A Provisionals han proposat de fer un homenatge a Jesús Moncada, en el cinquè aniversari de la seva mort. Vaig descobrir Moncada precisament arran de la seva defunció, abans no n’havia sentit a parlar. Ara algun dels seus llibres (Històries de la mà esquerra) és de lectura obligatòria a quart d’ESO.

La meva aportació és de la seva darrera noveŀla, Estremida memòria; he escollit un fragment de la carta que l’amic del narrador escriu com a resposta al primer capítol.

Seria un miracle, doncs, que Agustí Montolí es trobés en condicions òptimes per aparèixer al llibre. Sobretot tenint-ne en compte la mala salut. En el seu estat (la tos que he anat sentint de punta a punta del capítol no resulta gens tranquiŀlitzadora), cal tenir una raó de pes per emprendre viatge de Casp a Mequinensa.

Acostumat a l’enllumenat elèctric, per bé que encara vaig viure en un món que no el coneixia i en el qual la tenebra era una força primordial, la pobra claror del capítol -només un quinqué per iŀluminar els preparatius de l’escrivà- també m’ha impedit escodrinyar les fesomies de la dona. Si bé, a ell, tornaré a trobar-lo a la llum del dia, temo que la Teresa se’m quedi en la taca borrosa reflectida un instant al mirall del lavabo i amb prou feines despresa de la fosca. Em dol així mateix que Montolí no s’hagi entretingut una mica més davant la petita biblioteca del despatx; m’hauria agradat tafanejar els llibres arrenglerats als prestatges.

Parlant d’una altra cosa, em fa l’efecte que el mosso de la posta, força nerviós, impressionat per la comitiva que travessava fa un moment els carrers de la ciutat, no ajusta prou bé la cingla de la sella. I una darrera qüestió abans Montolí no pugi a cavall enmig d’un atac de tos, surti de la ciutat i comenci a fer via cap a Mequinensa: quan obria un calaix de l’escriptori, jo, com et deia abans, m’he distret provant d’esbrinar els títols dels volums de la biblioteca. Tu, que hi eres més a sobre, ¿t’has fixat si n’agafava el revòlver?