Llegeixo a El Heraldo de Aragón que aquesta setmana s’ha posat en funcionament el sistema de canalitzacions i obres diverses d’enginyeria per portar aigua del riu Aragón (més concretament, des de l’embassament de Yesa) fins a la ciutat de Saragossa, uns 150 Km més al sud.

No era des d’Aragó mateix que s’oposaven rotundament que es fes servir aigua de l’Ebre per abastir Barcelona? No era això una declaració de principis del tipus “transvassaments d’aigua, no”?

Parlo des del desconeixement més profund de la legislació i de política hídrica. Però no deixa de xocar-me.

No sé si és l’habitual, però aquests dies l’embassament de Yesa té un color d’aigua blau turquesa realment espectacular. Al llarg d’aquesta setmana en posaré alguna fotografia.

26/7/2009: Heus ací la fotografia, feta a quarts de quatre de la tarda del 22 de juny:

Sempre em costa decidir-me davant un llibre originalment escrit en castellà i del qual hi ha traducció al català:

• Si agafo la versió castellana em sembla que llegiré el text més fidel al que l’autor ha escrit.
• Tendeixo, però, a agafar la versió catalana, essencialment per militància; amb els meus 19,30 € que val el llibre poso el granet de sorra per manifestar que m’importa l’edició en català.

Això m’ha passat en 2 llibres, que recordi: L’església del mar, d’Idelfonso Falcones, i Un món groc, d’Albert Espinosa. El primer em vaig penedir una mica de llegir-lo en català. En general, però, tendiré a comprar-los en castellà, i que els traductors esmercin els seus esforços a traduir-nos altres obres!

Per reblar el clau, i contràriament al que acabo de manifestar: fa uns mesos vaig comprar Cent anys de solitud, sí, la traducció de Cien años de soledad que va fer Aveŀlí Artís-Gener. Ell ho considerava un signe de normalitat. Val a dir que ja l’he llegit en castellà, i que me’l reservo per a una relectura.

Una passejada per les webs i els serveis d’atenció al client dels principals proveïdors de telefonia fixa i mòbil fa plorar. El català hi és ignorat, amb l’honorable excepció de Telefónica.

El govern no és capaç de fer complir les lleis de política lingüística, les empreses no creuen que sigui necessari i els clients no ho sabem exigir.

Avui s’ha sabut que Hug Hugson, el director de Carros de foc, portarà al cinema Homage to Catalonia, de George Orwell.

Friso per veure’n el resultat. I comprovar com expliquen l’ambient anarquista del principi de la guerra a Barcelona, i els fets del maig del 1937. Algú gosarà titllar-ho de campanya de persecució mediàtica?

Tampoc el dimoni es podia escapar de la crisi:

Està tan escurat que ha perdut fins i tot la roba!

Recomano anar a veure La vida por delante, amb Concha Velasco i Rubèn de Eguía com a protagonistes, i direcció de Josep Maria Pou, al Goya.

Concha Velasco encarna una antiga prostituta jueva, ara ja gran, que es dedica a cuidar fills d’altres prostitutes a París. Rubèn de Eguía és un d’ells, ja adolescent, fill d’un musulmà, i educat en aquesta religió, i és qui narra la història. Entre ells hi ha una relació especialment tendra i intensa, i es plantegen temes tan actuals com l’eutenàsia o la tolerància entre cultures i religions. Pel meu gust al text li sobren uns 10 o 15 dels minuts centrals.

L’actuació d’ambdós protagonistes és excepcional.

A Astorga i León hi ha dos edificis creats per Antoni Gaudí: el palau episcopal i la casa Botines (actual seu central de Caja España), a la façana de la qual hi ha un inequívoc Sant Jordi (vaja, no crec que ningú el confongui amb el Cid Campeador, per exemple).

Un Sant Jordi a la profunda Castella, doncs!

Actualització 26/04: Un parell de dies després de publicar l’apunt he sabut que el 23 d’abril és el Dia d’Aragó (la creu de Sant Jordi forma part de l’escut d’Aragó), i festiu a Castilla y León, en commemoració de la batalla de Villalar (1521) (celebració, doncs, per motius diferents a la del santoral).

He avançat les compres de Sant Jordi.

Els llibres d’aquest any són:

• No m’ho crec, de Joan Majó. Una visió sobre la crisi econòmica actual i què hem de fer per sortir-ne.
• La mort i la primavera, la noveŀla que Mercè Rodoreda va escriure i revisar al llarg de més de vint anys, i que no va publicar mai.
• Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt. Vull llegir un altre llibre d’aquesta autora, Elegia per un americà em va deixar una mica desconcertat.