Ian McEwan: Operació Caramel

Ian McEwan: Operació Caramel (Sweeth Tooth)
Traducció de Albert Torrescasana Flotats
Editorial Empúries, 2013
Valoració: 2

La Serena Frome (alerta, rima amb zoom) és filla d’un bisbe anglicà. Ha viscut sempre em el món ordenat i sobreprotegit de la família, fins que se’n va a estudiar a la universitat. Vol estudiar literatura però la mare s’hi oposa, acaba fent matemàtiques amb més pena que glòria.

El noi amb qui surt li presenta un professor de literatura que la introdueix en la lectura de poemes i de llibres desconeguts per ella, i de plats cuinats amb ingredients poc corrents, com bolets acabats de collir. Se n’acaba enamorant, i si bé la relació s’estronca bruscament (per motius que entendrà al cap d’un temps) li permet entrar a formar part del servei d’espionatge britànic.

Un cop reclutada li encarreguen participar en el programa Caramel que consisteix a subvencionar escriptors amb ideologia afí a l’oficial (és a dir, anticomunista, som a l’època de la guerra freda), a través d’una fundació dedicada suposadament a promoure valors literaris emergents. Diverses situacions personals en aquesta operació  la portaran a sortir finalment del servei d’espionatge.

Una mica fluixa, li manca la força narrativa d’altres obres de l’autor.

Client correu Android

Al telèfon de la feina, un Android bastant senzill, rebo el correu que tenim en un servidor Exchange.

He fet servir diversos clients de correu:

  • El propi d’Android: m’ensenya alguns correus en blanc, i per això l’he deixat de fer servir. Com a aplicació és bastant senzilleta i antiquada.
  • Touchdown: té moltes opcions i és complet, però un problema crític per mi: els contactes es copien al telèfon, però si afegeixes un contacte al telèfon no s’incorpora a l’Exchange.
  • Nine: és successor del K9. Interfície molt moderna, similar als clients de Gmail. Sincronitza els contactes i tasques, però no té aplicació pròpia, fa servir les que vénen amb Android. De moment li he trobat un problema, no interpreta bé algun caràcter. Si no passa d’aquí em quedaré amb aquest.

Fibra òptica i IP fixa

Des de fa vuit dies tinc connexió per fibra òptica a casa, amb Movistar. Un gran pas endavant de velocitat de baixada i, sobretot, de pujada: ara puc fer servir determinats recursos del núvol a una velocitat molt còmoda.

Amb l’ADSL d’Orange tenia IP variable, però amb un temps de vida prou llarg perquè a la pràctica fos fixa. Amb la fibra la IP del router canvia a cada reinici de l’aparell (o apagada de llum). He mirat el preu de la IP fixa: uns 18 €/mes, un veritable abús.

Seguiré amb la IP volàtil i, si cal, m’espavilaré amb un dels serveis que permeten associar un nom de màquina a la IP de forma dinàmica (dynDNS, no-ip, zoneedit, etc.) suportats pel router.

Harper Lee: Matar un rossinyol

Harper Lee: Matar un rossinyol (To Kill a Mockingbird)
Traducció de Xavier Pàmies Giménez
Edicions 62, abril 2015 (edició en epub)
ISBN 978-84-297-7450-4
Valoració: 4

En Jem i la seva germana Scout viuen amb el seu pare, l’Atticus Finch, advocat, al poble de Maycomb, a l’estat d’Alabama, a mitjan anys 1930. L’Atticus, vidu, intenta educar-los en els valors de la justícia i el respecte als altres veïns.

Els hiverns transcorren a l’escola, on especialment l’Scout s’hi avorreix d’allò més. Els estius són molt més divertits, sobretot a partir de l’any que coneixen en Dill, un nen que ve a Maycomb a passar les vacances a casa d’una tia.

El poble viu en un fràgil equilibri entre les comunitats negra i blanca, basat en la separació de rols i comunitats. Aquesta pau s’estronca perquè una noia d’una família blanca bastant marginal és agredida, i n’acusen en Tom, un noi negre que cada dia ha de passar per davant de la casa de la noia per anar a treballar, i que a vegades li fa feines extres.

L’Atticus rep l’encàrrec de defensar en Tom, i ha d’esforçar-se de valent perquè el dret d’en Tom de ser defensat i tenir un judici just sigui entès per la resta de la seva família i, en general, per tota la comunitat blanca.

La història és narrada per l’Scout, uns quants anys després dels fets. Té un ritme pausat i llaminer, i va obtenir el premi Pullitzer el 1961, i se’n va fer una adaptació cinematogràfica (amb Gregory Peck en el paper d’Atticus, amb què va guanyar un Òscar al millor actor). Em fa l’efecte que la noveŀla és molt més detallada en l’ambientació de la vida del poble i tots els seus personatges, mentre que peŀlícula es centra més en explicar els fets de l’agressió a la noia i el judici al Tom.

Escalfallits: monjos i frares

Els escalfallits més coneguts per les nostres contrades són d’aquest tipus:

Escalfallits clàssic
Escalfallits clàssic

Al  de castell de Puyguilhem, al Périgod, n’hi ha uns una mica diferents:

Escalfallits "moine"
Escalfallits “moine”

A la part central s’hi posen les brases, en una cassoleta (al de la fotografia no hi és) i tot l’artefacte es posa entre els llençols.

Aquests escalfallits reben el nom de moine (monjo). Molt curiós, atès que en català de l’escalfallits també se’n diu frare.

Pierre Lemaitre: Sacrifices

Pierre Lemaitre: Sacrifices
Éditions Albin Michel, 2012
ISBN 978-2-226-28003-9
Valoració: 3

Anne veu per accident la cara descoberta dels atracadors d’una joieria d’un centre comercial. Sembla que per aquest motiu els delinqüents l’apallissen brutalment, i intenten matar-la, però se’n surt. I l’Anne és la parella de Camile Verhœven, el comandant de la policia criminal de París.

Camile es dedica amb cos i ànima a la resolució del cas. Amb l’ajut de l’incansable i fidel Louis comencen a tancar el cercle al voltant d’un grup d’atracadors professionals, buscats també per altres casos. I ben aviat el cas es complica amb la mort, alguna amb acarnissament, d’alguns dels sospitosos.

La narració en tercera persona del que passa a Camile i Anne conté pinzellades del que pensa i fa el cap dels atracadors. Com passa amb altres noveŀles de la “trilogia Verhœven” hi ha algun cop amagat cap al final, si bé aquesta vegada hom veu al llarg del llibre que alguna cosa no acaba de lligar, que no ens expliquen del tot la veritat.

Com ja he comentat, Alex és la noveŀla de la trilogia que més m’ha agradat. Això no obstant, Sacrifices és recomanable, de lectura llaminera i entretinguda.

blog personal de Gabriel Massip