Ho anunciava ahir Vilaweb, es publiquen en format de blog els diaris de George Orwell (pseudònim d’Eric Blair) 70 anys després de ser escrits. Me’ls acabo d’afegir al lector de RSS.

Els diaris comencen l’agost del 1938, quan Blair havia deixat ja Espanya després de ser ferit greument al coll per una bala, al front d’Aragó (això ho explica prou ell mateix a Homage to Catalonia).

Sembla que s’està posant de moda reescriure en format blog els diaris d’escriptors. També podeu trobar a la xarxa les anotacions de El Quadern Gris, de Josep Pla, per exemple.

Aquesta font és a l’extrem oest del parc Saint James, a Londres.

A sobre la font hi ha la plaça del davant del Buckingham Palace, la residència de la reina d’Anglaterra; tal com està ubicada, la font sembla literalment que reculli les aigües residuals de la residència règia. D’aquí el nom que li vaig posar.

Confio que la sensibilitat dels britànics o de la seva sobirana no es sentin especialment ferits per aquest petit atreviment escatològic!

Direcció: Esteve Riembau
Actors: Josep Maria Pou, Jaume Ulled
Autor: Richard France
Teatre Romea, fins el 27 de juliol

Un Orson Welles gran (70 anys), físicament decrèpit, grava anuncis per a la ràdio mentre neguitosament intenta aconseguir que Steven Spilberg li doni finançament per a acabar la peŀlícula del seu somni, El Quijote. Entre anunci i anunci recorda fets importants de la seva vida: les seves coŀlaboracions a la ràdio (que signava amb el títol de l’espectacle), el gran èxit cinematogràfic Citizen Kane, el teatre…

L’espectacle és pràcticament un monòleg de Josep Maria Pou, acompanyat per Jaume Ulled, que és el realitzador radiofònic de la sèrie d’anuncis. Pou broda el guió, un text molt radifònic, sobretot pel que fa a la veu del personatge, amb un to de veu cansada que manté durant tota l’actuació.

Em reconec essencialment ignorant en política internacional. Desconec quins principis i circumstàncies porta la guerrilla de les FARC a actuar. No simpatitzo amb les forces armades en general, però m’acabo d’alegrar que l’exèrcit colombià hagi alliberat Ingrid Betancourt i altres persones segrestades per les FARC.

Poques vegades he llegit paraules tan colpidores com la carta d’Ingrid que va fer-se pública el desembre del 2007. La podeu trobar fàcilment a internet, però en copio alguns fragments:

Aquí vivimos muertos.

No tengo ganas de nada. Creo que eso es lo único que está bien, no tengo ganas de nada porque aquí en esta selva la única respuesta a todo es ‘no’. Es mejor, entonces, no querer nada para quedar libre al menos de deseos.

Aquí todo tienen dos caras, la alegría viene y luego el dolor. La felicidad es triste. El amor alivia y abre heridas nuevas… es vivir y morir de nuevo.

Me’n vaig a dormir una mica més content que quan m’he llevat.

Ha sortit OpenSUSE 11. Actualització problemàtica: se m’ha fet un embolic amb els discos, i he hagut d’instaŀlar des zero. O sigui que em donarà uns dies de feina per deixar-ho bé del tot. Ja posats a fer he triat KDE4 com a escriptori.

Corria una llista de coses que, suposadament, fetes a casa eren símptoma d’excessiva absorció per la feina: com marcar un 0 com a prefix al telèfon de casa, etc.

Ahir i avui me n’han passat dos: el primer és fer servir el password de la feina per a l’ordinador particular. I un altre més divertit, treure la targeta magnètica de la cartera per intentar obrir la porta de casa. No sé si són símptomes de necessitat de vacances o de senilitat prematura…

Veig una conseqüència positiva en l’augurada “certa falta d’abastament” de béns: potser prendrem consciència del privilegiat món i època en què vivim des del punt de vista de satisfacció de les necessitats més elementals: al supermercat hi ha iogurts sempre, a la gasolinera tenen combustible, i surt aigua per l’aixeta, i els talls d’electricitat són excepcionals. Però seixanta anys enrera ningú menjava kiwis, salmó ni endívies; les neveres funcionaven amb barres de gel, rentaven la roba als safareigs, i determinats medicaments havien de ser portats de l’estranger, a vegades de contraban.

D’una altra manera, no deixo de sorprendre’m cada vegada que vaig a una gran sufície comercial amb piles i piles de menjar que, suposo, algun dia es vendrà.

Tot i que la Dirección General de Tráfico n’ha fet alguna campanya, no serveix per a gran cosa: massa sovint a les vies de 3 carrils hi ha vehicles circulant pel carril del mig sense tenir-ne cap a la dreta, és a dir, sense estar avançant-ne un altre.

Resultat: els 3 carrils queden reduïts a 2, la circulació és molt menys fluïda del que podria ser. Això amb sort, perquè de tant en tant hi ha algun eixerit que fa l’avançament pel carril dret.