Aquest capvespre hi ha hagut algun tipus d’incendi a Badalona, calculo que a l’alçada dels barris de Morera o Pomar, però se’m fa bastant difícil de concretar més, perquè no tinc una perspectiva prou alta i la claror ja fluixejava.

Un topall de porta imantat, ideal perquè circuli l’aire sense que petin les portes:

Es troben fàcilment a les ferreteries, i els venen amb una placa de metall adhesiva que s’enganxa a la porta.

He inserit un parell de fotografies a la capçalera, dóna una mica de color a la pàgina.

Els propers dies en buscaré i prepararé més (ha de tenir zones retallables molt més amples que altes, faig servir una proporció 4:1), i les mostraré de forma aleatòria. Potser m’animo i escric un mòdul de wordpress que ho faci (tot i que, ben mirat, ja n’hi deu haver, a veure… sí, n’hi ha diversos; millor, menys feina!).

24/09: Ja n’hi ha diverses, i es mostren aleatòriament.

28/09: Si els tons o la temàtica són molt diferents les 2 fotos no encaixen. Ho deixo en 1 fotografia que apareix dues vegades, i que canvia cada dia.

Si us atanseu a Córdoba abans del final d’agost us recomano que aneu a veure l’exposició del fotògraf Bruno Barbey, centrada essencialment en els fets del maig del 1968 a París.

També s’hi recullen fotografies de protestes contra la guerra del Vietnam, a França, Estats Units i Tokyo, i algun altre fet de l’època.

Entrada gratuïta.

Ho anunciava ahir Vilaweb, es publiquen en format de blog els diaris de George Orwell (pseudònim d’Eric Blair) 70 anys després de ser escrits. Me’ls acabo d’afegir al lector de RSS.

Els diaris comencen l’agost del 1938, quan Blair havia deixat ja Espanya després de ser ferit greument al coll per una bala, al front d’Aragó (això ho explica prou ell mateix a Homage to Catalonia).

Sembla que s’està posant de moda reescriure en format blog els diaris d’escriptors. També podeu trobar a la xarxa les anotacions de El Quadern Gris, de Josep Pla, per exemple.

Aquesta font és a l’extrem oest del parc Saint James, a Londres.

A sobre la font hi ha la plaça del davant del Buckingham Palace, la residència de la reina d’Anglaterra; tal com està ubicada, la font sembla literalment que reculli les aigües residuals de la residència règia. D’aquí el nom que li vaig posar.

Confio que la sensibilitat dels britànics o de la seva sobirana no es sentin especialment ferits per aquest petit atreviment escatològic!

Direcció: Esteve Riembau
Actors: Josep Maria Pou, Jaume Ulled
Autor: Richard France
Teatre Romea, fins el 27 de juliol

Un Orson Welles gran (70 anys), físicament decrèpit, grava anuncis per a la ràdio mentre neguitosament intenta aconseguir que Steven Spilberg li doni finançament per a acabar la peŀlícula del seu somni, El Quijote. Entre anunci i anunci recorda fets importants de la seva vida: les seves coŀlaboracions a la ràdio (que signava amb el títol de l’espectacle), el gran èxit cinematogràfic Citizen Kane, el teatre…

L’espectacle és pràcticament un monòleg de Josep Maria Pou, acompanyat per Jaume Ulled, que és el realitzador radiofònic de la sèrie d’anuncis. Pou broda el guió, un text molt radifònic, sobretot pel que fa a la veu del personatge, amb un to de veu cansada que manté durant tota l’actuació.

Em reconec essencialment ignorant en política internacional. Desconec quins principis i circumstàncies porta la guerrilla de les FARC a actuar. No simpatitzo amb les forces armades en general, però m’acabo d’alegrar que l’exèrcit colombià hagi alliberat Ingrid Betancourt i altres persones segrestades per les FARC.

Poques vegades he llegit paraules tan colpidores com la carta d’Ingrid que va fer-se pública el desembre del 2007. La podeu trobar fàcilment a internet, però en copio alguns fragments:

Aquí vivimos muertos.

No tengo ganas de nada. Creo que eso es lo único que está bien, no tengo ganas de nada porque aquí en esta selva la única respuesta a todo es ‘no’. Es mejor, entonces, no querer nada para quedar libre al menos de deseos.

Aquí todo tienen dos caras, la alegría viene y luego el dolor. La felicidad es triste. El amor alivia y abre heridas nuevas… es vivir y morir de nuevo.

Me’n vaig a dormir una mica més content que quan m’he llevat.