sense problemes, pel que sembla!