Centenari naixement Joan Sales

En el centenari del naixement de Joan Sales copio un tros d’Incerta Glòria. A principis d’agost he fullejat la noveŀla per trobar un fragment que em fes el pes. Aquest em sembla que que reflecteix prou bé el tarannà de l’obra.

– Hauríem de parlar de debó, Lluís. ¿No et sembla que Bodes macabres seria un bon títol de noveŀla? Algun dia l’escriuré; de moment, ja ho veus, ja tinc el títol. ¡Una superpornografia digna de la nostra època! Si et digués que la idea d’aquelles bodes del convent em va venir de tu… de tu i la Trini. ¿O em negaràs que sou un parell de mòmies l’un per l’altre?

– Insisteixo que vagis amb compte amb les paraules; em podries fer perdre els estreps com l’última vegada.

– ¡Pobra Trini! El que no li perdones és que et sigui fidel:

Et lire la secrète horreur du dévouement…

– ¿Has vingut a fer-me un sermó?

– No, Lluís. Encara no sóc tan sublim. Pots estar tranquil. He vingut a dir-te que tu i jo no serem mai notaris. ¡Notaris! ¿És possible que preparéssim oposicions, tu i jo? Aquelles empollades que havíem fet, el Digest, les Decretals… ¡Feina perduda, Lluís! I ja no diguem les Pandectes, ecs. ¿Qui es recorda de les Pandectes? Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretals, les Pandectes, el Digest i fins la coŀlació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres… ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàŀlida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què llegim encara la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los cuernos del Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n’ha escrit una; ¡quanta lata s’ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n’escriu una, això fa tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d’un buf; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu… i han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se’n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s’hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant.

Haig de rellegir-la sencera, assaborint-la.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.