Ahir es va conèixer la defunció de Scott Adams, creador del personatge Dilbert i les tires còmiques farcides de sarcasme sobre el món de l’empresa, les relacions treballadors-caps i la inutilitat d’algunes feines, sobretot en el camp de les tecnologies de la informació.

Fa uns anys en llegia una tira diària, que era accessible per mitjà de RSS. Aquesta font va deixar de funcionar, no en vaig buscar cap més i li vaig perdre la pista.

Avui n’he buscat unes quantes tires, en deixo mitja dotzena.

RIP, Scott Adams.

En el supòsit que la captura i trasllat de Nicolás Maduro al Estats Units i el presumpte control de Venezuela per part del govern nord-americà redueixi la quantitat de droga que entra als Estats Units (o que circula pel món), això acabarà amb la plaga de les addiccions?

Hi ha tràfic de droga perquè hi ha drogoaddictes, és a dir, persones que no poden estar-se de consumir regularment drogues. Si hi ha menys droga s’encarirà, la qual cosa abocarà determinats consumidors a una marginalitat encara més greu, delinqüència o crisis fatals de salut pels que no puguin obtenir-ne.

Per reduir el narcotràfic cal reduir la demanda de droga: amb més educació, amb més serveis d’atenció a salut mental, amb més oportunitats per persones vulnerables, amb programes de desintoxicació a l’abast de tothom, amb la construcció d’una societat diferent.

De tot això, n’ha dit res, Donald Trump? O ho arreglarà el mercat, és a dir, la major misèria, marginalitat i precarietat dels drogoaddictes sense recursos els portarà a defuncions prematures i, mira, ja tindrem menys drogroaddicció?

Si bé tradicionalment els arrossos es fan amb una paella, també es poden fer amb una cassola alta:

La paella va molt bé si diverses persones en mengen directament, sense plats. També té un petit avantatge en l’evaporació de l’aigua. Amb la cassola una mica alta hom guanya una mica de netedat a la cuina.

Aquesta cassola (nova) és una Kuhn Rikon; se’ls coneix sobretot per les olles de pressió, però també tenen cassoles i paeles d’acer inoxidable que van molt bé.

Trobo això a Els fills de Dune:

Desconec si hi ha publicacions semblants a Cavall Fort en altres llengües o cultures, o és una meravellosa singularitat.

Amb 60 anys llargs d’història ja s’encadenen unes quantes generacions en què els pares/avis/oncles/padrins subscriuen la canalla primer al Tatano i després al Cavall Fort.

Vaig subscriure un dels nebots al Tatano el 2021. Espera amb candeletes l’arribada de la revista cada mes. Unes setmanes enrere em va demanar que l’hi canviés pel Cavall Fort.

És clar que algun dia se’n cansarà, però aquests anys n’haurà gaudit, tant o més com en vam gaudir les meves germanes i jo. I amb sort gràcies a això li haurà crescut una mica el neguit de la lectura.

Si Cavall Fort no existís l’hauríem d’inventar. Però no ens sortiria tan bé.

He tornat a mirar la pel·lícula Incendies de Denis Villeneuve.

És impressionant, esfereïdora i, en un determinat sentit, plena d’esperança alhora.

Encara que sigui dissabte, les 10 del vespre em sembla massa tard per començar un partit de futbol.

Una petita irreverència:

Oh, que cansat estic de la meva
antiga, vella, tan àrdua feina,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
jubilació enllà,
on diuen que la gent viu tranquil·la
i agraïda, generosa, activa, lliure,
desestressada i feliç!
Aleshores, a la reunió, els companys dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que desisteix del seu deure”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de l’obligació i de l’antic lligam
d’aquesta meva àrida feina.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins al retir.
Car soc també molt covard i dissipador
i necessito a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva antiga,
àrdua, trista, absurda feina.

Imploro humilment clemència a Salvador Espriu.