L’Institut d’Estudis Catalans ha decidit que cal dir-ne blog.
Malgrat que m’agradava dir-ne bloc, ho he canviat. Fins i tot en entrades antigues.
El que no té cabuda en altres categories!
L’Institut d’Estudis Catalans ha decidit que cal dir-ne blog.
Malgrat que m’agradava dir-ne bloc, ho he canviat. Fins i tot en entrades antigues.
Dels obsequis que vaig rebre al voltant de Nadal, el més pràctic és el bocataroll:


Ja tenia una espècie d’estoig per l’entrepà, però el bocataroll és molt més pràctic.
Hauria d’haver escrit aquesta entrada fa una setmana, perquè els Reis em van portar això:
Aquesta joguina em recordarà sempre la Tia Tat, que ens va deixar el 2012, a qui agradaven molt els elefants i que en tenia un com aquest!
Entro a una web comercial per actualitzar dades personals, i em trobo:

Polksi? Precisament polski?
Hauríeu dit que el silenci, tan viu com el fred, anava a transformar-se en glaç. A través d’aquell silenci quasi cristaŀlitzat unes ones sonores van fer-se perceptibles. Campanes. Era difícil de dir si les sentia o les somniava. Vaig deixar de resar per escoltar-les. ¡Campanes de la nit de Nadal! A moments es feien més perceptibles, per bé que eren molt llunyanes; tan llunyanes, tan pures, també elles semblaven de glaç o de cristall. Jo estava tot meravellat de sentir-les; ¿serien les del Cel? ¿Com podien ser de la terra si les campanes no tocaven (d’altra banda a penes si en quedava cap) des dels començos de la guerra?
De sobte ho vaig comprendre: eren de la zona enemiga.
¿Enemiga? ¿Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?
Joan Sales, Incerta Glòria, tercera part, capítol V
Molt bon Nadal a tothom!
Actualitzat a WordPress 3.5.
Sense problemes, pel que sembla!
Els xamfrans de Barcelona no tenen nom, però un d’escaient pel Gran Via de les Corts Catalanes – Marina seria Canal de la Mànega. És la zona on la Línia 2 del metro passa de circular per l’esquerra (entre Paraŀlel i Tetuan) a fer-ho per la dreta (de Monumental a Pompeu Fabra).