Commodore Amiga

Remenant per casa he trobat el fullet comercial del Commodore Amiga, i dues ressenyes de revistes.

Era un ordinador bastant trencador, amb capacitats gràfiques i de so molt per sobre del que hi havia en aquells moments, en línia amb els primers “macs” de Apple, que són més o menys de la mateixa època.

He escannejat aquesta documentació:

Fullet comercial

Ressenya a “Tu Micro Commodore”

Ressenya a “Input”

Arròs amb calamars i trompetes

Ingredients per a 2 persones:

  • 2 calamars petits
  • 100 g d’arròs bomba
  • Unes quantes trompetes de la mort (fresques o seques)
  • 0,5 l de brou de verdures
  • 1 tomàquet madur no gaire gros
  • 1/2 ceba grossa, o 1 de petita
  • Sal i pebre
  • 2 dits de vi blanc

Talleu la ceba i enrossiu-la; afegiu-hi el tomàquet per fer un sofregit, a foc lent, ben confitat. Compte amb el tomàquet, el plat queda desgraciat si n’hi poseu massa: les trompetes i el calamars són de gust suau, i si el tomàquet domina malament rai.

Netegeu les trompetes (o hidrateu-les si són seques). Si són molt grosses, talleu-les una mica.

Poseu el brou a escalfar.

Talleu els calamars i coeu-los una mica a la paella on fareu l’arròs, amb un bon raig d’oli, una mica de sal i pebre.

Afegiu-hi progressivament el sofregit, les trompetes, l’arròs i el vi; barregeu bé després de cada ingredient, i espereu un minut i mig o dos abans de posar-hi el següent.

Poseu-hi brou ja calent fins que tota la massa quedi coberta, que l’arròs no es vegi. Si es beu tot el brou afegiu-n’hi una mica.

Tasteu-lo al cap de 10 o 12 minuts; afegiu-hi una mica de sal si cal. Quan sigui cuit traieu-lo del foc, deixeu-lo reposar un parell de minuts i ja us el podeu menjar.

Jo el coc uns 15 minuts, però depèn de l’arròs i del gust de cadascú.

Arròs amb calamars i trompetes de la mort

Pierre Lemaitre: Miroir de nos peines

Pierre Lemaître: Miroir de nos peines
Albin Michel, 2020
ISBN 978-2-226-44975-7
Valoració: 4

Darrer llibre de la trilogia Els fills del desastre, precedit per Au revoir là-haut (ambientat a la Primera Guerra Mundial) i Couleurs de l’incendie (entre-guerres).

Una mestra que també fa de cambrera de restaurant a París, i que és objecte d’una agosarada proposta per part d’un dels clients habituals, dos soldats confinats a un dels búnquers de la Línia Maginot i un enigmàtic advocat defensor constitueixen el nucli dur del personatges inicials, als que s’afegeix més endavant (segona part) un gendarme de París.

Junt amb alguns personatges extres es configura una noveŀla gairebé coral, que comença els mesos previs a la invasió de França per part de l’exèrcit alemany.

L’obra està dividida en tres parts, i a cada una hi ha un fil narratiu per cadascun dels personatges (amb una petita variació a la segona part, en què una part de la història es coneix a partir d’unes cartes)

Tot i formar part d’una trilogia, es pot llegir sense conèixer les dues altres obres. En recomano la lectura.

L’he llegit en format electrònic. En català ha estat publicat per Bromera amb el titol “El mirall de les nostres penes”.

El punt

Fa ja temps que a les emissores de ràdio en català s’han empescat l’expressió “el punt de les 8”.

Suposo que “són les 8 en punt” (que sí té sentit, en contraposició a “les 8 tocades” o “gairebé les 8”) ha degenerat en “passen quatre minuts del punt de les 8”. Però “el punt de les 8” no és cap hora. Digueu “passen quatre minuts de les vuit”.

Una altra variant sense cap ni peus és “en punt, hem arribat a dos quarts de vuit”, dit després dels senyals horaris. Digueu “són dos quarts de vuit”.

Ho he sentit tant a Catalunya Ràdio com a Rac1.

De “Ca la Quima Llaunera” a “Elim Home”

Avui ha obert un nou negoci al bell mig del carrer de Mar de Badalona, als números 47-53.

Repasso la història d’aquest local fins on sé; és un fidel reflex de la transformació de les nostres ciutats i societat.

  • A finals dels anys 1960 / principis dels 1970 es construeix l’edifici actual, sobre el que ja era la botiga Deulofeu (popularment coneguda com “Ca la Quima Llaunera”), que s’havia incendiat. Aquests magatzems, propietat de la família Deulofeu-Arquer, eren un referent a Badalona en objectes de regal, decoració, electrodomèstics i llistes de noces (els pares se l’hi van fer). Els baixos del nou edifici foren ocupats pel mateix negoci, que va plegar definitivament arran d’un segon incendi que va esdevenir-se el migdia del dissabte 29 de setembre de 1979. (Vegeu La Vanguardia del 30/09/1979, pàgina 44, que no enllaço perquè no és https).
  • Al cap d’un temps s’hi van instal·lar els magatzems Europrix, que venien una mica de tot; recordo haver-hi comprat sobretot articles de papereria. He trobat aquesta notícia, que comenta la sol·licitud de fallida voluntària de la societat, l’any 1984.
  • Els següents a ocupar el local van ser Inditex, amb Zara. Trobo de nou a El País la notícia del tancament, l’any 2013. A mi aquest tancament em va saber greu, pel que simbolitzà de menysteniment d’una de les artèries comercials naturals de la ciutat en contraposició al centre comercial artificial, el Màgic. Amb els anys Inditex va tancar tots els establiments del carrer de Mar.
  • El local ha estat buit del 2013 ençà. Avui hi han obert un “Elim Home”. No és pas una botiga de moda masculina, sinó un lloc on venen qualsevol cosa per a la llar que els càpiga als prestatges. I 100 metres més amunt, on hi havia hagut el cinema Verbena, hi ha una botiga on hom diria que tenen el mateix.

Si veieu alguna imprecisió o podeu aportar dades addicionals deixeu-me un comentari!

Ampliat el 13/8/2022 amb el que m’ha explicat la mare del primer incendi i algun retoc d’estil.

blog personal de Gabriel Massip