A Provisionals han proposat de fer un homenatge a Jesús Moncada, en el cinquè aniversari de la seva mort. Vaig descobrir Moncada precisament arran de la seva defunció, abans no n’havia sentit a parlar. Ara algun dels seus llibres (Històries de la mà esquerra) és de lectura obligatòria a quart d’ESO.

La meva aportació és de la seva darrera noveŀla, Estremida memòria; he escollit un fragment de la carta que l’amic del narrador escriu com a resposta al primer capítol.

Seria un miracle, doncs, que Agustí Montolí es trobés en condicions òptimes per aparèixer al llibre. Sobretot tenint-ne en compte la mala salut. En el seu estat (la tos que he anat sentint de punta a punta del capítol no resulta gens tranquiŀlitzadora), cal tenir una raó de pes per emprendre viatge de Casp a Mequinensa.

Acostumat a l’enllumenat elèctric, per bé que encara vaig viure en un món que no el coneixia i en el qual la tenebra era una força primordial, la pobra claror del capítol -només un quinqué per iŀluminar els preparatius de l’escrivà- també m’ha impedit escodrinyar les fesomies de la dona. Si bé, a ell, tornaré a trobar-lo a la llum del dia, temo que la Teresa se’m quedi en la taca borrosa reflectida un instant al mirall del lavabo i amb prou feines despresa de la fosca. Em dol així mateix que Montolí no s’hagi entretingut una mica més davant la petita biblioteca del despatx; m’hauria agradat tafanejar els llibres arrenglerats als prestatges.

Parlant d’una altra cosa, em fa l’efecte que el mosso de la posta, força nerviós, impressionat per la comitiva que travessava fa un moment els carrers de la ciutat, no ajusta prou bé la cingla de la sella. I una darrera qüestió abans Montolí no pugi a cavall enmig d’un atac de tos, surti de la ciutat i comenci a fer via cap a Mequinensa: quan obria un calaix de l’escriptori, jo, com et deia abans, m’he distret provant d’esbrinar els títols dels volums de la biblioteca. Tu, que hi eres més a sobre, ¿t’has fixat si n’agafava el revòlver?

Gabriel García Márquez: El amor en los tiempos del cólera
Mondadori, 1999
ISBN 978-84-397-0385-3
Valoració: 4

Un dels clàssics de García Márquez, que no havia llegit fins ara, tot i que el tenia a l’estanteria des de fa un parell d’anys.

Lluny de l’estructura complexa de Cien años de soledad o prismàtica de Crónica de una muerte anunciada, aquesta és una obra pràcticament lineal, que tracta de l’amor apassionat, gairebé obsessiu, de Florentino Ariza cap a Fermina Daza. El millor del llibre és la descripció que fa dels sentiments, caràcters i ambients on transcorre la vida dels personatges. De fet el llibre és això, que no és poc! El més curiós: al principi hi ha un cert misteri (que suposes que serà el fil conductor de la història) però que al final és anecdòtic.

En van fer una peŀlícula l’any 2007. Algú m’ha dit que era dolenta, i no m’estranya: és un llibre ben poc cinematogràfic.

Recomanable per lectura pausada.

Jordi Sierra i Fabra: Set dies de juliol (Siete días de julio)
Versió catalana del mateix autor
Rosa dels Vents, març del 2010
ISBN 978-84-01-38745-6
Valoració: 3

Després de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, Miquel Mascarell, l’últim policia republicà de la ciutat (vegeu Cuatro días de enero) és detingut i passa uns quants anys a presons franquistes. El 1947 és alliberat i torna a la ciutat, on la burgesia s’enriqueix amb l’estraperlo a gran escala, les persones més senzilles sobreviuen com poden emmig dels racionaments i picaresques, i les arbitrarietats policials són a l’ordre del dia.

Amb els quatre xavos que li han donat pel seu treball a les presons, l’ex-inspector s’instaŀla a una pensió. Aviat rep una carta amb un enigmàtic vol tornar a sentir-se policia?, la fotografia d’una dona, una adreça i unes temptadores 1.000 pessetes. Sense res millor per fer comença a investigar en una ciutat que, si bé coneix, li és poc amiga.

Jordi Sierra aprofita la noveŀla per descriure la vida a les ciutats durant la postguerra; la lectura és molt amena, combina bé la peripècia personal del personatge amb la intriga policial.

Fujo de copiar continguts d’altres blogs, però no em puc estar d’afegir aquest vídeo que he vist a Tens un racó dalt del món.

Empar Moliner: No hi ha terceres persones
Quaderns Crema, març de 2010
ISBN 978-84-7727-478-0
Valoració: 4

Una desena de narracions breus d’Empar Moliner, escriptora i periodista. Fins ara la coneixia només per les seves intervencions en alguns programes de ràdio, i per algun article de diaris.

Recomanable. Estil fresc, força situacions divertides, algunes més dramàtics, personatges extrems i, sobretot, coherents i, per què no, creïbles. Igual que deia ahir, es pot prendre i deixar, però a mi m’ha durat literalment dues tardes.

Quim Monzó: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates
Quaderns Crema, febrer de 2010
ISBN 978-84-7727-476-6
Valoració: 3

Esplendor i glòria de la Internacional Papanates és un recull d’articles que Quim Monzó ha publicat a la premsa entre l’any 2001 i el 2004. El títol ja és tota una declaració d’intencions: són articles mordaços, que posen el dit a la llaga en diversos aspectes de la societat contemporània, especialment certs esnobismes i modes.

El recull té l’encert de ser bastant atemporal, en el sentit que els sis o nou anys que han passat des que els articles foren escrits no els ha fet menys interessants. Ideal com a lectura fresca, de prendre i deixar si cal, però per mi ha estat addictiva, amb un a veure de què va el següent al final de cada article!

Josep Benet: Memòries I – De l’esperança a la desfeta, 1920-1939
Edicions 62, tercera edició, maig del 2008
ISBN 978-84-297-6088-0
Valoració: 2

Aquest és el primer i, em sembla, únic volum publicat de les memòries d’una de les persones més rellevants del catalanisme del segle XX. Abarca des del naixement fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el gener del 1939, passant per la seva formació al Monestir de Montserrat (on fou escolà), i posteriorment a l’acadèmia Ramon Llull, de Sarrià, la persecució religiosa del principi de la guerra, i finalment la seva participació a la contesa, al front d’Aragó, formant part de l’anomenada lleva del biberó.

Com a punts més rellevants del llibre destaco la visió que dóna de l’ambient a Barcelona previ a la guerra i durant aquesta, des de l’òptica d’una persona fermament cristiana i republicana, totalment contrària a la rebeŀlió militar. A l’altre extrem, els punts que em fan posar-li una valoració fluixa són bàsicament tres: l’excessiva càrrega de justificacions de les seves posicions sobre determinades persones i fets, un estil una mica feixuc, i unes digressions massa llargues cap al futur, sovint uns quants decennis enllà. I és que Josep Benet ja explica que va iniciar l’escriptura de les seves memòries l’any 2004 com a contrapunt a l’enfocament que el govern de la Generalitat fa de a tota la història recent, això que se’n diu pomposament memòria històrica, memòria històrica democràtica o memòria democràtica.

Alaa Al Aswani: Chicago
Traducció de Pius Alibek
Edicions de 1984, primera edició, novembre del 2008
ISBN: 978-84-92440-12-2
Valoració: 3

Uns quants estudiants, investigadors i metges d’origen egipci i de diverses edats viuen a Chicago.

Alguns estan totalment integrats a la societat americana, fins al punt que han perdut totes les arrels amb els seus orígens, i gairebé en reneguen. D’altres, acabats d’arribar, han de trobar la fórmula per adaptar-s’hi sense renunciar als seus principis, o reinterpretant-los amb l’ajut de la distància i els costums del país que els ha acollit. Uns s’adonen que hi ha una manca clara de llibertat i democràcia a Egitpe i volen contribuir a impulsar-hi canvis. Altres prefereixen mantenir-se’n totalment al marge.

Interessant des del punt de vista de la convergència i xoc de cultures, com a noveŀla coral és una mica fluixa. Això sí, és de lectura còmoda i relativament engrescadora.