Emili Teixidor: El llibre de les Mosques
Editorial Proa
ISBN 84-8437-021-6
Valoració: 4

Aquesta noveŀla fou guardonada amb el Premi Sant Jordi de l’any 1999. Si bé no sempre els premis són garantia de bones obres, en aquest cas per mi és merescut.

Aquesta obra és polièdrica: una faceta de la mateixa són les històries en sí: la intriga sobre les vicissituds d’un llibre (el que dóna nom a la noveŀla) i la maduració vital d’una noia, mestra d’escola al principi de la noveŀla. La segona cara és l’evolució de la societat catalana des de les darreries del franquisme fins a la transició. Finalment, la noveŀla recull tot un tractat (les notes interiors) sobre els vicis de les persones i sobre el plaer de les relacions afectives interpersonals, sota la idea que la inhibició o tabú que hi ha hagut durant segles en relació a les mateixes és un fet únicament cultural i de tradició repressiva.

Temporalment el llibre també té dos fils, el present (és a dir, en un punt indefinit després de la transició) i el passat (l’arribada de la mestra a un poble de la plana de Vic, en ple franquisme).

Globalment és un llibre dens, però això no el fa menys atractiu. Dels diferents paràgrafs de les notes interiors hom pot prescindir-ne en part o, com a mínim, llegir-los més superficialment. Tot depèn de les ganes d’aprofundir en filosofia amb què es vulgui abordar la lectura.

Ian McEwan: Amsterdam (Amsterdam)
Traducció al català de Mercè Costa Clos
Editorial Anagrama/Empúries
ISBN 84-7596-674-8
Valoració: 4

Quan Molly Lane mor, les vides de diversos homes que es coneixen des de fa temps (uns antics amants i el seu marit) es creuen en un embolic d’interessos polítics, de poder, enveges i rancúnies.

Es tracta d’una noveŀla curta -sí, sembla que és possible escriure noveŀles amb només les pàgines necessàries- de la qual destaco la descripció de l’estil de vida de dos dels ex-amants de la Molly que, a més, són amics des de fa anys: en Vernon Halliday, un gris i qüestionat director de premsa diària, amb un ritme frenètic de treball, i Clive Linley, un compositor amb un encàrrec especial sobre la taula (escriure la Simfonia del Miŀleni), sotmès a les pressions d’acabar l’obra en el termini previst.

Amb aquests dos personatges l’autor ens planteja uns quants aspectes de la vida quotidiana, com la necessitat de fer públiques històries i comportaments que probablement haurien de quedar en un àmbit estrictament privat per tal de satisfer l’obligació d’informar que creuen tenir alguns mitjans de comunicació, les fidelitats en les relacions afectives, la fragilitat de l’estatus dins la societat, per acabar mostrant la feble línia que separa la vida de la mort i la fama de la mediocritat, no sense un petit toc d’originalitat.

Tot i contenir diversos passatges una mica pesats (bàsicament la descripció del procés creatiu del compositor), és una noveŀla de lectura intrigant. Recomanada.

John Irving: Una dona difícil (A Window For One Year)
Traducció al català d’Ernest Riera
Edicions 62
ISBN 84-297-4546-7
Valoració: 4

Una dona difícil ens presenta Ruth Cole en tres èpoques ben diferents de la seva vida: quan és tot just una nena (quatre anys) i viu una infantesa desgraciada, trenta anys més tard -havent assolit la posició d’escriptora mundialment reconeguda- i finalment deu anys després, quan de fet aconsegueix trobar la felicitat.

En tota la vida de la Ruth hi ha mitja dotzena de personatges, de caràcters i costums ben diferents, les vides dels quals s’entrecreuen contínuament: els seus pares, marcats per la tragèdia de la mort dels dos primers fills, l’Eddie O’Hare, que l’estiu que fa d’ajudant del pare de Ruth s’enamora perdudament de la mare de la nena, i la Hannah, amiga de joventut de la Ruth, i totalment opsada a ella quant a comportament sentimental i sexual.

La noveŀla és molt recurrent, es repeteixen les mateixes situacions una i una altra vegada, amb diferents personatges. Algun dels episodis és realment cru, d’altres són especialment ben trobats, i denoten una solidesa difícil de trobar en altres noveŀles.

Tot i que el fil conductor principal de les dues darreres parts és la vida sentimental de la Ruth, la descripció dels comportaments sexuals dels diversos personatges (amb tres patrons ben diferenciats) i les constants referències a l’ofici d’escriure -la Ruth, el seu pare i l’Eddie són escriptors, la Hannah és periodista, el primer marit de la Ruth és el seu editor- són els altres dos temes omnipresents al llarg del llibre.

No és un llibre fàcil, a causa del ritme lent i de l’ús de diversos recursos literaris inhabituals, com ara incloure capítols de noveŀles o contes escrits pels mateixos protagonistes. Més d’un dirà què hi fa, ara, això aquí al mig?, i s’ho saltarà sense contemplacions o tancarà el llibre.

John Grisham: La hermandad (The Brethren)
Traducció al castellà de Mª Antonia Menini
Ediciones B
ISBN 84-406-9666-3
Valoració: 2

Nou lliurament de la factoria de best-sellers per exceŀlència dels darrers anys (La tapadera, El infome pelícano, El cliente, etc.), sempre d’ambientació judicial. No cal pas canviar de fórmula, aquesta es ven sola. No cal pas fer literatura, només escriure pàgines -sovint massa pàgines. I perdoneu l’excessiu sarcasme, però em sembla que ja he llegit massa llibres d’aquest autor.

La Hermandad és un grup de tres jutges que són a una presó federal (dels Estats Units, és clar) -justament condemnats, no ens enganyem- i que a més de resoldre petits conflictes entre els presos es dediquen a localitzar homosexuals inserint anuncis a revistes i extorquir-los més endavant amenaçant-los de fer pública la (sempre oculta, curiosament) orientació sexual.

El joc (bastant senzill, pel que sembla, a aquesta terna li surt tot bé) es complica en escollir una víctima de posició insospitada, que evidentment s’amaga darrera un pseudònim. L’autor no assumeix cap risc en la resolució del conflicte; els poders fàctics de sempre acaben vencent, així com els “valors” més tradicionals.

En resum, una enèssima noveŀla en la línia de les anteriors de l’autor, amb l’estil fluïd que el caracteritza. Ara, no hi busqueu res més.

Apostolos Doxiadis: El tío Petros y la conjetura de Goldbach (Uncle Pretros and Goldbach’s Conjecture)
Tradució al castellà de María Eugenia Ciocchini
Ediciones B
ISBN 84-406-9490-3
Valoració: 4

Després del poc recomanable Rescate en el Tiempo [1999-1357] he canviat totalment de tipus de llibre… potser no tant: les aventures físiques han deixat pas a les aventures inteŀlectuals.

La noveŀla és sobre un brillant matemàtic grec que s’obsessiona per intentar demostrar una conjectura d’enunciat realment senzill (tot nombre parell més gran que 2 pot expressar-se com la suma de dos nombres primers), coneguda com la Conjectura de Goldbach. De fet, la certesa d’aquest enunciat ha estat comprovada per a números realment molt grans (segons la meva recent consulta a la xarxa, per a números fins a 400.000.000.000.000, un quatre seguit de catorze zeros, o quatre-cents bilions) però no ha estat mai demostrada de manera general per a tots els nombres parells.

El llibre explica la vida del matemàtic per boca del seu nebot. Arran de l’asèptica relació de tota la família amb l’oncle Petros, el noi s’interessa per les seves activitats i acaba esdevenint, amb els anys, l’única persona que el comprèn mínimament. Les pors humanes més elementals, les reaccions davant de les dificultats i els reptes personals són tractats a través d’un sòlid fil argumental: la vida del científic. La narració té un ritme àgil, sense ser accelerada ni desbocada. És fàcil imaginar-se les situacions, tot i que les descripcions físiques són realment escasses. Els estats d’ànim, no obstant, són transmesos amb gran naturalitat i senzillesa.

Aquest és un dels llibres que m’ha enganxat, com feia temps que no em passava amb cap altre: m’ha durat des d’un diumenge a la tarda fins a un dilluns al vespre… un dilluns laboral, s’entèn. Us el recomano. Ah, no calen en absolut coneixements matemàtics per a entendre res.

Michael Crichton: Rescate en el tiempo [1999-1357] (Timeline)
Traducció al castellà de Carlos Milla Soler
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32811-X
Valoració: 2

Aquest llibre és dolent. Crichton, l’autor de Parc juràssic (una noveŀla de ciència ficció acceptable) i Punt Crític (una entretinguda investigació sobre un incident -gairebé accident- areri) ens envia ara al passat, a l’edat mitjana.

Una empresa d’alta tecnologia ha desenvolupat un mètote per a realitzar viatges a través de l’espai i del temps. En algun moment se’ls descontrolen algunes variables, i uns historiados es veuen forçats a anar fins a l’edat mitjana per a rescatar un coŀlega.

Independentment de la inversemblança dels viatges cap al passat (l’autor deixa clar a l’epíleg que aquest punt és ciència ficció), de la no resolta paradoxa sobre l’alteració de la història, i de la certesa dels avenços en la teleinteracció de partícules en el camp de la mecànica quàntica, aquest viatge cap al passat és ple d’aventures i aventuretes, moltes d’elles gratuïtes i absolutament increïbles. Com a noveŀla d’acció és poc afortunada, i com a text de ciència ficció probablement quedarà aviat oblidat. Res a veure amb La màquina del temps, d’H. G. Wells, tot un clàssic del gènere. I quant a l’ambientació de l’edat mitjana, res a veure amb El nom de la rosa, d’Umberto Eco. Especialment si us va agradar aquest llibre, en llegir la noveŀla de Crichton us caurà l’ànima als peus.

Voldria que algú m’expliqués què hi pinten els metges i policies del principi… De cop deixen de ser mencionats, tot i tenir sobre la taula un cas estranyíssim.

En resum, com s’esdevé sovint amb els autors de best sellers, té tota la pinta de ser un llibre per cobrir l’expedient, és a dir, per complir amb el llibre anual que l’editor segurament exigeix a l’autor.

Elisabeth Arthur: Surcando el Antártico (Antarctic Navigation)
Traducció al castellà d’Eduardo Iriarte
Ediciones B
ISBN 84-406-9267-6
Valoració: 3

La noveŀla recrea la hipotètica passió d’una dona nord-americana per anar a l’Antàrtida, des que essent encara una nena veu un llibre amb dibuixos i fotografies sobre els viatges que Robert Falcon Scott va fer a aquest continent a principis del segle XX.

Scott va fer dos viatges a l’Antàrtida: un primer bàsicament exploratori, a bord del Discovery, i un segon en què va arribar fins al Pol Sud, sense sacrificar gossos de tir pel camí. Lamentablement no va ser el primer a arribar al Pol i, encara més dramàtic, durant la tornada part de l’expedició (inclòs Scott) va morir a causa del fred i la desnutrició.

La protagonista, Morgan Lamont, fascinada pel sisè continent i la respectuosa actitud de l’expedició d’Scott per la natura, munta, als vint-i-tants anys, un viatge que pretén reproduir el mateix trajecte d’Scott, vuitanta anys més tard. Es tracta d’un viatge de dos anys, durant cinc mesos dels quals un petit grup de persones farà un trajecte d’uns dos mil quatre-cents quilòmetres, entre anada i tornada, sobre el glaç i la neu per tal d’arribar al Pol Sud. Això, però, passa a la meitat de la noveŀla, aproximadament. Abans hi ha un bon gruix de pàgines en què es descriu amb tota profusió de detalls tota la seva vida: la relació amb els seus pares, l’antipatia mútua que es tenen amb el seu padrastre i, sobretot, l’especial relació amb una sèrie de persones d’allò més diversa, els seus amics, que l’acabaran acompanyant al Pol Sud.

El llibre és lent: hi ha incomptables descripcions, tant de paisatges com d’estats d’ànim i de pensaments. Té la virtut, no obstant, de no ser una noveŀla fantàstica d’acció, sinó que en molts aspectes podria ser perfectament el diari escrit per un viatger -està escrita en primera persona. Tret, és clar, d’algunes situacions massa còmiques per una banda, i d’altres un pèl increïbles. En qualsevol cas no és una noveŀla clàssica: la trama passa en un segon terme, per donar lloc a un clar i inequívoc manifest en favor de la convivència i la tolerància per un costat, la inutilitat de les guerres i l’ambició desmesurada per una altra i, sobretot, la idea que és possible un creixement (en el sentit d’evolució) de la humanitat en harmonia i actitud de respecte envers la Terra. I no, no em faria res treure el nas algun dia per l’Antàrtida.

Morris West: Eminencia (Eminence)
Traducció al castellà de Fernando Mateo
Javier Vergara Editor
ISBN 950-15-1865-5
Valoració: 3

Més de trenta anys després de la publicació de Las sandalias del pescador, Morris West s’endisà de nou en les intrigues vaticanes, igualment en el marc d’una successió papal, ara a les darreries del segle XX.

Això no obstant, la noveŀla presenta una sèrie de situacions impensables fa unes dècades: la longevitat que hem assolit a occident -no sempre en plenes facultats mentals- com a mínim qüestiona les lleis actuals de l’Església, segons les quals el Sant Pare manté les regnes de la Institució fins que mor. Sí, els mateixos problemes que assoten la societat tenen, en menor o major mesura, ressò dins dels murs vaticans: des de les infidelitats fins a l’homosexualitat, des del tractament que la mateixa Església dóna a les dones fins a l’ús partidista i manipulador dels mitjans de comunicació, passant per una forta crítica del paper del Vaticà i la jerarquia de l’Església en general davant de les violacions dels drets humans que, sovint, les dictadures han practicat sense escrúpols.

El personatge principal és un cardenal argentí, que va patir personalment la brutalitat de la dictadura militar; un home amb fam i set de justícia, ple de dubtes, la fe del qual trontolla arran de diversos fets -entre els que destaca el retrobament, després de vint anys, amb la dona que sempre ha estimat. Això no obstant, el cardenal participa en el cònclave i acaba tenint un paper decisiu en l’elecció del nou pontífex, el qual haurà de fer front als problemes de l’Església del segle XXI.

La prosa de Morris West és realment fresca i fàcil de llegir: combina magistralment recursos narratius diversos (diàlegs, oracions, cartes, sermons, articles de premsa, entrevistes, etc.), de manera que la lectura del llibre és realment d’allò més engrescadora.