Kent Haruf: Plainsong (Plainsong)
Traducció al català d’Eduard Castaño
Editorial Columna
ISBN 84-8300-919-6
Valoració: 4

En una comunitat rural al profund Estats Units s’entrellacen les vides d’un professor d’institut que ha d’educar sol els seus dos fills, una adolescent que queda embarassada molt jove i dos germans solters de mitjana edat. Aquesta base dóna lloc a diversos fets, alguns entranyables, altres molt més durs i cruels.

El temps de la història és d’uns nou mesos, més o menys, bàsicament el que dura l’embaràs de la noia. Durant aquest temps l’autor descriu detalladament la vida dels nostres personatges, aconseguint que el lector comprengui clarament les necessitats i idiosincràsia de cadascun d’ells.

El llibre conté un equilibri exemplar entre descripció i narrativa, i és una mostra de com amb arguments senzills ben explicats pot fer-se el que també m’atreveixo a considerar (igual que l’editor) una obra mestra.

Un dels llibres que més m’ha atrapat darrerament. Altament recomanable. La traducció d’Eduard Castaño em sembla molt bona.

Saul Bellow: Ravelstein (Ravelstein)
Traducció al castellà de Roser Berdagué
Editorial Alfaguara
ISBN 84-204-4232-1
Data ressenya 09/12/2000
Valoració: 2

Probablement tots els llibres agraden o desagraden en funció de molts factors, alguns dels quals són totalment subjectius i transitoris: una noveŀla tendra pot passar molt bé en determinades èpoques en què tenim la sensibilitat més accentuada, i semblar-nos una banalitat en altres, per exemple.

Probablement amb Ravelstein m’ha passat justament això: no l’he llegit en el moment oportú.

Bàsicament el llibre té per objectiu reflectir la personalitat d’ Abe Ravelstein, un professor universitari (de filosofia o sociologia, tampoc queda massa clar), que ha obtingut un èxit impressionant amb un llibre de crítica social. Un bon amic seu -pràcticament un confident- ens explica les seves vivències conjuntes, la línia del seu pensament, les excentricitats del mestre, amb pinzellades de biografia (tant de Ravelstein com de Chick, l’autor del text, en primera persona).

Fins aquí res a dir, l’objectiu és prou noble i ambiciós. Però costa acabar el llibre. Si bé l’inici és molt prometedor -la personalitat de Ravelstein és poc menys que fascinant-, aquesta curiositat queda esvaïda aviat i l’autor entra en un seguit de repeticions, amb fil argumental massa feble per mantenir alt l’interès del lector.

La part que m’ha agradat més és potser la més irrellevant de l’obra, al final, quan Chuck explica les seves aŀlucinacions en patir una malatia.

En tot cas, i donat que Saul Bellow em mereix alta consideració (Henderson, el rei de la pluja em va agradar molt), probablement faré una relectura del llibre d’aquí a un temps. Que no sigui que, realment, m’ha agafat en mal moment.

Emili Teixidor: El llibre de les Mosques
Editorial Proa
ISBN 84-8437-021-6
Valoració: 4

Aquesta noveŀla fou guardonada amb el Premi Sant Jordi de l’any 1999. Si bé no sempre els premis són garantia de bones obres, en aquest cas per mi és merescut.

Aquesta obra és polièdrica: una faceta de la mateixa són les històries en sí: la intriga sobre les vicissituds d’un llibre (el que dóna nom a la noveŀla) i la maduració vital d’una noia, mestra d’escola al principi de la noveŀla. La segona cara és l’evolució de la societat catalana des de les darreries del franquisme fins a la transició. Finalment, la noveŀla recull tot un tractat (les notes interiors) sobre els vicis de les persones i sobre el plaer de les relacions afectives interpersonals, sota la idea que la inhibició o tabú que hi ha hagut durant segles en relació a les mateixes és un fet únicament cultural i de tradició repressiva.

Temporalment el llibre també té dos fils, el present (és a dir, en un punt indefinit després de la transició) i el passat (l’arribada de la mestra a un poble de la plana de Vic, en ple franquisme).

Globalment és un llibre dens, però això no el fa menys atractiu. Dels diferents paràgrafs de les notes interiors hom pot prescindir-ne en part o, com a mínim, llegir-los més superficialment. Tot depèn de les ganes d’aprofundir en filosofia amb què es vulgui abordar la lectura.

Ian McEwan: Amsterdam (Amsterdam)
Traducció al català de Mercè Costa Clos
Editorial Anagrama/Empúries
ISBN 84-7596-674-8
Valoració: 4

Quan Molly Lane mor, les vides de diversos homes que es coneixen des de fa temps (uns antics amants i el seu marit) es creuen en un embolic d’interessos polítics, de poder, enveges i rancúnies.

Es tracta d’una noveŀla curta -sí, sembla que és possible escriure noveŀles amb només les pàgines necessàries- de la qual destaco la descripció de l’estil de vida de dos dels ex-amants de la Molly que, a més, són amics des de fa anys: en Vernon Halliday, un gris i qüestionat director de premsa diària, amb un ritme frenètic de treball, i Clive Linley, un compositor amb un encàrrec especial sobre la taula (escriure la Simfonia del Miŀleni), sotmès a les pressions d’acabar l’obra en el termini previst.

Amb aquests dos personatges l’autor ens planteja uns quants aspectes de la vida quotidiana, com la necessitat de fer públiques històries i comportaments que probablement haurien de quedar en un àmbit estrictament privat per tal de satisfer l’obligació d’informar que creuen tenir alguns mitjans de comunicació, les fidelitats en les relacions afectives, la fragilitat de l’estatus dins la societat, per acabar mostrant la feble línia que separa la vida de la mort i la fama de la mediocritat, no sense un petit toc d’originalitat.

Tot i contenir diversos passatges una mica pesats (bàsicament la descripció del procés creatiu del compositor), és una noveŀla de lectura intrigant. Recomanada.

John Irving: Una dona difícil (A Window For One Year)
Traducció al català d’Ernest Riera
Edicions 62
ISBN 84-297-4546-7
Valoració: 4

Una dona difícil ens presenta Ruth Cole en tres èpoques ben diferents de la seva vida: quan és tot just una nena (quatre anys) i viu una infantesa desgraciada, trenta anys més tard -havent assolit la posició d’escriptora mundialment reconeguda- i finalment deu anys després, quan de fet aconsegueix trobar la felicitat.

En tota la vida de la Ruth hi ha mitja dotzena de personatges, de caràcters i costums ben diferents, les vides dels quals s’entrecreuen contínuament: els seus pares, marcats per la tragèdia de la mort dels dos primers fills, l’Eddie O’Hare, que l’estiu que fa d’ajudant del pare de Ruth s’enamora perdudament de la mare de la nena, i la Hannah, amiga de joventut de la Ruth, i totalment opsada a ella quant a comportament sentimental i sexual.

La noveŀla és molt recurrent, es repeteixen les mateixes situacions una i una altra vegada, amb diferents personatges. Algun dels episodis és realment cru, d’altres són especialment ben trobats, i denoten una solidesa difícil de trobar en altres noveŀles.

Tot i que el fil conductor principal de les dues darreres parts és la vida sentimental de la Ruth, la descripció dels comportaments sexuals dels diversos personatges (amb tres patrons ben diferenciats) i les constants referències a l’ofici d’escriure -la Ruth, el seu pare i l’Eddie són escriptors, la Hannah és periodista, el primer marit de la Ruth és el seu editor- són els altres dos temes omnipresents al llarg del llibre.

No és un llibre fàcil, a causa del ritme lent i de l’ús de diversos recursos literaris inhabituals, com ara incloure capítols de noveŀles o contes escrits pels mateixos protagonistes. Més d’un dirà què hi fa, ara, això aquí al mig?, i s’ho saltarà sense contemplacions o tancarà el llibre.

John Grisham: La hermandad (The Brethren)
Traducció al castellà de Mª Antonia Menini
Ediciones B
ISBN 84-406-9666-3
Valoració: 2

Nou lliurament de la factoria de best-sellers per exceŀlència dels darrers anys (La tapadera, El infome pelícano, El cliente, etc.), sempre d’ambientació judicial. No cal pas canviar de fórmula, aquesta es ven sola. No cal pas fer literatura, només escriure pàgines -sovint massa pàgines. I perdoneu l’excessiu sarcasme, però em sembla que ja he llegit massa llibres d’aquest autor.

La Hermandad és un grup de tres jutges que són a una presó federal (dels Estats Units, és clar) -justament condemnats, no ens enganyem- i que a més de resoldre petits conflictes entre els presos es dediquen a localitzar homosexuals inserint anuncis a revistes i extorquir-los més endavant amenaçant-los de fer pública la (sempre oculta, curiosament) orientació sexual.

El joc (bastant senzill, pel que sembla, a aquesta terna li surt tot bé) es complica en escollir una víctima de posició insospitada, que evidentment s’amaga darrera un pseudònim. L’autor no assumeix cap risc en la resolució del conflicte; els poders fàctics de sempre acaben vencent, així com els “valors” més tradicionals.

En resum, una enèssima noveŀla en la línia de les anteriors de l’autor, amb l’estil fluïd que el caracteritza. Ara, no hi busqueu res més.

Apostolos Doxiadis: El tío Petros y la conjetura de Goldbach (Uncle Pretros and Goldbach’s Conjecture)
Tradució al castellà de María Eugenia Ciocchini
Ediciones B
ISBN 84-406-9490-3
Valoració: 4

Després del poc recomanable Rescate en el Tiempo [1999-1357] he canviat totalment de tipus de llibre… potser no tant: les aventures físiques han deixat pas a les aventures inteŀlectuals.

La noveŀla és sobre un brillant matemàtic grec que s’obsessiona per intentar demostrar una conjectura d’enunciat realment senzill (tot nombre parell més gran que 2 pot expressar-se com la suma de dos nombres primers), coneguda com la Conjectura de Goldbach. De fet, la certesa d’aquest enunciat ha estat comprovada per a números realment molt grans (segons la meva recent consulta a la xarxa, per a números fins a 400.000.000.000.000, un quatre seguit de catorze zeros, o quatre-cents bilions) però no ha estat mai demostrada de manera general per a tots els nombres parells.

El llibre explica la vida del matemàtic per boca del seu nebot. Arran de l’asèptica relació de tota la família amb l’oncle Petros, el noi s’interessa per les seves activitats i acaba esdevenint, amb els anys, l’única persona que el comprèn mínimament. Les pors humanes més elementals, les reaccions davant de les dificultats i els reptes personals són tractats a través d’un sòlid fil argumental: la vida del científic. La narració té un ritme àgil, sense ser accelerada ni desbocada. És fàcil imaginar-se les situacions, tot i que les descripcions físiques són realment escasses. Els estats d’ànim, no obstant, són transmesos amb gran naturalitat i senzillesa.

Aquest és un dels llibres que m’ha enganxat, com feia temps que no em passava amb cap altre: m’ha durat des d’un diumenge a la tarda fins a un dilluns al vespre… un dilluns laboral, s’entèn. Us el recomano. Ah, no calen en absolut coneixements matemàtics per a entendre res.

Michael Crichton: Rescate en el tiempo [1999-1357] (Timeline)
Traducció al castellà de Carlos Milla Soler
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32811-X
Valoració: 2

Aquest llibre és dolent. Crichton, l’autor de Parc juràssic (una noveŀla de ciència ficció acceptable) i Punt Crític (una entretinguda investigació sobre un incident -gairebé accident- areri) ens envia ara al passat, a l’edat mitjana.

Una empresa d’alta tecnologia ha desenvolupat un mètote per a realitzar viatges a través de l’espai i del temps. En algun moment se’ls descontrolen algunes variables, i uns historiados es veuen forçats a anar fins a l’edat mitjana per a rescatar un coŀlega.

Independentment de la inversemblança dels viatges cap al passat (l’autor deixa clar a l’epíleg que aquest punt és ciència ficció), de la no resolta paradoxa sobre l’alteració de la història, i de la certesa dels avenços en la teleinteracció de partícules en el camp de la mecànica quàntica, aquest viatge cap al passat és ple d’aventures i aventuretes, moltes d’elles gratuïtes i absolutament increïbles. Com a noveŀla d’acció és poc afortunada, i com a text de ciència ficció probablement quedarà aviat oblidat. Res a veure amb La màquina del temps, d’H. G. Wells, tot un clàssic del gènere. I quant a l’ambientació de l’edat mitjana, res a veure amb El nom de la rosa, d’Umberto Eco. Especialment si us va agradar aquest llibre, en llegir la noveŀla de Crichton us caurà l’ànima als peus.

Voldria que algú m’expliqués què hi pinten els metges i policies del principi… De cop deixen de ser mencionats, tot i tenir sobre la taula un cas estranyíssim.

En resum, com s’esdevé sovint amb els autors de best sellers, té tota la pinta de ser un llibre per cobrir l’expedient, és a dir, per complir amb el llibre anual que l’editor segurament exigeix a l’autor.