Feia dies que no engegava la tele a aquesta hora. Qui té el rècord galàctic de reposicions, TVE amb «verano azul» o TV3 amb «plats bruts»?
Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons
So d’alta resolució
Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de «disc compacte» (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.
Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:
- Fitxer DSD de 2,8 MHz
- Fitxer DSD de 5,6 MHz
- Fitxer PCM de 96 kHz a 24 bit
- Fitxer PCM de 192 kHz a 24 bit
Els dos primers són el format del SACD («super audio CD», que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.
M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un «llapis» de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:
- Coneixent quina gravació sentia, intentar trobar-hi diferències en determinats passatges.
- Sentir dues gravacions seguides (tipus CD o d’alta resolució) en un ordre aleatori i triar la que m’agrada més. Ho he fet 10 vegades, amb ordres diferents, i he triat 6 vegades el format CD i les altres 4 el DSD.
O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.
23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.
Televisor i derivades
Un parell de mesos sense lectura literària.
Tot comença amb canvi de televisor: he deixat el tub de raigs catòdics per un aparell «smart TV» de 40″ i 4K. I se’n deriven dues distraccions importants:
- Caic en el parany del Netflix gratuït durant un mes, i m’empasso unes quantes temporades de House of Cards, Homeland, Downtown Abbey i Prision Break (que abandono, està allargassada).
- Però la tele nova té un so catastròfic (una conseqüència de cursa dels fabricants per fer-les cada cop més primes, i perquè em queda encaixonada), així que miro de connectar-la a l’equip de so. Vaja, l’aparell no té sortida analògica RCA (la qual cosa em sembla un error greu de disseny). Acabo canviant amplificador i altaveus. I em resorgeix l’emoció de la música ben reproduïda, tot i que potser sóc més just si parlo de «passió pels aparells de so». I compro un “streamer”, passo al miniservidor de casa els CD de música (una cinquantena), que ara conviu amb la música comprada a iTunes (no gaire, tampoc).
En entrades posteriors donaré més detalls de tot això!
Adéu Canon, hola Fuji
He fet el salt. M’he convertit a Fuji després de 18 anys de fidelitat a Canon.
La meva història amb Canon és aquesta (poso les dates de compra):
| Data | Equip | Comentaris |
| Juliol 1998 | EOS 500 N + EF 28-80 mm f/3,5-5,6 | La meva primera càmera reflex. És una decisió bastant precipitada, la càmera és senzilla. L’objectiu és molt fluix. |
| Agost 1998 | EF 28-105 mm f/3,5-4,5 USM | Un bon objectiu, que es compenetrava molt bé amb la 500 N. |
| Desembre 1998 | EF 100-300mm f/4,5-5,6 USM | Pràcticament no el vaig fer servir. Molt fluix. |
| Juny 1999 | EF 50 mm f/1,4 USM | Tothom hauria de tenir un 50mm lluminós a mà, sempre! L’he tingut fins al juliol del 2016, per tant és la peça més antiga de què m’he desprès ara. |
| Juliol 1999 | EF 28-135 mm f/4,5-5,6 IS USM | Canvio el 28-105 per aquest. És el primer objectiu estabilitzat que compro. Amb la 500 N quedava molt desompensat de pes i mida. |
| Juny 2000 | EOS 3 | Sense punt de comparació amb la EOS 500N, tot i que no em calia «tanta» màquina mai no em vaig penedir d’haver-la comprat. Era fiable, robusta. Un veritable plaer, i funcionava molt bé amb el 28-135 IS USM. |
| Juliol 2002 | EF 70-200mm f/4 L USM | Molt bona qualitat, l’he fet servir força en viatges. Me n’he desprès el juliol del 2016, per tant l’he tingut 14 anys. El meu primer L. |
| Juny 2003 | EOS 10 D | Va ser de les primeres réflex digitals que van valdre la pena. De fet Canon va marcar-se un tanto amb aquest aparell. No me’l vaig vendre en el seu moment i encara el tinc (ara ja no el vol ningú). |
| Juny 2003 | EF 17-40mm f/4 L USM | Bon objectiu, sobretot amb la EOS 10 D (en què esdevenia un 28-65 respecte a angles de visió). Amb sensor 24 mm x 36 mm feia força ombres a les puntes amb obertures grans. |
| Desembre 2005 | EF 24 mm f/2,8 | El compro perquè faci de «35 mm» en la 10 D. El vaig fer servir més tard amb la 5D, amb bons resultats (sobretot interiors de monuments). |
| Març 2009 | EOS 5D Mark II | Una de les primeres réflex a gravar vídeo HD (1920 x 1080). Sensor de 24 mm x 36 mm, amb 21 milions de píxels. Exigeix bons objectius. |
| Març 2010 | EF 24-105 f/4 L IS USM | Complement ideal per 5D Mark II. Força robust, estabilitzat. Un tot-terreny. |
| Agost 2014 | Zeiss Distagon 18 f/3,5 | Incursió en el món Zeiss. Aquest objectiu en concret no em va fer el pes, feia ombres notables amb obertures més grans de f/8. Això sí, és una meravella mecànica. |
Algunes vegades he decidit anar una mica lleuger i m’he mogut només amb el 50 mm i amb un gran angular (el 24 mm o el 18 mm) però el pes i embalum i unes quantes ressenyes molt positives d’altres persones que han fet canvis similars m’han fet decidir.
Agafo tots els trastos, i cap a Casanova Foto (personal expert, tracte excel·lent). M’han fet una bona valoració de les andròmines que els duia (a la banda alta del que pensava), i m’he quedat la Fujifilm XPro 2 i els Fujinon 32 mm f/2 i 18-55 mm f/2,8-4.
Ara em cal:
- Revisar el manual per entendre tot el que pot fer el trasto.
- Assimiar el funcionament del visor híbrid.
- Evitar temptacions, com comprar l’adaptador per a objectius M, que em portaria a provar incansablement llegendaris objectius M (Leica, Zeiss…) en una bogeria de permutes.
Bossa de plàstic
Un ús gens glamurós per una bossa de plàstic de la poma mossegada: contenir les pinces d’estendre la roba.
A l’alzina del Passeig de Gràcia
Al Passeig de Gràcia de Barcelona, a l’alçada del Palau Robert, hi ha una alzina, a la qual Jacint Verdaguer va dedicar aquestes ratlles,el 1903:
Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de
filera amb aqueixa tropa de plàtanos,
novella, polida, endiumenjada
i fatxendera?
Canvis tipogràfics
He canviat la tipografia del blog:
- Avenir per al text (abans era Verdana)
- Optima Nova per alguns títols (el de les entrades, el del blog, les seccions del menú lateral)
Em queden encara uns quants ajustos per fer, hi ha algunes incoherències de mides. Confio a acabar-ho en un parell de dies.
22/5: Canvis enllestits, en diverses sessions d’edició del full d’estils. És sorprenent la quantitat detalls que veus que et mires una publicació amb ulls de compaginador.
John Steinbeck: El raïm de la ira
John Steinbeck: El raïm de la ira (The Grapes of Wrath)
Traducció de Mercè López Arnabat
Edicions 62, 1993 (dins de Les millors obres de la literatura universal segle XX)
ISBN 84-287-9704-9
Valoració: 5
La terra d’Oklahoma, castigada sovint per tempestes de sorra que malmeten les collites, no és prou rendible i els propietaris decideixen fer fora els parcers i treballar la terra amb jornalers i maquinària, de manera que els Joad es veuen obligats a deixar les terres que treballaven i anar cap a Califòrnia, on creuen que hi ha pler de feina i sous alts. Són un grup de tres generacions:
- Una parella d’avis
- Els dos adults que fan de caps de família, Ma Joad i Pa Joad
- Sis fills i un gendre: tres homes joves, una noia en estat i el seu marit, i un nen i una nena petits
- El germà de Pa Joad i un antic predicador que s’hi afegeix a darrera hora
Després de malvendre tot el que poden inicien la travessia amb un camió vell. Durant el viatge troben un munt de gent que fa el mateix que ells; sovint la solidaritat és l’únic que els permet, a uns i altres, trampejar les adversitats. Amb dificultats i algunes pèrdues la família arriba a Califòrnia, on la realitat és lluny del somni: molts jornalers per a poca feina, que sempre és temporal i a preu fet, en competència directa amb els altres treballadors.
En destaco l’habilitat per transmetre els estats d’ànim, i algunes descripcions intenses, gairebé rabiüdes, com la tempesta de sorra del principi i l’aiguat del final. Conté nombrosos exemples de la crueltat del mercat, el gran engranatge del sistema capitalista. Malgrat els 80 anys d’edat la història és vigent del tot. La noveŀla fou guardonada amb el premi Pulitzer.
La casualitat ha fet que el llegeixi poc després de Temps de segona mà, i la conclusió és depriment: la humanitat accelera el desenvolupament tecnològic a uns nivells inimaginables fa un segle, però és incapaç de proporcionar uns mitjans de subsistència i unes condicions de vida dignes per a tothom. Això és un fracàs com a civilització.
A rellegir d’aquí a uns anys.