Recomano anar a veure La vida por delante, amb Concha Velasco i Rubèn de Eguía com a protagonistes, i direcció de Josep Maria Pou, al Goya.

Concha Velasco encarna una antiga prostituta jueva, ara ja gran, que es dedica a cuidar fills d’altres prostitutes a París. Rubèn de Eguía és un d’ells, ja adolescent, fill d’un musulmà, i educat en aquesta religió, i és qui narra la història. Entre ells hi ha una relació especialment tendra i intensa, i es plantegen temes tan actuals com l’eutenàsia o la tolerància entre cultures i religions. Pel meu gust al text li sobren uns 10 o 15 dels minuts centrals.

L’actuació d’ambdós protagonistes és excepcional.

A Astorga i León hi ha dos edificis creats per Antoni Gaudí: el palau episcopal i la casa Botines (actual seu central de Caja España), a la façana de la qual hi ha un inequívoc Sant Jordi (vaja, no crec que ningú el confongui amb el Cid Campeador, per exemple).

Un Sant Jordi a la profunda Castella, doncs!

Actualització 26/04: Un parell de dies després de publicar l’apunt he sabut que el 23 d’abril és el Dia d’Aragó (la creu de Sant Jordi forma part de l’escut d’Aragó), i festiu a Castilla y León, en commemoració de la batalla de Villalar (1521) (celebració, doncs, per motius diferents a la del santoral).

He avançat les compres de Sant Jordi.

Els llibres d’aquest any són:

• No m’ho crec, de Joan Majó. Una visió sobre la crisi econòmica actual i què hem de fer per sortir-ne.
• La mort i la primavera, la noveŀla que Mercè Rodoreda va escriure i revisar al llarg de més de vint anys, i que no va publicar mai.
• Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt. Vull llegir un altre llibre d’aquesta autora, Elegia per un americà em va deixar una mica desconcertat.

Avui és previst que s’obri la inscripció per a participar a El joc de Badalona, un joc de preguntes sobre la ciutat.

Més informació a Badalona bitàcola, i també a l’edició badalonina de Vilaweb.

Google Translator tradueix a l’anglès el principi de la nota final de l’apunt anterior així:

If anyone reading this list is not in English language, but with the help of a translator…

I precisament he afegit la nota perquè s’entengués si algú ho llegia en un altre idioma; d’on treu això de “is not in English language”? Traduint al francès, alemany, italià i polonès fa el mateix (no sé tots aquests idiomes, però es dedueix). Al castellà ho fa bé.

La meva cultura enològica és nuŀla; amb prou feines sé que el vi rosat no és barreja de blanc i negre, i que dos “vins” fan quaranta (*), com deia el pare, referit als presumptes efectes que les barreges de vins tenen sobre l’organisme humà.

Aquesta setmana he tastat un vi negre que he trobat diferent, que al primer glop m’ha causat certa impressió, tot i que no sé dir pas per què. Era un Arzuaga Crianza del 2005, denominació d’origen Ribera del Duero.

Senzillament, m’ha agradat i en deixo constància.

——————–

(*) Per si algú llegeix aquest apunt en idioma no català, sinó amb l’ajut d’un traductor… És un joc de paraules, aprofitant que els plurals de vi i vint es pronuncien igual.

En un lloc tan seriós com el claustre romànic de Santo Domingo de Silos (Castilla-León) hi ha això:

Em sembla una extraordinària broma del creador del recinte! Lloc que, per cert, val molt la pena de visitar, aquest claustre és una meravella.

Les quantitats de recursos públics que s’estan destinant a evitar que el sistema financer s’ensorri maregen, senzillament. Una part són avals, però altres són despesa directa.

Els darrers anys hem viscut en una espècie de roda creditícia còsmica. Ara aquest deute l’estan assumint (en subsidis d’atur, en inversions extraordinàries en infraestructures, en compra de crèdits de dubtós cobrament, etc.) els governs. I això només té una solució: més impostos i menys serveis socials en el futur.