M’ha arribat per correu electrònic una proposta de vot en blanc al senat, com a via per demanar la supressió d’aquesta càmera.

Però per informar-me una mica més sobre la institució (quants senadors hi ha?) he entrat a la web del Senado de España, i m’ha caigut l’ànima als peus, té un disseny del segle passat:

• La pàgina principal és un menú amb fotografies, mal posades
• Títols amb ombres, que es llegeixen molt malament
• Ús abusiu de majúscules i negretes per als títols
• Els colors de fons de les pàgines canvien segons la secció visitada
• Sense cap opció (que jo hagi vist) de sindicació de continguts (rss)

Hi ha alguna part en català.

La del Congreso de los Diputados és una mica més moderna, però res de l’altre món, tampoc. Ja de pas he anat a la del Parlament de Catalunya, és molt millor (massa espessa pel meu gust).

La del Senado no cal que l’arreglin, el poden dissoldre definitivament. Hi votaré en blanc.

15:35: Rectifico, hi ha canal RSS per a les notícies.

Gràcies a Diari d’un llibre vell vaig saber de l’exposició de part de la coŀlecció Sirvent de màquines d’escriure a Santiago de Compostela.

Com que aquest setembre he estat per allí, m’he arribat a la Cidade da Cultura de Galicia (lloc on possiblement no hauria anat) i l’he visitada.

Hi ha moltes curiositats, les que més m’han cridat l’atenció són:

• La considerada primera màquina d’escriure, la Sholes & Glidden del 1873, integrada en un moble similar als de les màquines de cosir antigues.
• La Hermes pocket, una màquina molt compacta i que semblava molt ben acabada.
• Les màquines per escriure música (em sembla que n’hi ha 3)
• Una màquina d’escriure Toshiba amb 1.172 caràcters ideogràfics japonesos.
• Les màquines de tipus índex: en comptes de tenir una tecla per cada lletra tenen un mecanisme mòbil (l’índex) per assenyalar la lletra que vols escriure. Això les fa molt compactes, però segurament molt més lentes.
• Una Royal daurada (de veritat), igual a la que va fer servir l’escriptor Ian Fleming.

Si aneu a Santiago i us fa una mica de gràcia el tema, us aconsello que hi aneu.

Per cert, a la mateixa Cidade da Cutura podeu veure una breu exposició que explica aquest macrocomplex cultural (encara en construcció). Depenent des d’on arribeu a Santiago veureu una construcció molt nova i gran en una muntanya, és això… (És a l’est de la ciutat).

16/09: Podeu descarregar-vos el fullet de l’exposició.

M’he assabentat de la defunció de l’artista Josep Grau Garriga, autor de la reixa-portalada de l’ermita dels Sants Metges Cosme i Damià, de Sarral, a la Conca de Barberà.

L’ermita fou obra de l’arquitecte Josep Puig i Torné, i es va construir amb l’esforç de tot el poble a finals dels anys seixanta / principis dels setanta del segle XX.

I he consultat l’arxiu fotogràfic, ja vaig publicar tot el que en tinc.

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic de caràcter comercial i a la signatura diu:

Cualquier opinion expresada en este correo electronico es propia del autor y no constituye de modo necesario las de la Empresa. Nada de lo contenido en este correo electronico puede comprometer a la Empresa en cualquier contrato u obligacion.

A banda dels accents que falten, és fort! El correu és a nom d’un empleat de l’empresa i és del domini de l’empresa. Res del que m’escriguin els pot comprometre? Per què se’n renten les mans? L’empresa no es responsabilitza de les accions dels seus treballadors?

Avui fa 75 anys que diversos grups militars espanyols van rebeŀlar-se contra l’ordre constitucional vigent.

Reprodueixo un fragment d’un article aparegut a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Catalana aquell mateix 18 de juliol, just abans que el diari fos incautat per la Generalitat, en el que fou l’inici d’una persecució a Catalunya contra aquest partit:

Molt més innocents, molt més ingenus que els qui creguin encara en la possibilitat d’establir a les terres d’Espanya un mínimum de convivència civil entre els ciutadans i un mínimum d’eficàcia en el funcionament de les institucions representatives, serien els qui creguessin que una hipòtesi totalitària, una solució dictatorial, fos la que fos, no significaria a Espanya la negació absoluta i immediata de tot el que constitueix la nostra única raó d’existència com a força politica en la vida pública espanyola i en la vida pública catalana. Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana.

Del fragment se’n dedueix que l’ambient abans del cop d’estat era especialment difícil (impossibilitat de convivència i eficàcia de les insititucions), i la darrera frase és absolutament profètica.

Malgrat que han passat tres quarts de segle des de l’inici de la Guerra i 35 anys llargs des del final del franquisme, els fets no estan superats:

• A molts pobles i ciutats de la península hi ha encara els monuments als caídos del bàndol rebel; sobre si cal mantenir-los, jo hi sóc contrari; però en cas de fer-ho caldria afegir-hi explicacions sobre què és el monument, quan es va erigir, i deixar clar que el que representa és contrari a l’ordenament constitucional actual.
• Hi ha un Valle de los Caídos que ningú s’atreveix a proposar seriosament què se n’ha de fer, sembla que ara no toca.
• Pel que fa a la política, com a mínim el Partido Popular es nega a condemnar de forma inequívoca el cop d’estat i la dictadura.
• Caldria un bon museu de la Guerra Civil i de la posterior dictadura. A Madrid, Barcelona, València, Badajoz (on aquest agost commemoraran l’aniversari d’una de les represàlies més sagnants de la Guerra) o… on vulguin! I tinc la impressió que, si no l’han fet, és perquè és impossible consensuar-ne els continguts.

He aprofitat Sant Joan per fer una escapada a Berlín. Una ciutat protagonista de la història del segle XX, i que s’afanya per esborrar els més de 40 anys de divisió, la meitat traumàticament forçada per un mur.

Aquesta vegada he optat per anar sense pes: càmera réflex a casa, només la Lumix DMC FX-10 que vaig adquirir fa uns anys com a segona càmera per casos d’emergència i que fins ara havia fet servir molt poc. He agraït la lleugeresa, però m’ha costat avesar-me a enquadrar mirant per pantalla i al zoom motorizat. N’he fet una revisió molt ràpida, les veig prou correctes, però no té punt de comparació la facilitat de la réflex per fer fotografies amb poca llum o amb forts contrastos.

Quant a la ciutat: massa pels tres dies, i més si comptem que no m’ho havia preparat. M’ha costat situar-m’hi, he fet voltes per desconeixement i per mirar poc els mapes… i és que no es pot anar per Berlín com per Oviedo!

Un consell, si hi voleu anar, emporteu-vos una guia ben actualitzada. Aquest ha estat un dels problemes que he tingut, la que portava té ja força anys, i aquesta ciutat canvia molt de pressa.

Ah, certifico el que acabo de sentir a la ràdio: diumenge a la tarda molta gent al metro que anava a veure el partit de futbol femení Alemanya-Canadà que inaugurava el mundial; i als bars, gent mirant-lo!

Això de la seguretat aèria és plena d’arbitrarietats: el mateix equipatge de mà que a Barcelona va passar els controls sense cap problema (i també els havia passat en una sortida anterior) a Berlín han trobat que el pot de gel d’afaitar i el desodorant eren massa grans per un equipatge de cabina. Doncs els he deixat els dos pots (més avall explico per què), tot i que amablement m’han donat l’opció de facturar la petita maleta.

En canvi, a Barcelona demanen una identificació a tots els passatgers, i a Alemanya no me l’han demanada pas. Qui els entengui que els compri!

A l’anada em vaig imprimir les targetes d’embarcament, però a la tornada he fet facturació per móbil, i he pogut entrar als avions sense gaire problemes: només hagut d’ampliar el codi de punts bidimensional  perquè fos reconegut per l’escànner. Els codis me’ls van enviar incrustats en un correu, i també com a annexos (un correu per cada vol).

L’aeroport de Tegel és distribuït: cada porta d’embarcament té els seus taulells de facturació i els seus controls de seguretat, i cada porta d’arribada les seves cintes de recollida d’equipatges. Tot molt a prop. I un concepte radicalment diferent al de la nova T1 de Barcelona: res d’espais comuns immensos (a vegades, fins i tot massa reduïts).

A la tornada, a Munich he hagut d’atravessar ben de pressa l’aeroport perquè m’ha quedat menys de mitja hora per fer el canvi. Sabia que tenia poc temps, i per això no volia facturar la maleta: en el cas extrem de perdre el vol de Munich fins a Barcelona, no volia que la maleta anés pel seu compte, encara que no hi portés res d’important.

Els quatre vols prou agradables: un Airbus 321 a l’anada (el mateix avió va fer Barcelona-Frankfurt i Frankfurt-Berlín) i a la tornada un A319 i un A320. A Frankfurt, com passa sovint, pler de B 747 aparcats.

I, al final, una sorpresa: Lufthansa ens ha ofert diaris, a la tornada en castellà i també l’Ara. Suposo que és mèrit del Carles Capdevila i el seu equip, els ho agraeixo!