Aquest any he adreçat un parell de vegades aquesta planta. Ahir hi vaig tornar:

li vaig afegir terra, i de pas vaig podar les branques més velles. Confio que aquesta vegada no es torni a tòrcer.

Però avui torna a fer vent!

Fa un parell de setmanes vaig anar a Girona, i ho vaig fer amb AVE des de Sants.

A l’anada el tren que surt de Sants quan passen cinc minuts de dos quarts de vuit del matí va trigar 40 minuts. El tren anava mig ple.

A la tornada vaig agafar el de les 5 i 10 de la tarda, i va trigar una mica menys, uns 35 minuts. Anava gairebé ple, però cal fer notar que els horaris de la tarda són desconcertants: el següent és a les 8 i 10 del vespre.

Pel túnel de Barcelona va a una velocitat màxima de 80 Km/h.

Si haig de tornar a Girona probablement no el tornaré a agafar fins que hi hagi l’estació de la Sagrera en funcionament.

L’Institut d’Estudis Catalans ha decidit que cal dir-ne blog.

Malgrat que m’agradava dir-ne bloc, ho he canviat. Fins i tot en entrades antigues.

Dels obsequis que vaig rebre al voltant de Nadal, el més pràctic és el bocataroll:

Ja tenia una espècie d’estoig per l’entrepà, però el bocataroll és molt més pràctic.

Hauria d’haver escrit aquesta entrada fa una setmana, perquè els Reis em van portar això:

Aquesta joguina em recordarà sempre la Tia Tat, que ens va deixar el 2012, a qui agradaven molt els elefants i que en tenia un com aquest!

Entro a una web comercial per actualitzar dades personals, i em trobo:

Polksi? Precisament polski?

Potser és bona idea comprar escuradents amb punxes a les dues puntes, perquè quan surtin accidentalment de la capsa serà més fàcil tornar-los-hi.

És clar, els he recoŀlocats en odre, és a dir, tots amb la punxa avall, i això és una feinada!

Hauríeu dit que el silenci, tan viu com el fred, anava a transformar-se en glaç. A través d’aquell silenci quasi cristaŀlitzat unes ones sonores van fer-se perceptibles. Campanes. Era difícil de dir si les sentia o les somniava. Vaig deixar de resar per escoltar-les. ¡Campanes de la nit de Nadal! A moments es feien més perceptibles, per bé que eren molt llunyanes; tan llunyanes, tan pures, també elles semblaven de glaç o de cristall. Jo estava tot meravellat de sentir-les; ¿serien les del Cel? ¿Com podien ser de la terra si les campanes no tocaven (d’altra banda a penes si en quedava cap) des dels començos de la guerra?

De sobte ho vaig comprendre: eren de la zona enemiga.

¿Enemiga? ¿Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?

Joan  Sales, Incerta Glòria, tercera part, capítol V

Molt bon Nadal a tothom!