Aquest dissabte m’he arribat al festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image de Perpinyà. No hi havia estat mai, i aquest cap de setmana llarg convidava a fer aquesta sortida.

Aquesta és la divuitena edició del festival, la majoria d’edat, segons expliquen a l’editorial del llibret d’informació. Consta de diverses exposicions de fotografia (agrupades a 9 locals, la majoria edificis antics -convents, esglésies, etc.- que no sembla que tinguin altres usos). Recomano començar pel Couvent des Minimes, que és precisament on hi ha més exposicions, inclosa la World Press Photo: si ens falta temps podem sempre deixar córrer alguna de les exposicions més allunyades.

Hi ha unes quantes exposicions monogràfiques. I hi ha guerra, molta guerra. Però també imatges molt espectaculars del vermellós terra del Sahara (Jean-Luc Manaud), i una selecció de les millors obres d’Elliot Erwitt (es pot fer humor amb la fotografia!). Una de les fotografies que m’ha xocat més és una d’un grup de nens afectats per diverses malalties arran de l’accident de la central nuclear de Txernòbil: les cares de les criatures són absolutament impactants.

Calen unes quatre hores per veure les exposicions sense entretenir-s’hi massa. L’entrada a tots els locals és gratuïta. Una alternativa per no empatxar-se és estar-s’hi un parell de dies, i combinar exposicions amb altres activitats. Tota la ciutat canvia una mica de ritme i horaris arran de l’exposició (restaurants oberts més hores, per exemple).

Els llibrets d’informació estan editats en català, anglès, francès i espanyol. Conté un mapa molt clar per moure’s per la zona de l’exposició. Només dos inconvenients: en alguns locals he passat molta calor, i altres no semblen totalment adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, ni els ascensors prou ben indicats.

Per poc que pugui el 2007 hi tornaré a anar. Absolutament recomanable!

Fa gairebé quatre anys vaig comprar-me un escànner per a negatius/diapositives, un Minolta Dimage Scan Elite II. Sempre m’ha donat problemes amb les tonalitats de color, molt poc naturals, de manera que les imatges requereixen un tractament posterior bastant dràstic, i encara amb resultats bastant decebedors. Això ha fet que el deixés de fer servir, atès que escannejar fotografies antigues per guardar-les amb colors falsejats és una pèrdua de temps.

Arran d’una menció (si no em falla la memòria) a reidreviews, he provat el programa Vuescan, i el recomano absolutament. Permet calibrar de forma automàtica l’exposició i tractament de color dels negatius (en general molt constant per cada tipus de peŀlícula) a partir d’un tros no exposat (el clàssic tros de peŀlícula del principi o del final del rotlle). El procediment està clarament explicat a l’apartat Advanced Workflow Suggestions del manual d’usuari. També porta tractaments addicionals per les peŀlícules més populars (diverses generacions de peŀlícules Kodak, Fuji, etc.) però no em donen tan bons resultats com el genèric (“negatiu color”).

La versió de demostració és absolutament funcional, però afegeix uns símbols en forma de $ a tota la imatge. Permet comprovar la compatibilitat amb el nostre escànner.

Hi ha versions per a Windows, Linux i Mac. He registrat la de Windows, perquè amb Linux no em funciona: en engegar el programa l’escànner respon, però de seguida s’atura i no passo d’aquí. Seguiré barallant-m’hi.

Aquest any hi ha Photokina, la fira més important del món sobre “tecnologia fotogràfica”, que es celebra a Colònia, Alemanya, d’un any per altre. Algunes marques ja comencen a anunciar novetats, com Nikon amb la D80.

No crec que hi hagi cap revolució, però sí moltes noves versions d’equips ja existents. Tinc certa expectació per l’esperat anunci de Leica referent a un model M digital. Segur que tindrà un preu prohibitiu, però no li treu interès!

Aquesta setmana hi ha hagut dos anuncis importants dins de l’àmbit del programari comercial per a gestió i catalogació de fotografies: Adobe ha comprat els “actius tecnològics” de Pixmantec i Microsoft ha comprat iView Multimedia.

Pixmantec té pràcticament només un producte, el RawShooter, un conversor RAW, en dues versions: professional i essencial (gratuïta). L’empresa va ser fundada per un dels creadors del Camera One, el conversor de Phase One.

Suposo que és l’inici d’un procés de concentració. Com a tot mercat emergent el programari disponible és inicialment molt divers, però a mida que els grans fabricants es veuen forçats a treure productes de tecnologies que no tenen o que no lideren comencen les compres, i els petits acaben morint.

Quant de temps duraran altres, més petits encara, com Bibblelabs, que és l’únic conversor comercial per a Linux? D’aquí a un any en parlem. Crec que, lamentablement, quedaran fora del mercat.

El monsterpod no és un ipod d’1TB… sinó un suport per a càmeres fotogràfiques petites. Per la forma no en podem dir trípode, per la funció és un trípode del segle XXI.

Sembla (Rob Galbraith) que aviat es posarà a la venda.

Llàstima que només aguanta 10 unces (300 g mal comptats). Però precisament és més fàcil fer fotografies mogudes amb les càmeres petites (has d’agafar-les amb les puntes dels dits) que amb les grans, o sigui que l’invent, si funciona com està anunciat, tindrà un èxit espectacular.

Leica, el mític fabricant de productes de fotografia de Sölms, està preparant una versió digital de les càmeres M, l’anunci de la qual segurament serà fet al darrer quadrimestre d’aquest any.

Ara ha preparat el terreny incloent una codificació binària al cos dels objectius que permetrà a la càmera conèixer quin objectiu hi ha acoblat. El sistema sembla primitiu, però no ho és tant si tenim en compte que podrà ser aplicat fàcilment als objectius comprats amb anterioritat; qualsevol afegit electrònic hauria fet inviable incorporar-lo als objectius antics.

Quedarà per veure, no obstant, quin ús en farà la càmera. El sistema M és obert, i hi ha altres fabricants que tenen objectius compatibles amb els de Leica. Si tanquen el sistema (és a dir, la càmera perdi prestacions significatives amb un objectiu no identificat, possiblement d’una altra marca) no beneficiarà ningú. Pel que he pogut llegir a altres llocs (dpreview) no sembla que el vulguin tancar.

Finalment: no veig gens clara la viabilitat comercial d’una càmera d’aquest tipus, sobretot per una firma tradicional com Leica, de preus elevats, i en un context de productes de molt curta durada: ara mateix les càmeres réflex digitals de gamma alta tenen 2 anys de vida comercial. Leica ha tingut la M6 14 anys en el catàleg. És clar que segons alguns no podia evolucionar més, atès que havia arribat a la perfecció.