Corria una llista de coses que, suposadament, fetes a casa eren símptoma d’excessiva absorció per la feina: com marcar un 0 com a prefix al telèfon de casa, etc.

Ahir i avui me n’han passat dos: el primer és fer servir el password de la feina per a l’ordinador particular. I un altre més divertit, treure la targeta magnètica de la cartera per intentar obrir la porta de casa. No sé si són símptomes de necessitat de vacances o de senilitat prematura…

Veig una conseqüència positiva en l’augurada “certa falta d’abastament” de béns: potser prendrem consciència del privilegiat món i època en què vivim des del punt de vista de satisfacció de les necessitats més elementals: al supermercat hi ha iogurts sempre, a la gasolinera tenen combustible, i surt aigua per l’aixeta, i els talls d’electricitat són excepcionals. Però seixanta anys enrera ningú menjava kiwis, salmó ni endívies; les neveres funcionaven amb barres de gel, rentaven la roba als safareigs, i determinats medicaments havien de ser portats de l’estranger, a vegades de contraban.

D’una altra manera, no deixo de sorprendre’m cada vegada que vaig a una gran sufície comercial amb piles i piles de menjar que, suposo, algun dia es vendrà.

Tot i que la Dirección General de Tráfico n’ha fet alguna campanya, no serveix per a gran cosa: massa sovint a les vies de 3 carrils hi ha vehicles circulant pel carril del mig sense tenir-ne cap a la dreta, és a dir, sense estar avançant-ne un altre.

Resultat: els 3 carrils queden reduïts a 2, la circulació és molt menys fluïda del que podria ser. Això amb sort, perquè de tant en tant hi ha algun eixerit que fa l’avançament pel carril dret.

Hi ha campanyes institucionals que mai no entendré, i que trobo absurdes.

I una d’aquestes és el “som-hi blaus, som-hi peus, llibre…”, que deu voler encomanar-nos optimisme coŀlectiu, suposo, fins i tot a objectes inanimats com les aixetes, i la caŀligrafia. Això d’haver de fer un anunci per anunciar el lema que acompanyarà les properes campanyes institucionals és absurd: si tens un bon lema (i som-hi! m’agrada força) fes-lo servir, directament.

Seguint amb les mesures aproximades de pluja, han caigut uns 10 litres per metre quadrat des de primera hora del matí a Badalona. Una pluja molt fina i poc intensa, però continuada des de quarts de nou del mati fins a les quatre de la tarda.

Tenia el material des de fa unes setmanes, i avui m’he decidit a muntar el capçal per al llit.

Ha quedat així:

L’he fet jo perquè tenia uns requisits particulars:

• Havia de premetre moure els interruptors i endolls, perquè els antics estaven molt enganxats al llit, tant que era relativament fàcil encendre el llum amb un cop de coixí; però evitant fer regates i forats per posar la caixa a la paret, perquè no m’hi atreveixo.
• Poc gruix, perquè l’habitació és poc fonda. Al final el capçal fa 4 centímetres, el mínim per poder collar-hi els interruptors i endolls.
• Cost moderat. És un complement que realment només serveix per evitar que la paret s’embruti amb el fregament dels cabells, mans, etc., i no m’hi volia gastar massa diners.

Hi he dedicat unes 9 hores de feina, més del que em pensava, però no es pot tenir tot!

Aquest és el dimoni que havíem de cremar ahir, a Badalona:

La casualitat ha volgut que precisament la pluja indultés el dimoni durant 2 dies, perquè la cremada serà la nit de dilluns.

I fixeu-vos que precisament aquest any el personatge s’està bevent l’aigua de les muntanyes amb una canya. Més oportú impossible!

Avui fins i tot els més indiferents als fenòmens meteorològics s’han interessat per la pluja.

M’he muntat el meu pluviòmetre particular, un pot de la cuina pràcticament cilíndric que he deixat al terrat a mig matí (no puc recordar-me de l’hora):

Ara té pràcticament 5 cm d’alçada d’aigua (a l’aigua li falten uns 2 o 3 miŀlímetres per arribar-hi, més o menys el mateix que hi ha des del principi del regle fins la ratlla del zero), o sigui que ha plogut pràcticament 50 litres/metre quadrat en unes 16 hores.