Tenia el material des de fa unes setmanes, i avui m’he decidit a muntar el capçal per al llit.

Ha quedat així:

L’he fet jo perquè tenia uns requisits particulars:

• Havia de premetre moure els interruptors i endolls, perquè els antics estaven molt enganxats al llit, tant que era relativament fàcil encendre el llum amb un cop de coixí; però evitant fer regates i forats per posar la caixa a la paret, perquè no m’hi atreveixo.
• Poc gruix, perquè l’habitació és poc fonda. Al final el capçal fa 4 centímetres, el mínim per poder collar-hi els interruptors i endolls.
• Cost moderat. És un complement que realment només serveix per evitar que la paret s’embruti amb el fregament dels cabells, mans, etc., i no m’hi volia gastar massa diners.

Hi he dedicat unes 9 hores de feina, més del que em pensava, però no es pot tenir tot!

Aquest és el dimoni que havíem de cremar ahir, a Badalona:

La casualitat ha volgut que precisament la pluja indultés el dimoni durant 2 dies, perquè la cremada serà la nit de dilluns.

I fixeu-vos que precisament aquest any el personatge s’està bevent l’aigua de les muntanyes amb una canya. Més oportú impossible!

Avui fins i tot els més indiferents als fenòmens meteorològics s’han interessat per la pluja.

M’he muntat el meu pluviòmetre particular, un pot de la cuina pràcticament cilíndric que he deixat al terrat a mig matí (no puc recordar-me de l’hora):

Ara té pràcticament 5 cm d’alçada d’aigua (a l’aigua li falten uns 2 o 3 miŀlímetres per arribar-hi, més o menys el mateix que hi ha des del principi del regle fins la ratlla del zero), o sigui que ha plogut pràcticament 50 litres/metre quadrat en unes 16 hores.

Arran del que comenta Xavier Caballé, i independentment de simpaties o antipaties per alguns que ho demanen, Sant Jordi ha de continuar essent laborable, per mi sense discussió.

És un dels aspectes més significatius d’aquest dia: mirem de sortir una mica més d’hora de la feina, o ens escapem el migdia a fer una volta pels llocs més cèntrics de les ciutats, o baixem 3 parades de metro abans quan tornem a casa per viure una mica l’ambient.

És una festa ciutadana i de carrer, que barreja la quotidianetat amb la (potser) excepcionalitat de triar un llibre, i buscar una bona rosa per regalar… En un dia festiu fugiríem tots de la ciutat, i els capvespres de Sant Jordi, quan s’aplega tanta gent al carrer, seríem tots a l’AP7 o baixant de la Cerdanya!

A Gencat han publicat un simulador de pressupostos, que permet emular la feina d’Antoni Castells en fer quadrar els números.

És massa simple, ho sento. Veus l’efecte dels canvis de dotació en els diferents departaments (si redueixes el pressupost de salut t’avisa que augmentaran les llistes d’espera, i si el disminueixes més t’avisa que has de tancar un hospital), però els efectes de reduir el pressupost en els departaments estan massa poc quantificats, són molt qualitatius.

D’altra banda, no explica quin marge de maniobra real tenen els governs, un aspecte que sempre m’ha interessat: quants diners del pressupost estan compromesos pels serveis que ja rebem? Dit d’una altra manera, quina és la part del pressupost que permet realment decidir quines de les necessitats no cobertes cal prioritzar? De fet a la pràctica em sembla que el problema es “redueix” a això; canviar despeses més o menys fixes és molt difícil.

La meva fira d’aquest Sant Jordi. Bé, he fet una mica de trampa, els vaig comprar dilluns per evitar cues i empentes, i perquè avui tinc un dia una mica més complicat:

Són:

• El amor en los tiempos de cólera, de Gabriel García Márquez
• Ubuntu. Visió de l’Àfrica per part de Nicolás Valle, periodista especialitzat en temes internacionals
• La profecia 2013, de Francesc Miralles, noveŀla d’intriga

O sigui: un clàssic, una obra periodística i una noveŀla d’acció. Variat.

M’hauria d’acostumar a portar una càmera fotogràfica (de butxaca, és clar) a sobre; vull dir mínimament decent, perquè la càmera del telèfon no ho és pas.

La posta de sol avui a la costa central ha estat molt espectacular: clarianes a ponent, de manera que la llum càlida d’última hora de la tarda contrastava molt amb els núvols foscos i espessos; a la plaça d’Espanya, amb el sol petant a les torres venecianes i a Montjuïc, l’efecte era força impressionant.

A Badalona hi havia un cel rogenc, també amb núvols espessos.

Fins el 17 d’agost al Museu de Montserrat es pot visitar l’exposició Recordar per no tornar-hi, que mostra els cartells republicans de la Guerra Civil.

Es compon d’un centenar llarg de cartells publicitaris d’autoria diversa (partits polítics, forces sindicals, organitzacions anarquistes, la mateixa Generalitat). Pemeten copsar, d’alguna manera, els grans ideals de mobilització dels 2 anys i mig de guerra a Catalunya: crides a allistar-se,  petició d’ajuts per a la defensa de Madrid, crides als camperols perquè produeixin aliments, etc.

L’exposició es complementa amb una mostra d’iconografia franquista.