Un comentari de Ferran Falcó sobre el salt tecnològic que l’equip de govern impulsa a l’Ajuntament de Badalona em porta a una reflexió: per què les administracions catalanes s’han embolicat a crear un Agència Catalana de Certificació, i uns certificats “nostres”, els idCat?

No li vegi cap sentit a no voler fer servir els de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, i el mateix Documento Nacional de Identidad. D’acord, són emesos per tercers, però quin és el problema?

Per mi crear els idCat i l’Agència Catalana de Certificació són una manera com una altra de malgastar. Seria molt millor haver gastat fins a l’últim d’aquests cèntims a impulsar l’ús de les tecnologies als diferents àmbits de l’administració. Això ens farà guanyar competitivitat (que no n’anem gens sobrats). Tenir una agència pròpia, no ho crec. A no ser que les agències estatals siguin un veritable desastre… però a mi em van ver el DNI en 15 minuts. I tots en tindrem, tard o d’hora, de DNI electrònic.

Llegeixo a El Heraldo de Aragón que aquesta setmana s’ha posat en funcionament el sistema de canalitzacions i obres diverses d’enginyeria per portar aigua del riu Aragón (més concretament, des de l’embassament de Yesa) fins a la ciutat de Saragossa, uns 150 Km més al sud.

No era des d’Aragó mateix que s’oposaven rotundament que es fes servir aigua de l’Ebre per abastir Barcelona? No era això una declaració de principis del tipus “transvassaments d’aigua, no”?

Parlo des del desconeixement més profund de la legislació i de política hídrica. Però no deixa de xocar-me.

No sé si és l’habitual, però aquests dies l’embassament de Yesa té un color d’aigua blau turquesa realment espectacular. Al llarg d’aquesta setmana en posaré alguna fotografia.

26/7/2009: Heus ací la fotografia, feta a quarts de quatre de la tarda del 22 de juny:

Sempre em costa decidir-me davant un llibre originalment escrit en castellà i del qual hi ha traducció al català:

• Si agafo la versió castellana em sembla que llegiré el text més fidel al que l’autor ha escrit.
• Tendeixo, però, a agafar la versió catalana, essencialment per militància; amb els meus 19,30 € que val el llibre poso el granet de sorra per manifestar que m’importa l’edició en català.

Això m’ha passat en 2 llibres, que recordi: L’església del mar, d’Idelfonso Falcones, i Un món groc, d’Albert Espinosa. El primer em vaig penedir una mica de llegir-lo en català. En general, però, tendiré a comprar-los en castellà, i que els traductors esmercin els seus esforços a traduir-nos altres obres!

Per reblar el clau, i contràriament al que acabo de manifestar: fa uns mesos vaig comprar Cent anys de solitud, sí, la traducció de Cien años de soledad que va fer Aveŀlí Artís-Gener. Ell ho considerava un signe de normalitat. Val a dir que ja l’he llegit en castellà, i que me’l reservo per a una relectura.

Una passejada per les webs i els serveis d’atenció al client dels principals proveïdors de telefonia fixa i mòbil fa plorar. El català hi és ignorat, amb l’honorable excepció de Telefónica.

El govern no és capaç de fer complir les lleis de política lingüística, les empreses no creuen que sigui necessari i els clients no ho sabem exigir.

Avui s’ha sabut que Hug Hugson, el director de Carros de foc, portarà al cinema Homage to Catalonia, de George Orwell.

Friso per veure’n el resultat. I comprovar com expliquen l’ambient anarquista del principi de la guerra a Barcelona, i els fets del maig del 1937. Algú gosarà titllar-ho de campanya de persecució mediàtica?

Tampoc el dimoni es podia escapar de la crisi:

Està tan escurat que ha perdut fins i tot la roba!

Recomano anar a veure La vida por delante, amb Concha Velasco i Rubèn de Eguía com a protagonistes, i direcció de Josep Maria Pou, al Goya.

Concha Velasco encarna una antiga prostituta jueva, ara ja gran, que es dedica a cuidar fills d’altres prostitutes a París. Rubèn de Eguía és un d’ells, ja adolescent, fill d’un musulmà, i educat en aquesta religió, i és qui narra la història. Entre ells hi ha una relació especialment tendra i intensa, i es plantegen temes tan actuals com l’eutenàsia o la tolerància entre cultures i religions. Pel meu gust al text li sobren uns 10 o 15 dels minuts centrals.

L’actuació d’ambdós protagonistes és excepcional.

A Astorga i León hi ha dos edificis creats per Antoni Gaudí: el palau episcopal i la casa Botines (actual seu central de Caja España), a la façana de la qual hi ha un inequívoc Sant Jordi (vaja, no crec que ningú el confongui amb el Cid Campeador, per exemple).

Un Sant Jordi a la profunda Castella, doncs!

Actualització 26/04: Un parell de dies després de publicar l’apunt he sabut que el 23 d’abril és el Dia d’Aragó (la creu de Sant Jordi forma part de l’escut d’Aragó), i festiu a Castilla y León, en commemoració de la batalla de Villalar (1521) (celebració, doncs, per motius diferents a la del santoral).