Des del centre de Maó hi ha magnífiques vistes sobre el port (segons Andrea Doria, el millor port de la Mediterrània, juntament amb juny, juliol i agost).
Us deixo la maniobra de gir del vaixell Zurbarán, un dia de la setmana passada.
Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons
Vol d’ocells
He estat uns dies a Menorca. Adjunto un vídeo d’ocells en vol, una tarda de la setmana passada. Enregistrat des de la Naveta des Tudons.
Montserrat Roig
M’afegeixo, tard, a l’homenatge que des de la xarxa s’ha fet a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort. Copio un fragment de Digues que m’estimes, encara que sigui mentida.
Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramàtic a l’Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d’Esther i els savis em deien que, l’obra, era un gran monument a la llengua literària, però jo no n’entenia ni un borrall. Hi feia el paper d’«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l’escenari tot cridant:
«- Glorificat toqueu maitines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»
I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l’assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava iŀlusionat en veure que li representaven una obra. Venia moltes nits, a l’hora de l’assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Una nit, s’adonà que jo existia, i em va preguntar:
– I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
– No ho sé… M’agradaria escriure… potser.
Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, fa ver:
– Doncs miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri sempre ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d’antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!
Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4
A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.
En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.
L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.
Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).
En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!
Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.
Fer catúfols
Arran de les sínies, un terrissaire em va explicar fa uns anys d’on ve l’expressió fer catúfols.
Fer catúfols s’aplica a les persones grans quan els comencen a minvar les facultats mentals. Els catúfols de les sínies són tradicionalment cilíndrics, fets per tant amb torn, i no cal pas que siguin perfectament simètrics ni ben fets. Per això els donaven a fer als terrissaires grans, que havien perdut l’agilitat a les mans.
Canvi google reader
Aquesta setmana Google ha canviat l’aspecte del reader i gmail: tot una mica més espaiat i més blanc.
Tal com l’havien deixat, el reader no m’agradava gens: els títols de les entrades eren en negreta i de color negre, era com agressiu, incòmode, una sensació difícil de descriure. Però aquest matí mateix els títols són blaus. Diria que només han fet aquest petit canvi, però l’aspecte del lector ha millorat molt.
Tampoc no m’acaba d’entusiasmar com ha quedat el gmail, però potser és només qüestió de temps.
10 segons
Diria que em vaig passar uns 10 segons davant dels botons fins que vaig trobar el 3. No segueix cap ordre esperat.
Sínia del Monasterio de Rueda
El Monasterio de Rueda, d’origen cistercenc (el mateix orde que Poblet), és al municipi de Sástago, a la comarca de la Ribera Baixa de l’Ebre, a uns 25 Km de Casp. Per fer arribar l’aigua de l’Ebre al monestir hi van fer un assut (una petita desviació del riu per facilitar prendre’n aigua), una sínia i un aqueducte.
Des de l’estiu del 2008 hi ha una reproducció de la sínia que havia estat en funcionament fins a principis de segle XX. És una de les més grans d’Europa: més de 16 metres de diàmetre, i un centenar llarg (112, llegeixo en algun lloc) de catúfols.
Aquest cap de setmana hi he fet una escapada, i us en deixo un vídeo. Se sent remor de l’aigua i d’una estació de bombeig que hi ha a tocar.
31/10: He retocat una mica el vídeo, he esborrat l’anterior i he incorporat el nou al youtube.