Morris West: Eminencia (Eminence)
Traducció al castellà de Fernando Mateo
Javier Vergara Editor
ISBN 950-15-1865-5
Valoració: 3

Més de trenta anys després de la publicació de Las sandalias del pescador, Morris West s’endisà de nou en les intrigues vaticanes, igualment en el marc d’una successió papal, ara a les darreries del segle XX.

Això no obstant, la noveŀla presenta una sèrie de situacions impensables fa unes dècades: la longevitat que hem assolit a occident -no sempre en plenes facultats mentals- com a mínim qüestiona les lleis actuals de l’Església, segons les quals el Sant Pare manté les regnes de la Institució fins que mor. Sí, els mateixos problemes que assoten la societat tenen, en menor o major mesura, ressò dins dels murs vaticans: des de les infidelitats fins a l’homosexualitat, des del tractament que la mateixa Església dóna a les dones fins a l’ús partidista i manipulador dels mitjans de comunicació, passant per una forta crítica del paper del Vaticà i la jerarquia de l’Església en general davant de les violacions dels drets humans que, sovint, les dictadures han practicat sense escrúpols.

El personatge principal és un cardenal argentí, que va patir personalment la brutalitat de la dictadura militar; un home amb fam i set de justícia, ple de dubtes, la fe del qual trontolla arran de diversos fets -entre els que destaca el retrobament, després de vint anys, amb la dona que sempre ha estimat. Això no obstant, el cardenal participa en el cònclave i acaba tenint un paper decisiu en l’elecció del nou pontífex, el qual haurà de fer front als problemes de l’Església del segle XXI.

La prosa de Morris West és realment fresca i fàcil de llegir: combina magistralment recursos narratius diversos (diàlegs, oracions, cartes, sermons, articles de premsa, entrevistes, etc.), de manera que la lectura del llibre és realment d’allò més engrescadora.

Tom Wolfe: Todo un hombre (A Man in Full)
Traducció al castellà de Juan Gabriel López Guix
Ediciones B
ISBN 84-406-9454-7
Valoració: 3

La noveŀla gira al voltant de tres personatges: un advocat negre, un promotor immobiliari d’Altlanta a punt d’arruïnar-se i un empleat seu. Les vides d’aquests tres homes -i el fet que siguin homes no és gratuït- s’entrecreuen al llarg del llibre.

L’autor aprofita la pressumpta violació de la filla d’un amic del promotor immobiliari (noia que pertany, doncs, a l’aristocràcia blanca) per part d’un famós jugador de futbol americà (negre) per tal de presentar-nos un entramant de poder polític i econòmic, la crua realitat de la pobresa en contrast amb luxe més obscè, l’inexorable efecte del pas del temps en les persones, l’accentuat masclisme d’aquesta societat (cap dels personatges poderosos és una dona), l’anàrquica realitat de les presons i els convencionalismes i hipocresia que regeixen certes relacions socials. Tot això en una Atlanta post-olímpica, que aspira a ser vista cada cop menys com a ciutat provinciana, que pretén equiparar-se a New York com a centre d’atenció mundial.

Quant a l’acció, és poca. De fet, l’argument es podria ben bé condensar en unes poques pàgines sense que hi manqués cap situació rellevant. Al meu parer, a aquesta noveŀla li sobren força de les 762 pàgines que té. Arriba un moment que les grans parrafades de pensaments i justificació d’actituds es fan llargues; s’hi agrairia una mica més de diàleg, la lectura seria més agradable.

Ah, per acabar: la noveŀla també és disponible en català (la vaig veure quan ja havia comprat la castellana). Si no fos que fins ara sempre l’he vista plastificada miraria com han resolt els diferents registres de la parla… en especial el paràgraf de la floració. Pels que no hàgiu llegit el llibre, és més o menys així:

– Ahora, por favor, salgan de la sala, vamos a hacer una floración.
– Querrá decir una deliberación, ¿no?
– No, ya lo digo bien, una floración. Queremos ver cómo salen los capullos.

per més que hi penso no acabo de veure com traduir-ho de manera equivalent… però tampoc sé com surt a la versió anglesa.

—————————–

El juliol del 2005 he vist un exemplar en català que he pogut fullejar. Fa un joc de paraules amb caucus (debat intern d’un partit polític) i cactus, i “volem que surtin les punxes”, però en comptes de “punxes” fa servir una paraula molt semblant que es fa servir per a dir imbècil o estúpid a algú; tot amanit amb una nota a peu de pàgina que explica que és un joc de paraules intraduïble. En definitiva, en no haver-hi una combinació tan enginyosa com la castellana opta per ésser fidel a l’original.

Caleb Carr: El ángel de la oscuridad (The Angel of Darkness)
Traducció al castellà de María Eugenia Ciocchini
Ediciones B
ISBN 84-406-8694-3
Valoració: 2

Manhattan, New York, finals del segle XIX. La filla d’un diplomàtic espanyol desapareix misteriosament. Un metge psiquatra (alienista a la noveŀla) i els seus coŀlaboradors (un grup molt variat de personatges, des d’una parella de polices incompresos perquè apliquen revolucionàries tècniques d’investigació fins a l’adolescent que explica la història) es fan càrrec de la investigació per tal de trobar la nena.

Escrita a finals del segle XX, la noveŀla és d’acció lenta i aprofundeix sempre que pot en els mecanismes de la ment humana, tal com si volgués fer-nos entendre per què ens comportem de la manera que ho fem, què no funciona a les persones anomenades boges. En aquest s’assembla força a altres noveŀles de principis de segle (la dama de blanc, la casa dels finestrons verds). En alguns moments aquesta minuciositat pot arribar a cansar.

D’altra banda cal mencionar la bona ambientació i descripció del tipus de vida de la ciutat al tombant del segle, probablement molt condicionada pel fet que l’autor és historiador.

Recomanable? És un psico-thriller diferent, on la part psico pesa bastant; pel meu gust una mica massa: amb unes quantes pàgines menys la noveŀla passaria més bé.

Daniel Silva: Juego de espejos (The Unlikely Spy)
Traducció al castellà de María Vidal
Editorial Grijalbo
ISBN 84-253-3091-2

Noveŀla d’espionatge amb dues virtuts importants: no és de John Le Carré (algun dia escriuré la ressenya dels llibres que he llegit d’ell, però aviso que no sortirà massa ben parat) i que està ambientada en uns fets reals: la Segona Guerra Mundial i la necessitat dels aliats d’evitar que, de la manera que sigui, el punt del desembarcament a les costes franceses sigui conegut pels alemanys o, millor encara, aquests creguin que serà per un lloc diferent del planificat.

El protagonista és el director del contra-espionatge anglès (si no ho recordo malament), un acadèmic convertit a espia si us plau per força com suggereix el títol original. Al bàndol contrari hi ha una xarxa clandestina d’espies alemanys infiltrats a Anglaterra. L’autor juga amb ambigüetats calculades per tal d’induir el lector a sospitar que diferents pesonatges són traïdors i revelaran el secret del lloc real del desembarcament.

És una noveŀla d’acció continuada, que fa pensar fins i tot en la necessitat d’informació que tenim -i l’efecte que ens pot causar tenir informació parcial sobre les coses que fem. Fins al final no es desvetllen alguns punts foscos de la trama, i just aleshores vénen ganes de rellegir la noveŀla per veure fins a quin punt l’acció dels diferents personatges és coherent amb aquesta realitat.

Joseph Kanon: Los Álamos (Los Alamos)
Traducció al castellà de José Manuel Pomares
Editorial Grijalbo
ISBN 84-253-3248-6
Valoració: 3

Noveŀla situada a les darreres setmanes de la recerca contra-rellotge per a finalitzar la construcció de les primeres bombes atòmiques, que van posar fi a la Segona Guerra Mundial els fatídics 6 i 9 d’agost de 1945.

L’acció transcorre pràcticament tota a Los Álamos, prop de Santa Fe, on es van reunir una quantitat impressionant de científics, enginyers i treballadors de tota mena, encapçalats per Oppenheimer. Molts d’aquests personatges (el mateix Oppie, Fermi, Bohr, entre d’altres) són com a mínim mencionats, tot i que pocs d’ells tenen un paper mínimament rellevant.

A la carrera tècnica s’hi afegeix una investigació policíaca per a esclarir una mort aparentment inconnexa amb l’activitat del recinte. Seguint el fil conductor d’aquesta investigació l’autor ens presenta un complex entramat d’interessos (científics, militars, propagandístics, d’espionatge, sentimentals), sovint en conflicte, encarnats cadascun d’ells en diferents personatges.

Fora de l’ambientació, el llibre és totalment ficció. Té l’encert de permetre intuir l’ordre de magnitud de la complexitat del projecte sense embolicar-se en tecnicismes. És de lectura àgil i manté prou l’interès al llarg de les gairebé 400 pàgines que el formen.

Ignoro si el llibre està disponible en català.

Robert Harris: Enigma (Enigma)
Traducció al castellà de Luis Murillo Fort
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32667-2
Valoració: 3

Ambientada a la Segona Guerra Mundial, i els esforços dels anglesos per a desxifrar els codis secrets que fan servir els submarins alemanys per a les transmissions.

També en aquesta noveŀla (vid. Los Álamos) hi surten alguns personatges històrics reals, com Alan Turing, tot i que hi tenen un paper realment molt secundari.

El protagonista és Thomas Jericho, un matemàtic reclutat com a criptògraf, especialment intuïtiu. Juntament amb centenars d’altres persones treballa contra-rellotge al complex de Bletchley per tal de desxifrar les claus de codificació de les transmissions alemanyes. En un moment en què la criptografia està més d’actualitat que mai, els mètodes de fa més de cinquanta anys (l’ordinador de vàlvules és, al llibre, un projecte) són com a mínim una curiositat.

A la cursa per a obtenir els codis s’hi afegeix una trama sentimental i, no podia faltar-hi, certa dosi de sospites cap a determinats personatges pel que fa a la seva lleialtat envers el bàndol aliat.

Llàstima de traducció que, no essent dolenta, com a mínim en un paràgraf ha escrit tecla en comptes de clave, resultant en una explicació totalment ininteŀligible de què és una màquina de desxifrar. És clar que el paràgraf tampoc és massa entenedor per a qualsevol no familiaritzat en el llenguatge matemàtic, però no deixa de ser trist que no ho hagués revisat un tècnic en la matèria.

Al meu entendre aquesta noveŀla es millor que El hijo de Stalin: argument més interessant, personatges més sòlids, menys acció però més ben construïda.

George Douglas Brown: La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters)
Traducció al català de Josefina Marfà
Edicions de 1984
ISBN 84-86540-57-7
Valoració: 3

Aquesta noveŀla va ser publicada a principis del segle XX. Retrata la vida d’un poble escocès del segle XIX a través de l’esplendor i posterior caiguda d’una família, els Gourlay, al llarg del que podrien ser una vintena o trentena d’anys.

És una noveŀla d’acció molt lenta, com passa sovint amb les noveŀles d’aquesta època. És molt detallista en la descripció de la psicologia dels personatges, les atmosferes socials, els ambients coŀlectius, no tant en la descripció física dels llocs. Intenta reflectir gairebé els mecanismes de raonament de la ment humana, si és que això és possible, fins al punt d’explicar la intencionalitat de moltes de les frases pronunciades pels diversos personatges.

No és un llibre de lectura fàcil, m’ha costat acabar-lo. Ni l’argument és especialment trepidant ni la tècnica narrativa sembla encaminada a engrescar el lector. L’autor sovint explica primer un fet com si fos un titular, i posteriorment n’exposa tots els detalls al llarg de força pàgines; diria que abusa d’aquest mecanisme, traient cert atractiu a la lectura.

Paul Auster: Viure al dia. La crònica d’un fracàs incial (Hand to mouth. A Chronicle of Early Failure)
Traducció al català de Víctor Compta
Edicions 62
ISBN 84-297-4387-1
Valoració: 3

Paul Auster és un escriptor nord-americà (ara també dirigeix peŀlícules), i en aquest llibre explica els seus primers passos com a escriptor. Amb llibres com aquest -i per exemple Digues que m’estimes encara que sigui mentida de Montserrat Roig- entens això que alguns escriptors en diuen “necessitat vital” d’escriure.

El caràcter autobiogràfic de les 100 primeres pàgines expliquen clarament que això de ser escriptor, per molt vital que sigui, en cap cas és fàcil. Aquests primers anys de l’autor, noveŀlats, si bé no possiblement no tenen una trama argumental sòlida (la vida no és un consistent guió) donen una idea de les dificultats que Paul Auster ha hagut de superar fins a aconseguir cert reconeixement.

El llibre conté diversos apèndixs, on hi ha tres obres de teatre (molt curtes), una descripció del bèisbol i un joc de sobretaula inventat pel mateix autor basat en aquest esport, i finalment una noveŀla policíaca curta (unes cent pàgines).

Tinc certa debilitat per aquest autor, ho reconec. I recomano la lectura d’aquest llibre, ja que hi trobareu de tot. Això sí, aviso, l’autor és molt avesat a jugar amb l’absurd.