Un dels regals que he fet (en doble sentit!) aquestes festes és un mòbil amb el sol i els planetes del sistema solar:

El procés va ser el següent:

• Cercar a la xarxa fotografies del sol i dels planetes.
• Canviar les mides de les imatges perquè tinguin una escala relativa inspirada en els diàmetres reals (com a mínim, que no canviïn la posició relativa per les dimensions). Cal prendre compromisos, perquè no es poden fer proporcionals (el sol quedaria massa gran). Vaig avaluar diverses fórmules, al final els vaig fer proporcionals a l’arrel quarta del diàmetre.
• Imprimir els planetes amb paper fotogràfic, girar les imatges i imprimir-ho de nou en un altre full. Les dues cares del planeta són iguals.
• Enganxar els dos fulls, assegurant-me que els planetes quedaven ben sobreposats.
• Retallar el contorn de cada planeta.
• Buscar llistons de fusta i, començant pels elements més al final, anar fent l’arbre dels objectes. Cal espaiar prou els planetes i els diferents braços perquè puguin girar sense tocar-se.
• Posar una gota de cola blanca per enganxar els cordills als llistons a cada braç que ja estigui acabat i equilibrat.

Vist el resultat, hauria quedat millor amb més pes a cada element. Els planetes petits han quedat massa lleugers, una mica més de gruix (potser una fusta entre les dues fotografies) hauria ajudat a donar-li més consistència, tot i que hauria hagut de fer servir una serra per tallar les peces.

Disculpeu la pèssima qualitat de la fotografia.

Començaré l’any amb una anomalia de l’atzar. Al sorteig de la lotería primitiva d’ahir:

Hi ha 2 fets curiosos:

• L’elevat nombre d’encertants de 6 números, que habitualment està per sota de tres. Ja s’havia donat altres vegades, però no és freqüent, més o menys 1 cop cada 2 anys.
• Hi ha més encertants de 6 números que de 5 + complementari. Però la probablitat d’encertar 5 i el complementari és 6 vegades la de tenir 6 encerts!

Això amb un nombre similar d’apostes que altres vegades.

Explicacions? Si és que n’hi ha cap, se me n’ocorren 3:

• Predilecció “general” per alguns dels números que han sortit, i mania generalitzada al 3 (que ha estat el complementari).
• Geomètrica: si hagués de triar una explicació em quedaria amb aquesta, mireu la figura de la combinació guanyadora a la butlleta:

• Que alguna de les sèries temporals (números que surten més sovint o números que fa més temps que no surten) hagi induït a posar aquesta combinació.

Una prova més de noms castellanitzats als mapes de Google: el nostrat carrer de dalt ha esdevingut la calle de arriba.

Confiem que rectifiquin aviat: ningú a Badalona sabria dir on és aquest carrer, i això dels noms castellanitzats ens transporta a 40 anys enrere.

Amb els cognoms no s’hi han atrevit (el Marquès de Mont-Roig i Roger de Flor els veig correctes), però sí amb els noms: hi Pau Claris i també Pablo Claris, José Vicente Foix, Joaquín Ruyra. Una exòtica calle del sirocco (sic)… i m’aturo!

Algú coneix l’adreça del Rodríguez Zapatero (no vull dir pas el que es jubila la setmana entrant, sinó el Javier)?

19:10: Notícia de Vilaweb: Google reconeix l’error del català i es compromet a arreglar-ho.

Des del centre de Maó hi ha magnífiques vistes sobre el port (segons Andrea Doria, el millor port de la Mediterrània, juntament amb juny, juliol i agost).

Us deixo la maniobra de gir del vaixell Zurbarán, un dia de la setmana passada.

He estat uns dies a Menorca. Adjunto un vídeo d’ocells en vol, una tarda de la setmana passada. Enregistrat des de la Naveta des Tudons.

M’afegeixo, tard, a l’homenatge que des de la xarxa s’ha fet a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort. Copio un fragment de Digues que m’estimes, encara que sigui mentida.

Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramàtic a l’Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d’Esther i els savis em deien que, l’obra, era un gran monument a la llengua literària, però jo no n’entenia ni un borrall. Hi feia el paper d’«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l’escenari tot cridant:

«- Glorificat toqueu maitines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»

I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l’assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava iŀlusionat en veure que li representaven una obra. Venia moltes nits, a l’hora de l’assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Una nit, s’adonà que jo existia, i em va preguntar:

– I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?

– No ho sé… M’agradaria escriure… potser.

Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, fa ver:

– Doncs miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri sempre ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d’antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!

Arran de les sínies, un terrissaire em va explicar fa uns anys d’on ve l’expressió fer catúfols.

Fer catúfols s’aplica a les persones grans quan els comencen a minvar les facultats mentals. Els catúfols de les sínies són tradicionalment cilíndrics, fets per tant amb torn, i no cal pas que siguin perfectament simètrics ni ben fets. Per això els donaven a fer als terrissaires grans, que havien perdut l’agilitat a les mans.

Diria que em vaig passar uns 10 segons davant dels botons fins que vaig trobar el 3. No segueix cap ordre esperat.