Aquest dimecres he tingut l’oportunitat de pujar en una avioneta, una Cessna 172 FRJ de l’Aero Club Barcelona-Sabadell, matrícula EC-CZZ. Hem sortit des de l’aeròdrom de Sabadell, cap a Granollers i Mataró, i seguint la línia de la costa fins una mica més amunt de Lloret. Com a molt hem anat a uns 1.500 peus d’alçada. Mai havia estat en un aparell d’aquestes característiques, la veritat és que m’ha agradat; i m’ha sorprès l’aparent facilitat d’enlairament, res a veure amb els llargs temps d’acceleració dels avions grans.
La visibilitat era força dolenta, però he fet alguna fotografia.
Em sap greu encetar una conversa (o monòleg) pròpia d’ascensor, però aquesta nit promet ser d’autèntic insomni. I no perquè com, fa 40 anys, un gran esdeveniment (sortida d’astronautes per arribar a la lluna) ens commini a quedar-nos desperts, sinó per una extraordinària calor i xafogor.
Això és el que marca el termòmetre del menjador; i el de l’habitació com a molt està 1 grau per sota.
Un comentari de Ferran Falcó sobre el salt tecnològic que l’equip de govern impulsa a l’Ajuntament de Badalona em porta a una reflexió: per què les administracions catalanes s’han embolicat a crear un Agència Catalana de Certificació, i uns certificats “nostres”, els idCat?
No li vegi cap sentit a no voler fer servir els de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, i el mateix Documento Nacional de Identidad. D’acord, són emesos per tercers, però quin és el problema?
Per mi crear els idCat i l’Agència Catalana de Certificació són una manera com una altra de malgastar. Seria molt millor haver gastat fins a l’últim d’aquests cèntims a impulsar l’ús de les tecnologies als diferents àmbits de l’administració. Això ens farà guanyar competitivitat (que no n’anem gens sobrats). Tenir una agència pròpia, no ho crec. A no ser que les agències estatals siguin un veritable desastre… però a mi em van ver el DNI en 15 minuts. I tots en tindrem, tard o d’hora, de DNI electrònic.
Llegeixo a El Heraldo de Aragón que aquesta setmana s’ha posat en funcionament el sistema de canalitzacions i obres diverses d’enginyeria per portar aigua del riu Aragón (més concretament, des de l’embassament de Yesa) fins a la ciutat de Saragossa, uns 150 Km més al sud.
No era des d’Aragó mateix que s’oposaven rotundament que es fes servir aigua de l’Ebre per abastir Barcelona? No era això una declaració de principis del tipus “transvassaments d’aigua, no”?
Parlo des del desconeixement més profund de la legislació i de política hídrica. Però no deixa de xocar-me.
No sé si és l’habitual, però aquests dies l’embassament de Yesa té un color d’aigua blau turquesa realment espectacular. Al llarg d’aquesta setmana en posaré alguna fotografia.
26/7/2009: Heus ací la fotografia, feta a quarts de quatre de la tarda del 22 de juny:
Sempre em costa decidir-me davant un llibre originalment escrit en castellà i del qual hi ha traducció al català:
Si agafo la versió castellana em sembla que llegiré el text més fidel al que l’autor ha escrit.
Tendeixo, però, a agafar la versió catalana, essencialment per militància; amb els meus 19,30 € que val el llibre poso el granet de sorra per manifestar que m’importa l’edició en català.
Això m’ha passat en 2 llibres, que recordi: L’església del mar, d’Idelfonso Falcones, i Un món groc, d’Albert Espinosa. El primer em vaig penedir una mica de llegir-lo en català. En general, però, tendiré a comprar-los en castellà, i que els traductors esmercin els seus esforços a traduir-nos altres obres!
Per reblar el clau, i contràriament al que acabo de manifestar: fa uns mesos vaig comprar Cent anys de solitud, sí, la traducció de Cien años de soledad que va fer Aveŀlí Artís-Gener. Ell ho considerava un signe de normalitat. Val a dir que ja l’he llegit en castellà, i que me’l reservo per a una relectura.
Una passejada per les webs i els serveis d’atenció al client dels principals proveïdors de telefonia fixa i mòbil fa plorar. El català hi és ignorat, amb l’honorable excepció de Telefónica.
El govern no és capaç de fer complir les lleis de política lingüística, les empreses no creuen que sigui necessari i els clients no ho sabem exigir.
Avui s’ha sabut que Hug Hugson, el director de Carros de foc, portarà al cinema Homage to Catalonia, de George Orwell.
Friso per veure’n el resultat. I comprovar com expliquen l’ambient anarquista del principi de la guerra a Barcelona, i els fets del maig del 1937. Algú gosarà titllar-ho de campanya de persecució mediàtica?
Està tan escurat que ha perdut fins i tot la roba!
blog personal de Gabriel Massip
unxicdellum.cat fa servir "galetes" (en anglès, "cookies") per fer més fàcil l'ús de la web i per recollir dades estadístiques de les visites. Si continueu navegant s'entén que hi esteu d'acord. EntèsNo ho acceptoMés informació
Política de privacitat i cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.