Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de “disc compacte” (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.

Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:

• Fitxer DSD de 2,8 MHz
• Fitxer DSD de 5,6 MHz
• Fitxer PCM de 96 kHz a 24 bit
• Fitxer PCM de 192 kHz a 24 bit

Els dos primers són el format del SACD (“super audio CD”, que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.

M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un “llapis” de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:

• Coneixent quina gravació sentia, intentar trobar-hi diferències en determinats passatges.
• Sentir dues gravacions seguides (tipus CD o d’alta resolució) en un ordre aleatori i triar la que m’agrada més. Ho he fet 10 vegades, amb ordres diferents, i he triat 6 vegades el format CD i les altres 4 el DSD.

O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.

23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.