Aquest matí el telèfon se m’ha actualitzat a Android 7 “Nougat”. De moment tot sembla funcionar bé. I com que segueixo amb Action 3 he notat ben pocs canvis.
Mestres d’aixa
Em sembla que no havia vist mai ningú que s’anunciés com a “mestre d’aixa” fins fa uns dies a Ciutadella, a Menorca:
Queda exempt d’anar a la secció “perles” pel montatge i el hivernatge per dos motius: mai no hi poso rètols de particulars o petits negocis, i el “mestres d’aixa” ho compensa!
Peŀlícula accelerada cala Galdana
I avui deixo una peŀlícula accelerada de la cala Galdana, feta ahir a primera hora de la tarda.
Per aquesta he seguit tècnica diferent: faig vídeo amb la càmera i l’accelero amb el programa d’edició de vídeo (Adobe Première Elements). Trigo el mateix a captar les imatges, és clar, però la post-producció (acceleració) és una mica més flexible.
Peŀlícula accelerada al port de Maó
Peŀlícula accelerada (“time lapse” en diuen) del port de Maó el 26 d’agost del 2016, a les 11 tocades, amb la sortida del Adriatico cap a Barcelona i altres vaixells.
És 25 vegades més ràpid del que tocaria (la pel·lícula hauria de durar 300 segons, i en dura 12). Està feta amb 300 fotografies fetes a intèrvals d’1 segon, ajuntades despres a raó de 25 fotos cada segon.
Discos de vinil
Reflexió a Storage Mojo, un blog sobre emmagatzematge informàtic, respecte a la revifada dels discos de vinil.
En destaco una frase, que em sembla que també és en algun article del Guardian que cita: There is something intrinsically satisfying about watching the tone arm’s progress down that one long groove on a slowly rotating disk, que traduït ve a ser hi ha alguna cosa intrínsecament plaent en veure el braç del tocadiscos progressar en aquest solc llarg d’un disc que gira a poc a poc.
Reposicions
Feia dies que no engegava la tele a aquesta hora. Qui té el rècord galàctic de reposicions, TVE amb “verano azul” o TV3 amb “plats bruts”?
So d’alta resolució
Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de “disc compacte” (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.
Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:
- Fitxer DSD de 2,8 MHz
- Fitxer DSD de 5,6 MHz
- Fitxer PCM de 96 kHz a 24 bit
- Fitxer PCM de 192 kHz a 24 bit
Els dos primers són el format del SACD (“super audio CD”, que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.
M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un “llapis” de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:
- Coneixent quina gravació sentia, intentar trobar-hi diferències en determinats passatges.
- Sentir dues gravacions seguides (tipus CD o d’alta resolució) en un ordre aleatori i triar la que m’agrada més. Ho he fet 10 vegades, amb ordres diferents, i he triat 6 vegades el format CD i les altres 4 el DSD.
O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.
23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.
Televisor i derivades
Un parell de mesos sense lectura literària.
Tot comença amb canvi de televisor: he deixat el tub de raigs catòdics per un aparell “smart TV” de 40″ i 4K. I se’n deriven dues distraccions importants:
- Caic en el parany del Netflix gratuït durant un mes, i m’empasso unes quantes temporades de House of Cards, Homeland, Downtown Abbey i Prision Break (que abandono, està allargassada).
- Però la tele nova té un so catastròfic (una conseqüència de cursa dels fabricants per fer-les cada cop més primes, i perquè em queda encaixonada), així que miro de connectar-la a l’equip de so. Vaja, l’aparell no té sortida analògica RCA (la qual cosa em sembla un error greu de disseny). Acabo canviant amplificador i altaveus. I em resorgeix l’emoció de la música ben reproduïda, tot i que potser sóc més just si parlo de “passió pels aparells de so”. I compro un “streamer”, passo al miniservidor de casa els CD de música (una cinquantena), que ara conviu amb la música comprada a iTunes (no gaire, tampoc).
En entrades posteriors donaré més detalls de tot això!