Feina al blog

Com podeu comprovar he escollit Nucleuscms com a programari bàsic per al blog.

La primera feina és adaptar-lo una mica a les meves preferències, sobretot intentar que aprofiti tota la pantalla. De les 20 o 30 disposicions (segons la traducció feta per Roger Pau Monné que, dit sigui de passada, també he adoptat) disponibles per a Nucleuscms, només dues o tres estan pensades per a adaptar-se a qualsevol ample de pantalla. La majoria estan enquadrades en uns modestos 800 pixels d’amplada.

La segona és fer que no justifiqui el text. El justificat és elegant, però el text sense justificar és més fàcil de llegir i més informal, més en línia del que serà aquest blog.

I, és clar, he canviat els colors, enllaços, tipus de lletra, mida, i alguns estils bàsics… que mai seran definitius.

D’aquí a uns dies activaré els comentaris.

Per què un blog

Senzillament per la major comoditat en incorporar continguts que una web clàssica. Comoditat en dos sentits: poder fer-ho des de qualsevol racó del món i, sobretot, facilitat per afegir-hi idees ràpides.

El que més m’agrada és que una recepta de cuina pot anar a continuació d’una digressió política i just abans d’una ximpleria qualsevol.

Al www.massipfons.com tenia ben resolta la incorporació de ressenyes de llibres (gràcies a una utilitat pròpia que m’automatitzava la creació de l’índex, la pàgina i l’FTP), però les seccions més generals em comportaven editar les pàgines HTML de manera pràcticament artesanal. La prova d’això és que la portada fa mesos que no l’he canviada!

Intentaré portar alguns dels continguts de l’anterior web, però no sé pas quant de temps hi podré dedicar; començo pel més fàcil, els llibres, i en respecto la data original.

En tot cas suposo que ja puc dir que formo part de la pomposament anomenada blogosfera catalana.

Wilkie Collins: L’hotel encantat

Wilkie Collins: L’hotel encantat (The haunted hotel)
Traducció al català de Roser Berdagué
Editorial Columna
ISBN 84-7809-686-8
Valoració: 3

Wilkie Collins és un autor anglès de la segona meitat de segle XIX, i és molt conegut per La dama de blanc i La pedra lunar, que fa uns anys van ser reeditats i van tenir foça èxit. Aquest llibre és posterior als altres dos.

Un lord anglès trenca de cop el seu compromís amb una dona per casar-se amb una altra, decisió gens entesa ni compartida per la família ni pels cercles de l’alta societat britànica. A partir d’aquí s’esdevenen una sèrie de fets inexplicables, uns a Anglaterra, altres a Venècia, que tenen com a protagonistes principalment la dona del lord i l’antiga promesa, amb la coŀlaboració de diversos membres de la família i del servei.

Argument una mica simple, si bé dosificadament desenvolupat, però li manca una mica de ritme. Tot i que és força curta (200 pàgines) no engresca tant com La dama de blanc, ni molt menys. L’edició no és massa bona, faltaria una revisió (alguna falta d’ortografia, alguna sangria incoherent) tot i que és un dels pocs llibres on he trobat el dígraf “ŀl” tractat com indiquen els tipògrafs: la separació entre les dues eles de la ela geminada ha de ser la mateixa que si no hi hagués el punt!

Jesús Moncada: La galeria de les estàtues

Jesús Moncada: La galeria de les estàtues
Editorial La magrana
ISBN 84-8264-504-8
Valoració: 5

Segona noveŀla de Jesús Moncada (escrita el 1992); recull essencialment uns deu dies del final de novembre i principi de desembre del 1957, emmarcats per tant a la Catalunya franquista. Centrat en una dotzena de personatges l’autor ens narra uns fets realment senzills (el que passa en aquests deu dies es pot escriure en una pàgina), però per trobar l’explicació dels quals cal remuntar-se força anys enrere.

I és en aquesta memòria de fets anteriors que Jesús Moncada munta un bon trencaclosques de situacions i coincidències, algunes de les quals són absolutament inesperades i impensables (no hi ha pistes per a esbrinar-ho). Tampoc cal; és suficient (i necessari!) gaudir de la lectura, pàgina rere pàgina.

Per mi li sobren unes cinquanta pàgines (i no pas les del final!). Li costa una mica massa entrar en matèria, les intencions de l’autor (mostrar que la tria de personatges no és casual, que tots tindran un paper tard o d’hora, i que estan més o menys relacionats per diferents fets anteriors als centrals de l’obra) no s’intueixen fins molt avançada la lectura.

Em sembla que és la més fluixa de les tres noveŀles de Moncada. No em malinterpreteu, però: la recomano absolutament!

Jostein Gaarder: Maya

Jostein Gaarder: Maya (Maya)
Traducció al català d’Anne-Lise Cloetta i Anna Casassas
Editorial Empúries
ISBN 84-7596-724-8
Valoració: 2

Intent fallit de noveŀla cosmològica (a la mateixa portada ja diu que és una Noveŀla sobre la història de l’univers.

S’hi barregen fantasies personals amb un discurs ecologista, problemes íntims amb una crítica a la humanocentricitat, en un intent no reeixit de fer una noveŀla completa i sòlida.

Li reconec certs mèrits (la conversa amb un gecònid, un rèptil sense especificar del subordre dels saures, entre els quals destaca el dragó comú), però està allargassat, l’autor n’abusa. També es fan pesats els diàlegs entre el José i la Maya, dos dels personatges; potser m’ha faltat paciència per entendre’n el contingut.

Un altre dels recursos és certa confusió entre ficció i realitat, que acaba essent, per mi, una petita presa de pèl.

En resum, poc engrescador.

Jesús Moncada: Estremida memòria

Jesús Moncada: Estremida memòria
Edicions 62
ISBN 84-297-5513-6
Valoració: 5

Tercera noveŀla (cronològicament parlant) de Jesús Moncada, aquesta plenament dins del denominat mite de Mequinensa, i segona en el meu ordre de lectura.

El llibre narra, un segle després dels esdeveniments, un cruel assalt, un acte de bandolerisme del segle XIX, i l’efecte que aquest fet té sobre els diferents estaments socials del poble, les famílies de les víctimes, les dels assaltants, les autoritats; en uns casos, generant rancúnies que perduraran durant generacions.

Magistralment escrita, dosifica i combina el misteri arrencant l’acció en un moment cronològicament final de la història, a partir del qual un bon munt de persones recorden diverses parts dels fets, donant lloc i joc a un harmoniós, complet i sòlid trenca-closques de personatges, situacions, fets i records.

Per reblar el clau hi ha unes notes en forma de cartes que un amic del narrador escriu al final de cada capítol, i que proporcionen una visió complementària al fil principal.

Em reafirmo en el que he escrit en algun altre lloc: si Jesús Moncada hagués escrit en alguna altra llengua aquest llibre seria reconegut internacionalment. Llegir-lo ha estat un autèntic plaer, i el poso a la llista dels que mereixen una segona lectura. També ha tingut un efecte pervers en el meu estat d’ànim: alguna vegada m’havia passat pel cap intentar d’escriure una noveŀla; després de llegir aquesta em sento incapaç de crear una obra mínimament digna.

Jesús Moncada: Camí de Sirga

Jesús Moncada: Camí de sirga
Edicions 62
ISBN 84-297-5398-2
Valoració: 5

Haig de reconèixer que no havia sentit parlar de Jesús Moncada abans de la seva mort, el juny del 2005. Possiblement poc reconegut en vida, passa per ésser un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX.

Camí de sirga comença descrivint l’enderrocament de la casa de Llorenç de Veriu, a la Baixada de la Ferradura, considerat l’inici de la destrucció de la vila (Mequinensa), arran de la construcció de l’embassament de Riba-Roja. A partir d’aquest moment, la memòria de molts personatges condueix a una successió de fets i remembrances de les dues o tres darreres generacions dels habitants de la població, a través de mitja dotzena de personatges clau, i sempre al voltant de l’Ebre que, com a element omnipresent i perpetu, relliga els diferents episodis.

S’hi reflecteixen fets econòmics i polítics d’abast universal (com la injecció de prosperitat arran de les guerres mundials), i d’altres més locals, com vaga dels minaires, els efectes de la Guerra Civil, o la mateixa construcció de les preses de Mequinensa (més amunt de la població) o de Riba-Roja (la que acaba negant-la), com a darreres revifades abans d’una mort anunciada.

L’obra de Jesús Moncada és breu, i només cal llegir-ne unes pàgines per esbrinar-ne el motiu: cada frase és miŀlimètricament escrita, amb una adjectivació precisa, viva però en cap cas improvisada.

Totalment recomanable, tot i que els amants de l’acció per sobre de la descripció el poden trobar pesat.

Jordi Coca: Louise

Jordi Coca: Louise
Editorial Destino
ISBN 84-233-2343-9
Valoració: 3

La Louise és una dona nascuda i criada als Estats Units, filla de pare català i mare americana, que viu en companyia de l’Albert, a Barcelona. És professora a la Universistat, i de cop li agafa una mena d’angúnia o patiment davant la possibilitat que s’esdevingui qualsevol desgràcia i s’acabi la felicitat en què viu.

I això és gairebé tot. L’autor dóna voltes i més voltes sobre aquest tema, i porta la protagonista als Estats Units a visitar els pares i vells amics, però res més.

No li he trobat massa gràcia ni interès. Així com La japonesa, que vaig llegir fa uns quants anys, em va agradar per la seva senzillesa i tendresa (és la història d’un nen autista que s’enamora d’una nena japonesa), aquí precisament la senzillesa perd l’autor. Ben escrita, però poc engrescadora.

blog personal de Gabriel Massip