El que no té cabuda en altres categories!
Des que vaig començar el blog li havia de posar un títol, i finalment m’he decidit.
Primer li he dit Un poc de tot, un bri de res, però n’he trobat un que es diu gairebé igual (canvia bri per xic). Així que he canviat d’idea i he deixat Un xic de llum.
Us recomano que baixeu a El Refugi, a la plaça de la Vila de Badalona, a mirar les 50 fotografies de Kim Manresa que conformen l’exposició Escoles d’altres mons. Afanyeu-vos-hi, el 4 d’octubre és l’últim dia.
Kim Manresa ha recorregut els cinc continents per apropar-nos aules improvisades, precàries, a l’aire lliure, emmig de la selva o a tocar dels temples d’Angkor (a Cambotja). Amb preeminència dels nens, els autèntics protagonistes!
I ajuda també a reflexionar on som al nostre país en el nostre camp, i l’enorme privilegi que és el sistema educatiu que tenim. Hauríem de valorar-lo més, tant els adults com la nostra mainada.
Feia temps que volia canviar els llums del capçal de l’habitació. Els que tenia eren molt grans, i tot i ser articulats, no m’anaven bé per llegir perquè quedaven massa baixos.
Requeriments:
Sense fer-ne una obsessió, durant uns mesos he anat entrant a diverses botigues de llums, però no he trobat res que em convencés, fins que aquesta setmana he trobat aquests llums a Leroy-Merlin de Montigalà, que fan servir bombetes GU10 de baix consum.
Ah, per les instruccions d’instaŀlació sembla que muntis una central nuclear:
Sorprenent, com a mínim!
A més de desactivar el servei de dades, hi ha una altra manera de desactivar la sincronització del correu de la blackberry: quan es veu la llista de correus, accedir a Opciones/Configuración del correo/Enviar correo electrónico al dispositivo, i aquí posar no.
Així es pot tenir el servei de dades actiu però no es rep el correu. Si ho hagués fet així hauria tingut millors vacances: per fer una consulta web he connectat el servei de dades, i he acabat tenint un disgust per un correu de la feina.
Aquest dimecres he tingut l’oportunitat de pujar en una avioneta, una Cessna 172 FRJ de l’Aero Club Barcelona-Sabadell, matrícula EC-CZZ. Hem sortit des de l’aeròdrom de Sabadell, cap a Granollers i Mataró, i seguint la línia de la costa fins una mica més amunt de Lloret. Com a molt hem anat a uns 1.500 peus d’alçada. Mai havia estat en un aparell d’aquestes característiques, la veritat és que m’ha agradat; i m’ha sorprès l’aparent facilitat d’enlairament, res a veure amb els llargs temps d’acceleració dels avions grans.
La visibilitat era força dolenta, però he fet alguna fotografia.
Oriol, gràcies per la passejada!
Em sap greu encetar una conversa (o monòleg) pròpia d’ascensor, però aquesta nit promet ser d’autèntic insomni. I no perquè com, fa 40 anys, un gran esdeveniment (sortida d’astronautes per arribar a la lluna) ens commini a quedar-nos desperts, sinó per una extraordinària calor i xafogor.
Això és el que marca el termòmetre del menjador; i el de l’habitació com a molt està 1 grau per sota.
Un comentari de Ferran Falcó sobre el salt tecnològic que l’equip de govern impulsa a l’Ajuntament de Badalona em porta a una reflexió: per què les administracions catalanes s’han embolicat a crear un Agència Catalana de Certificació, i uns certificats “nostres”, els idCat?
No li vegi cap sentit a no voler fer servir els de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, i el mateix Documento Nacional de Identidad. D’acord, són emesos per tercers, però quin és el problema?
Per mi crear els idCat i l’Agència Catalana de Certificació són una manera com una altra de malgastar. Seria molt millor haver gastat fins a l’últim d’aquests cèntims a impulsar l’ús de les tecnologies als diferents àmbits de l’administració. Això ens farà guanyar competitivitat (que no n’anem gens sobrats). Tenir una agència pròpia, no ho crec. A no ser que les agències estatals siguin un veritable desastre… però a mi em van ver el DNI en 15 minuts. I tots en tindrem, tard o d’hora, de DNI electrònic.