Aterratge a càmera lenta de l’Endeavor sobre un Boeing 747 a l’aeroport de Los Angeles.
Shuttle Endeavour: A piece of space history flies by in slow motion from Vincent Laforet on Vimeo.
El que no té cabuda en altres categories!
Aterratge a càmera lenta de l’Endeavor sobre un Boeing 747 a l’aeroport de Los Angeles.
Shuttle Endeavour: A piece of space history flies by in slow motion from Vincent Laforet on Vimeo.
Engego la televisió a les 9 del vespre, i veig els titulars de les notícies de TVE. Les 5 primeres notícies, per aquest ordre:
M’he quedat de pasta de moniato. Fent un esforç en clau i mentalitat espanyola, puc entendre la primera. Però la cinquena havia de passar per davant de l’11è aniversari dels atemptats (no són notícia per obrir un informatiu), la sentència encara no publicada del tribunal constitucional alemany, i d’un detall addicional (que sóc incapaç de reescriure) d’un cas tristíssim i lamentable però que, ho sento, i dit amb tots els respectes per la família, ha esdevingut un veritable culebrot.
I la cinquena notícia, des d’una òptica essencialment espanyola, era rellevant.
Per què tot ha de ser nacional? Per mi denota cert complex d’inferioritat: si has de posar-ho arreu potser és que no t’ho acabes de creure, oi?
Ara, confio que si li canvien el nom i li annexen Barcelona d’alguna manera no facin una absurditat com la de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, un nom senzillament ridícul.
Paquet Epson T0715 de 4 tintes per a la impressora. Cada cartutx ben envasat al buit (correcte), i tot dins d’un paquet de plàstic més gran. Tan gran que pràcticament dobla el volum dels cartutxs que conté.
Per què aquest malbaratament? Amb una capsa tan grossa el transport, la mateixa capsa l’emmagatzematge són més cars. L’únic estalvi que se m’ocorre pot ser logístic: un únic model de capsa, que serveixi per aquests cartutxs i per altres més grossos. Però per uns quants centenars de milions que en deuen fer cada any…
Els consumidors hauríem de ser més primmirats amb aquestes coses, i consumir aquells models/fabricants que siguin més curosos amb detalls com aquest.
Suposo que coneixeu Wolfram-Alpha, una web derivada del programa Mathematica que llença per la finestra uns quants cursos de matemàtiques.
Però res és perfecte, per ells Montserrat només és un territori britànic, unes illes o un nom de dona. Els he escrit explicant que s’han deixat l’accepció original. He rebut una educada (però de ben segur, automàtica) resposta agraint la coŀlaboració:
We appreciate your feedback regarding Wolfram|Alpha. The issue you reported has been passed along to our development team for review. Thank you for helping us improve Wolfram|Alpha.
A l’article de Praga de la Viquipèdia trobo:
L’Església de Sant Nicolau: Església finalizada en 1710, d’estructura curvilínia, i interior ricament decorat. Està situada a la Plaça de Malá Strana i Mozart va tocar l’òrgan en la seva estada a Praga.
Mira que tocar(-se) l’òrgan dins de l’església, marranot…
(Ja ho he corregit, i també altres problemes deguts possiblement a una traducció automàtica, com rebatejar Alfons Mucha com a Alfons Molta. Tot l’article necessita una revisió gramatical, que faré.)
Fa uns 10 dies (ja no és notícia) es va saber que Marina d’Or oferia els seus terrenys per construir l’Eurovegas.
Me’n faig ressò perquè els mitjans de comunicació van parlar de 18 milions de metres quadrats. Suposo que calia impressionar amb la xifra, i el comunicat original devia estar en metres quadrats.
El que em va sorprendre és que cap mitjà (si més no, que jo me n’adonés) no fes la conversió a unes unitats més raonables i intuïtives. Per què no van parlar de 18 quilòmetres quadrats o de 1.800 hectàrees? Que un quilòmetre quadrat és un quadrat d’un quilòmetre de costat em sembla que se’n recorda molta més gent que no de l’equivalència entre m2 i Km2. I una hectàrea fins i tot té sentit pels barcelonins, que l’assimilen a una illa de cases de l’Eixample.
I acabo preguntant-me, per tant, si els periodistes que van fer-se’n ressò van entendre quant són 18 milions de metres quadrats.
Avui fa cent anys del naixement d’Aveŀlí Artís-Gener.
Els diaris catalans li han fet un homenatge reproduint, avui, la darrera graella d’encreuats que va fer, fa pràcticament vint-i-dos anys, que s’ha publicat a cada diari amb definicions diferents.
Una altra de les facetes d’Aveŀlí Artís-Gener fou la de noveŀlista. Reprodueixo un paràgraf curt de Paraules d’Opòton el vell:
Tots els senyors de la Galecia eren fora i solament havien deixat un “calpixqui” gran que es deia l’Altamira, i era l’únic que hi romania. A tots els altres els havien cridat a la Casa Gran, però la més gran de totes, on hi havia l’Aquell Qui Parla d’ells, el qual tenia una Aquella Qui Parla, i ell es deia Tantomontamontatanto i em sembla recordar que ella també.