John Case: Código Génesis (The Genesis Code)
Traducció al castellà d’Agustín Vergara
Editorial Planeta
ISBN 84-08-02904-5
Valoració: 3

No, el títol no despista. I la portada del llibre encara menys, ja que té un pretès fragment d’ADN pintat. Hi ha certa dosi de ciència ficció (o potser hauríem de dir-ne ciència futura), en el sentit que presenta algun avenç en el camp de la genètica que, actualment, no sembla possible.

Però la noveŀla és gairebé acció pura, i arrenca amb l’assassinat d’una mare i el seu fill per raons poc clares. Combina equilibradament l’acció amb el lliurament progressiu d’informació que permet descobrir el motiu d’una sèrie de crims.

Segur que l’autor ho ha fet expressament, però el desenllaç de la darrera “escena” (que no de la trama argumental) és d’allò més lamentable. El que s’hi insinua (i no puc donar més detalls sense explicar massa coses) és gratuït, en el sentit que no és en absolut necessari ni aporta res de nou. Que deixa el final obert, amb un “és o no és”? Això també passava sense aquesta darrera frase.

Recomanable? Sí, per passar l’estona. És d’aquelles noveŀles que dic que “passen bé”.

Robert Harris: El hijo de Stalin (Archangel)
Traducció al castellà de Silvia Komet
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32771-7
Valoració: 2

Tal i com el títol suggereix el llibre tracta de la possible existència, a la Rússia actual, d’un fill bastard de Joseph Stalin, que seria un referent incomparable per als conservadors del país. Un historiador i un periodista occidentals troben uns papers inèdits del dictador, i a partir d’aquí s’embolica una trama d’acció.

Els dos personatges principals són poc elaborats, arquetípics. És una noveŀla d’acció -n’hi ha força, sobretot a mida que avança- en què algunes situacions són massa tòpiques, i d’altres massa irreals. El mateix supòsit d’un fill d’Stalin -un bon punt de partida, no ho nego- podria tractar-se d’una manera ben diferent: no sé per què el fill ha de ser tant o més sanguinari que el pare… i menys tenint en compte que no es van conèixer.

La millor virtut de la noveŀla és que dóna una idea (ignoro fins a quin punt esbiaixada o partidista) de la mentalitat sanguinària, obsessiva i paranoica d’Stalin. Però al contrari del que diu l’editor a la contraportada (evidentment la seva feina és vendre), no és la millor noveŀla fins avui de l’autor de Patria i Enigma. La primera no l’he llegit, però la segona, Enigma, la considero molt millor que no El hijo de Stalin.

En definitiva, una bona idea mal aprofitada.