Si bé tradicionalment els arrossos es fan amb una paella, també es poden fer amb una cassola alta:
La paella va molt bé si diverses persones en mengen directament, sense plats. També té un petit avantatge en l’evaporació de l’aigua. Amb la cassola una mica alta hom guanya una mica de netedat a la cuina.
Aquesta cassola (nova) és una Kuhn Rikon; se’ls coneix sobretot per les olles de pressió, però també tenen cassoles i paeles d’acer inoxidable que van molt bé.
Nic Pizzolatto: Galveston
Ediciones Salamandra, 1ª edició, novembre de 2014
Traducció de Carles Andreu Saburit
ISBN 978-84-16310-01-2
Valoració: 4
Roy Cady és un sicari de Nova Orleans, que fa la feina bruta d’un gàngster de baixa volada. Un dia li diagnostiquen un càncer i, arran d’una mala jugada del seu cap per una dona, es veu obligat a fugir de la ciutat.
En aquest viatge l’acompanya una jove prostituta que es veu mig obligat a protegir, i que li fa replantejar-se algunes situacions. Vol fer sortir la noia de la vida que porta, i alhora ha de lluitar amb la seva malaltia i l’abús de l’alcohol.
Bons personatges, densos, complexos.
Se n’ha fet una pel·lícula dirigida per Mélainie Laurent, que (encara) no consta a la Viquipèdia en català.
Llibre distret, el recomano.
Trobo això a Els fills de Dune:
Julià de Jòdar: La pastoral catalana
Raval Edicions, primera edició, gener del 2010
ISBN 978-84-8256-620-7
Valoració: 3
L’Erina i en Pau decideixen en un tres i no res d’anar a Miami durant les vacances. A Miami hi viu l’Àurea, una amiga de joventut de l’Erina, que hi va anar darrera d’en Jack, un enigmàtic (o poc clar) membre d’una agència estatal americana.
Pels correus que s’intercanvien, l’Erina pensa que l’Àurea està en una situació d’embolic mental, vital i emocional, i que necessita el seu suport.
Aquest és l’argument per iniciar una reflexió de la societat catalana, i en part de l’americana, sempre des de la visió mordaç de l’escriptor, un veterà observador/activista des de posicions d’esquerra.
El llibre no ha envellit bé… o més ben dit a la política catalana han passat tantes coses els darrers 15 anys que ha quedat desfasat: els errors o inaccions de les esquerres durant la transició queden molt, molt lluny. Per diversos motius l’he deixat pendent i l’he llegit aquest any.
Com a anècdota, aquest llibre el vaig comprar dues vegades: el primer exemplar el vaig perdre, me’l vaig deixar al tren.
Oriol Canals: NO dormiràs
Rosa dels Vents, primera reimpressió, octubre del 2024
ISBN 978-84-19756-46-6
Valoració: 4
Enmig d’un concert al Palau de la Música Catalana un dels músics de l’orquestra (inexplicablement absent fins aquell moment) traspassa la lluerna del sostre de l’edifici penjat d’una soga.
Aquest és el primer de diversos fets que alteren la meteòrica carrera de direcció d’orquestra d’en Víctor Alemany, el titular de l’Orquestra Filharmònica de Barcelona. A partir d’aquest moment altres esdeveniments alteren el que hom esperava que fos una gira mundial de la formació.
Per tot això es tensen les relacions entre en Víctor i els seu cercle de confiança, i amb la direcció administrativa de l’orquestra.
La sergent dels Mossos Martina Roca serà l’encarregada de treure’n l’entrellat.
Entretinguda.
Desconec si hi ha publicacions semblants a Cavall Fort en altres llengües o cultures, o és una meravellosa singularitat.
Amb 60 anys llargs d’història ja s’encadenen unes quantes generacions en què els pares/avis/oncles/padrins subscriuen la canalla primer al Tatano i després al Cavall Fort.
Vaig subscriure un dels nebots al Tatano el 2021. Espera amb candeletes l’arribada de la revista cada mes. Unes setmanes enrere em va demanar que l’hi canviés pel Cavall Fort.
És clar que algun dia se’n cansarà, però aquests anys n’haurà gaudit, tant o més com en vam gaudir les meves germanes i jo. I amb sort gràcies a això li haurà crescut una mica el neguit de la lectura.
Si Cavall Fort no existís l’hauríem d’inventar. Però no ens sortiria tan bé.
He tornat a mirar la pel·lícula Incendies de Denis Villeneuve.
És impressionant, esfereïdora i, en un determinat sentit, plena d’esperança alhora.
Encara que sigui dissabte, les 10 del vespre em sembla massa tard per començar un partit de futbol.