Al correu personal compto 23 correus relacionat amb aquest dia de compres esbojarrades, dels quals 13 són d’empreses espanyoles.

Això és el que recordo, o em sembla que recordo, d’un dijous de fa 40 anys.

Normalment era el primer de casa a llevar-me, gràcies a un despertador carbassa amb un martell que percutia dues campanes, i que feia un soroll de mil dimonis. Vaig anar a l’habitació dels pares, que estaven desperts. Ràdio engegada (un “transistor” una mica atrotinat, diria que era un Telefunken, però no n’he trobat cap fotografia a Internet que em permeti corroborar-ho). Només música, tot i que era hora de notícies. Em van dir alguna cosa com “no hi haurà col·legi, ja s’ha mort”. La mare va trucar a l’escola per confirmar-ho.

Més tard vaig saber d’algun familiar que havia destapat una ampolla de xampany (aleshores se’n deia així). I que l’àvia Carme havia deixat anar un “Gràcies a Déu” o un “que Déu l’hagi perdonat”.  De fet al cap em ballen les dues frases (¿potser en temps diferents?), i que la segona havia estat clarament objectada per la seva filla gran, la tia Carme.

Pel vell televisor en blanc i negre (amb vàlvules), ens vam empassar el jurament de Juan Carlos dissabte, vam veure les cues de la capella ardent (possiblement era la primera vegada que sentia aquesta expressió), i l’enterrament de diumenge. Em van explicar que havia estat embalsamat i que li havien fet el buit a la caixa perquè el cos no es fes malbé. Amb perspectiva penso que va ser la primera vegada que la mort va entrar tan intensament a casa, perquè en la meva infantesa pràcticament no vam tenir defuncions properes (només recordo la mort de l’oncle de la mare, Jaume Fons, que jo no coneixia, i potser va ser després del 20N i tot).

Diuen que vam tenir una setmana de festa, però jo en recordava 2 dies, dijous i divendres, sempre he cregut que dilluns hi havíem tornat.

(No descarto editar aquest escrit els propers dies amb detalls nous que em vinguin a la memòria)

Per Tots Sants, uns quants panellets:

Els escalfallits més coneguts per les nostres contrades són d’aquest tipus:

Al  de castell de Puyguilhem, al Périgod, n’hi ha uns una mica diferents:

A la part central s’hi posen les brases, en una cassoleta (al de la fotografia no hi és) i tot l’artefacte es posa entre els llençols.

Aquests escalfallits reben el nom de moine (monjo). Molt curiós, atès que en català de l’escalfallits també se’n diu frare.

Vaig trobar-me aquesta caixa metàl·lica amb cinc panys al carrer Riera Blanca de l’Hospitalet de Llobregat. Per si fos necessari,  a l’esquerra, hi ha enganxat el telèfon d’un serraller (una etiqueta negra on es veu CERR).

Ironia fina d’aquest professional obrepanys espatllats?

Feia temps que em ballava pel cap: acabo de deixar definitivament unxicdellum.cat com a URL del web. Sense www al davant (alguns navegadors ja oculten les www).

Qualsevol petició del domini anterior es converteix a la nova, de forma automàtica i explícita, amb un codi 301 = canvi permanent d’adreça.

Confio que aquest canvi no us comporti cap contratemps!

23/8: Inicio un seguiment de com es propaga el canvi als cercadors. A la següent taula indico quants enllaços retorna google al domini antic i quants al nou (cerca amb site:nom-del-domini). Miraré d’afegir-hi dades un cop per setmana.

(*) Els enllaços interns encara apunten al domini antic. Els he canviat precisament el 23 d’agost al matí.