A What the iPad is Missing (No, it’s not a Camera) fan una crítica força dura a la tipografia del nou ipad. Pel que diuen sembla que Apple s’ha relaxat en la qualitat del tipus de lletra que fa servir en els seus productes.
Desconeixia The Fontfeed, me l’apunto!
Josep Benet: Memòries I – De l’esperança a la desfeta, 1920-1939
Edicions 62, tercera edició, maig del 2008
ISBN 978-84-297-6088-0
Valoració: 2
Aquest és el primer i, em sembla, únic volum publicat de les memòries d’una de les persones més rellevants del catalanisme del segle XX. Abarca des del naixement fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el gener del 1939, passant per la seva formació al Monestir de Montserrat (on fou escolà), i posteriorment a l’acadèmia Ramon Llull, de Sarrià, la persecució religiosa del principi de la guerra, i finalment la seva participació a la contesa, al front d’Aragó, formant part de l’anomenada lleva del biberó.
Com a punts més rellevants del llibre destaco la visió que dóna de l’ambient a Barcelona previ a la guerra i durant aquesta, des de l’òptica d’una persona fermament cristiana i republicana, totalment contrària a la rebeŀlió militar. A l’altre extrem, els punts que em fan posar-li una valoració fluixa són bàsicament tres: l’excessiva càrrega de justificacions de les seves posicions sobre determinades persones i fets, un estil una mica feixuc, i unes digressions massa llargues cap al futur, sovint uns quants decennis enllà. I és que Josep Benet ja explica que va iniciar l’escriptura de les seves memòries l’any 2004 com a contrapunt a l’enfocament que el govern de la Generalitat fa de a tota la història recent, això que se’n diu pomposament memòria històrica, memòria històrica democràtica o memòria democràtica.
Unes quantes fotos del vol Sabadell-Lleida-Sabadell de finals de febrer.
Diumenge passat em van convidar a fer un vol Sabadell-Lleida-Sabadell, amb la EC-JOB, una Cessna 152 S de l’Aeroclub Barcelona-Sabadell.
Això és l’aproximació a l’aeroport de Lleida-Alguaire:
I aquest és l’aterratge a Sabadell, més o menys a la una del migdia:
Demà o demà-passat penjaré algunes fotografies del vol.
Acabo d’adonar-me que el Windows 7 integra icones de progrés (de còpia o procés de fitxers, per exemple) a la icona de l’aplicació que hi ha a la barra de tasques.
Un bon detall.
Quarts de nou del vespre a l’estació de Sants. Tren cap a La Garriga aturat a la via 8, possiblement espatllat. A la mateixa via, a la part central de l’estació, un tren amb destinació a Terrassa. Cap indici de quan passaran els trens de la C1 (perdó, ara se’n diu R1). Al cap d’una estona entra un nou tren a la mateixa via 8, al final, amb destinació a Arenys de Mar.
Pugem a aquest tren, que no es mou (ni pot, és clar, té 2 trens més al davant). Per la deficient megafonia anuncien un tren cap a Blanes a la via 10. Alguns passatgers hi van. Altres no. Ningú sap quin tren sortirà abans. En resum: un merder així recorda les millors èpoques de l’estació de Rodalies de la Barceloneta.
Senyors administradors de rodalies: en primer lloc, reviseu els protocols: en un entorn com Rodalies, on no hi ha marge d’error, per què han entrat no un, sinó dos, trens a la via 8 quan n’hi havia un d’espatllat al davant? Per què és impossible treure un tren espatllat? No hi ha manera de desfrenar-lo i remolcar-lo amb una màquina de maniobres que hi hagi a prop?
I, finalment, la informació segueix essent deficient: incomprensible (ja sigui per problema de la megafonia o de la persona que parla), i insuficient: quan sortiran els propers trens cap a les diferents destinacions, i per quina via.
Solució: tornar a casa amb altres mitjans.
Alaa Al Aswani: Chicago
Traducció de Pius Alibek
Edicions de 1984, primera edició, novembre del 2008
ISBN: 978-84-92440-12-2
Valoració: 3
Uns quants estudiants, investigadors i metges d’origen egipci i de diverses edats viuen a Chicago.
Alguns estan totalment integrats a la societat americana, fins al punt que han perdut totes les arrels amb els seus orígens, i gairebé en reneguen. D’altres, acabats d’arribar, han de trobar la fórmula per adaptar-s’hi sense renunciar als seus principis, o reinterpretant-los amb l’ajut de la distància i els costums del país que els ha acollit. Uns s’adonen que hi ha una manca clara de llibertat i democràcia a Egitpe i volen contribuir a impulsar-hi canvis. Altres prefereixen mantenir-se’n totalment al marge.
Interessant des del punt de vista de la convergència i xoc de cultures, com a noveŀla coral és una mica fluixa. Això sí, és de lectura còmoda i relativament engrescadora.
Joan Majó: No m’ho crec!
La magrana, abril del 2009
ISBN 978-84-9867-519-1
Valoració: 3
Exposició de les causes de l’actual crisi financero-econòmica, i algunes línies d’actuació per sortir-ne, tant globalment com per Catalunya i Espanya.
He trigat 9 mesos a llegir-lo des que va ser escrit i publicat, i realment m’ha aportat ben poca informació nova pel que fa a les causes de la crisi: no goso dir que ha quedat obsolet, perquè em sembla que no és això, però en el darrer any ens ha arribat força informació al respecte.
Més interès tenen les pinzellades suggerides pel que fa als motors econòmics que haurien d’ajudar a canviar l’economia espanyola: segons Joan Majó, cal intentar aprofitar els canvis que hi haurà al sector de l’automòbil arran del desenvolupament i construcció de cotxes elèctrics, la revolució energètica i mediambiental, la gestió del coneixement i les TIC, i els serveis a les persones en sentit ampli (incloent-hi la formació i atenció a persones grans, per exemple).