He aprofitat Sant Joan per fer una escapada a Berlín. Una ciutat protagonista de la història del segle XX, i que s’afanya per esborrar els més de 40 anys de divisió, la meitat traumàticament forçada per un mur.

Aquesta vegada he optat per anar sense pes: càmera réflex a casa, només la Lumix DMC FX-10 que vaig adquirir fa uns anys com a segona càmera per casos d’emergència i que fins ara havia fet servir molt poc. He agraït la lleugeresa, però m’ha costat avesar-me a enquadrar mirant per pantalla i al zoom motorizat. N’he fet una revisió molt ràpida, les veig prou correctes, però no té punt de comparació la facilitat de la réflex per fer fotografies amb poca llum o amb forts contrastos.

Quant a la ciutat: massa pels tres dies, i més si comptem que no m’ho havia preparat. M’ha costat situar-m’hi, he fet voltes per desconeixement i per mirar poc els mapes… i és que no es pot anar per Berlín com per Oviedo!

Un consell, si hi voleu anar, emporteu-vos una guia ben actualitzada. Aquest ha estat un dels problemes que he tingut, la que portava té ja força anys, i aquesta ciutat canvia molt de pressa.

Ah, certifico el que acabo de sentir a la ràdio: diumenge a la tarda molta gent al metro que anava a veure el partit de futbol femení Alemanya-Canadà que inaugurava el mundial; i als bars, gent mirant-lo!

Això de la seguretat aèria és plena d’arbitrarietats: el mateix equipatge de mà que a Barcelona va passar els controls sense cap problema (i també els havia passat en una sortida anterior) a Berlín han trobat que el pot de gel d’afaitar i el desodorant eren massa grans per un equipatge de cabina. Doncs els he deixat els dos pots (més avall explico per què), tot i que amablement m’han donat l’opció de facturar la petita maleta.

En canvi, a Barcelona demanen una identificació a tots els passatgers, i a Alemanya no me l’han demanada pas. Qui els entengui que els compri!

A l’anada em vaig imprimir les targetes d’embarcament, però a la tornada he fet facturació per móbil, i he pogut entrar als avions sense gaire problemes: només hagut d’ampliar el codi de punts bidimensional  perquè fos reconegut per l’escànner. Els codis me’ls van enviar incrustats en un correu, i també com a annexos (un correu per cada vol).

L’aeroport de Tegel és distribuït: cada porta d’embarcament té els seus taulells de facturació i els seus controls de seguretat, i cada porta d’arribada les seves cintes de recollida d’equipatges. Tot molt a prop. I un concepte radicalment diferent al de la nova T1 de Barcelona: res d’espais comuns immensos (a vegades, fins i tot massa reduïts).

A la tornada, a Munich he hagut d’atravessar ben de pressa l’aeroport perquè m’ha quedat menys de mitja hora per fer el canvi. Sabia que tenia poc temps, i per això no volia facturar la maleta: en el cas extrem de perdre el vol de Munich fins a Barcelona, no volia que la maleta anés pel seu compte, encara que no hi portés res d’important.

Els quatre vols prou agradables: un Airbus 321 a l’anada (el mateix avió va fer Barcelona-Frankfurt i Frankfurt-Berlín) i a la tornada un A319 i un A320. A Frankfurt, com passa sovint, pler de B 747 aparcats.

I, al final, una sorpresa: Lufthansa ens ha ofert diaris, a la tornada en castellà i també l’Ara. Suposo que és mèrit del Carles Capdevila i el seu equip, els ho agraeixo!

Aquesta companyia de telecomunicacions que té un gènere musical en el seu nom esdevé cada dia més antipàtica. Truquen ben bé un cop per setmana; gairebé sempre, educadament, aclareixo que del que tinc no em falta res, i que no m’interessen els seus serveis.

Ahir, però, la noia em va insistir que escoltés la seva oferta. I després li vaig fer una pregunta, i ja hi vam ser. Més o menys:

– No entenc la pregunta, me la pot repetir?
[Repeteixo la pregunta fins a tres vegades]
– Però, em pot parlar en espanyol?
– No.
– Que no el sap?
– Sí.
– Doncs per què no el parla? Vostè té l’obligació de parlar espanyol.
[I aquí sí que vaig canviar d’idioma]
– Doncs no, ho té molt mal entès, és al revés, jo tinc dret a ser atès en català. Si us plau, expliqui-ho als seus superiors.

No tindré la sort que m’hagi eliminat de la llista per separatista, antipàtic i maleducat català!

Arran d’això he tornat a recórrer les webs de cinc o sis proveïdors de telefonia, estem igual que fa dos anys.

10/6: Avui m’han tornat a trucar. Els he demanat que em donin de baixa de les seves llistes, i m’han donat un número de telèfon per fer-ho. Confio que funcioni!

El Ministerio del Interior ha començat a publicar les primeres dades dels escrutinis de les eleccions d’avui.

Aquesta vegada ho segueixo amb el Firefox i l’extensió ReloadEvery per actualitzar automàticament les pàgines dels resultats (de Badalona i Barcelona).

I la ràdio, és clar!

21:45: Algun proxy em fa la punyeta i, de tant en tant, m’arriben resultats de fa vint minuts, en concret de les 21:24.

Avui he agafat per primera vegada el tren a Badalona des que s’han acabat les obres de l’estació.

Els principals canvis són:

• Un segon pas subterrani, amb ascensor.
• Escales mecàniques per pujar a tots dos passos subterranis.
• Guia a terra per a persones cegues.
• Plànol en relleu de tota l’estació.
• Noves marquesines, més llargues i amples. Potser a l’hivern impediran l’arribada del tímid sol, però quedarà compensat pel fet de tenir més ombra a l’estiu i una zona coberta per esperar el tren els dies de pluja, en què lá gent no sabia on ficar-se.
• Enrajolat nou de les andanes, amb marques clares de la zona propera a la via.

Hi trobo a faltar algun banc més per seure.

En tot cas, tot i arribar 20 anys tard, el resultat d’aquesta reforma és prou bo.

El dimoni d’enguany ja fa una setmana que és plantat a la platja; li queden dos dies!

Ahir a la tarda, a la vetllada A tota veu, lletres del món que va organitzar Òmnium Cultural a Badalona, vaig sentir la Cançó dels Invadits, d’Apeŀles Mestres:

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

Va ser musicada per Cassià Casademont el 1916, i es va fer popular entre els defensors de l’ordre constitucional republicà durant la Guerra Civil Espanyola.