Al correu personal compto 23 correus relacionat amb aquest dia de compres esbojarrades, dels quals 13 són d’empreses espanyoles.
20 de novembre de 1975
Això és el que recordo, o em sembla que recordo, d’un dijous de fa 40 anys.
Normalment era el primer de casa a llevar-me, gràcies a un despertador carbassa amb un martell que percutia dues campanes, i que feia un soroll de mil dimonis. Vaig anar a l’habitació dels pares, que estaven desperts. Ràdio engegada (un “transistor” una mica atrotinat, diria que era un Telefunken, però no n’he trobat cap fotografia a Internet que em permeti corroborar-ho). Només música, tot i que era hora de notícies. Em van dir alguna cosa com “no hi haurà col·legi, ja s’ha mort”. La mare va trucar a l’escola per confirmar-ho.
Més tard vaig saber d’algun familiar que havia destapat una ampolla de xampany (aleshores se’n deia així). I que l’àvia Carme havia deixat anar un “Gràcies a Déu” o un “que Déu l’hagi perdonat”. De fet al cap em ballen les dues frases (¿potser en temps diferents?), i que la segona havia estat clarament objectada per la seva filla gran, la tia Carme.
Pel vell televisor en blanc i negre (amb vàlvules), ens vam empassar el jurament de Juan Carlos dissabte, vam veure les cues de la capella ardent (possiblement era la primera vegada que sentia aquesta expressió), i l’enterrament de diumenge. Em van explicar que havia estat embalsamat i que li havien fet el buit a la caixa perquè el cos no es fes malbé. Amb perspectiva penso que va ser la primera vegada que la mort va entrar tan intensament a casa, perquè en la meva infantesa pràcticament no vam tenir defuncions properes (només recordo la mort de l’oncle de la mare, Jaume Fons, que jo no coneixia, i potser va ser després del 20N i tot).
Diuen que vam tenir una setmana de festa, però jo en recordava 2 dies, dijous i divendres, sempre he cregut que dilluns hi havíem tornat.
(No descarto editar aquest escrit els propers dies amb detalls nous que em vinguin a la memòria)
Ian McEwan: Operació Caramel
Ian McEwan: Operació Caramel (Sweeth Tooth)
Traducció de Albert Torrescasana Flotats
Editorial Empúries, 2013
Valoració: 2
La Serena Frome (alerta, rima amb zoom) és filla d’un bisbe anglicà. Ha viscut sempre em el món ordenat i sobreprotegit de la família, fins que se’n va a estudiar a la universitat. Vol estudiar literatura però la mare s’hi oposa, acaba fent matemàtiques amb més pena que glòria.
El noi amb qui surt li presenta un professor de literatura que la introdueix en la lectura de poemes i de llibres desconeguts per ella, i de plats cuinats amb ingredients poc corrents, com bolets acabats de collir. Se n’acaba enamorant, i si bé la relació s’estronca bruscament (per motius que entendrà al cap d’un temps) li permet entrar a formar part del servei d’espionatge britànic.
Un cop reclutada li encarreguen participar en el programa Caramel que consisteix a subvencionar escriptors amb ideologia afí a l’oficial (és a dir, anticomunista, som a l’època de la guerra freda), a través d’una fundació dedicada suposadament a promoure valors literaris emergents. Diverses situacions personals en aquesta operació la portaran a sortir finalment del servei d’espionatge.
Una mica fluixa, li manca la força narrativa d’altres obres de l’autor.
Nombre d’entrades per pàgina
Fa unes setmanes vaig incrementar el nombre d’entrades que es mostren a cada pàgina. Des d’aleshores tinc cada de l’ordre de 100 peticions a pàgines que ara no existeixen (errors 404).
Ho deixo com està, els errors ja minvaran. I n’ha tornat a la memòria un vell principi de l’entorn web: les URL canvien.
Client correu Android
Al telèfon de la feina, un Android bastant senzill, rebo el correu que tenim en un servidor Exchange.
He fet servir diversos clients de correu:
- El propi d’Android: m’ensenya alguns correus en blanc, i per això l’he deixat de fer servir. Com a aplicació és bastant senzilleta i antiquada.
- Touchdown: té moltes opcions i és complet, però un problema crític per mi: els contactes es copien al telèfon, però si afegeixes un contacte al telèfon no s’incorpora a l’Exchange.
- Nine: és successor del K9. Interfície molt moderna, similar als clients de Gmail. Sincronitza els contactes i tasques, però no té aplicació pròpia, fa servir les que vénen amb Android. De moment li he trobat un problema, no interpreta bé algun caràcter. Si no passa d’aquí em quedaré amb aquest.
Tots Sants
Per Tots Sants, uns quants panellets:
Fibra òptica i IP fixa
Des de fa vuit dies tinc connexió per fibra òptica a casa, amb Movistar. Un gran pas endavant de velocitat de baixada i, sobretot, de pujada: ara puc fer servir determinats recursos del núvol a una velocitat molt còmoda.
Amb l’ADSL d’Orange tenia IP variable, però amb un temps de vida prou llarg perquè a la pràctica fos fixa. Amb la fibra la IP del router canvia a cada reinici de l’aparell (o apagada de llum). He mirat el preu de la IP fixa: uns 18 €/mes, un veritable abús.
Seguiré amb la IP volàtil i, si cal, m’espavilaré amb un dels serveis que permeten associar un nom de màquina a la IP de forma dinàmica (dynDNS, no-ip, zoneedit, etc.) suportats pel router.
Harper Lee: Matar un rossinyol
Harper Lee: Matar un rossinyol (To Kill a Mockingbird)
Traducció de Xavier Pàmies Giménez
Edicions 62, abril 2015 (edició en epub)
ISBN 978-84-297-7450-4
Valoració: 4
En Jem i la seva germana Scout viuen amb el seu pare, l’Atticus Finch, advocat, al poble de Maycomb, a l’estat d’Alabama, a mitjan anys 1930. L’Atticus, vidu, intenta educar-los en els valors de la justícia i el respecte als altres veïns.
Els hiverns transcorren a l’escola, on especialment l’Scout s’hi avorreix d’allò més. Els estius són molt més divertits, sobretot a partir de l’any que coneixen en Dill, un nen que ve a Maycomb a passar les vacances a casa d’una tia.
El poble viu en un fràgil equilibri entre les comunitats negra i blanca, basat en la separació de rols i comunitats. Aquesta pau s’estronca perquè una noia d’una família blanca bastant marginal és agredida, i n’acusen en Tom, un noi negre que cada dia ha de passar per davant de la casa de la noia per anar a treballar, i que a vegades li fa feines extres.
L’Atticus rep l’encàrrec de defensar en Tom, i ha d’esforçar-se de valent perquè el dret d’en Tom de ser defensat i tenir un judici just sigui entès per la resta de la seva família i, en general, per tota la comunitat blanca.
La història és narrada per l’Scout, uns quants anys després dels fets. Té un ritme pausat i llaminer, i va obtenir el premi Pullitzer el 1961, i se’n va fer una adaptació cinematogràfica (amb Gregory Peck en el paper d’Atticus, amb què va guanyar un Òscar al millor actor). Em fa l’efecte que la noveŀla és molt més detallada en l’ambientació de la vida del poble i tots els seus personatges, mentre que peŀlícula es centra més en explicar els fets de l’agressió a la noia i el judici al Tom.