Arxiu de la categoria: Llibres

Ressenyes de llibres

Marc Levy: Et si c’était vrai…

Marc Levy: Et si c’était vrai…
Versilio
EAN 978-2-361-32006-5
Valoració: 4

La Lauren és una metgessa d’una trentena d’anys de San Francisco. La matinada d’un dissabte té un accident de trànsit i que queda en coma. Però no és un coma habitual: el seu cos és inert però una part immaterial d’ella pot moure’s (de fet, teletransportar-se) i veure i sentir què fa tothom. Però ningú no la veu a ella. Una espècie de fantasma, vaja!

Un dia va a l’apartament on havia viscut, i on ara hi ha Arthur, un arquitecte més o menys de la seva edat. I l’Arthur sí que pot veure-la i sentir-la. És clar que no es creu la història que li explica la Lauren, però comença a actuar com si fos certa i al final se’n convenç. Comença una relació estranya i una peripècia increïble que porta Arthur a enfrontar-se amb algunes pors antigues i rememorar la seva infantesa.

Em sembla que és la noveŀla que va fer conèixer Marc Levy. Divertida a trossos, molt sorprenent per alguns girs de la trama, amb uns personatges força ben trobats, que de seguida et cauen bé. Molt recomanable. En català la podeu trobar amb el títol I si fos veritat, editada per Proa, a la coŀlecció A tot vent.

Centenari naixement Joan Sales

En el centenari del naixement de Joan Sales copio un tros d’Incerta Glòria. A principis d’agost he fullejat la noveŀla per trobar un fragment que em fes el pes. Aquest em sembla que que reflecteix prou bé el tarannà de l’obra.

– Hauríem de parlar de debó, Lluís. ¿No et sembla que Bodes macabres seria un bon títol de noveŀla? Algun dia l’escriuré; de moment, ja ho veus, ja tinc el títol. ¡Una superpornografia digna de la nostra època! Si et digués que la idea d’aquelles bodes del convent em va venir de tu… de tu i la Trini. ¿O em negaràs que sou un parell de mòmies l’un per l’altre?

– Insisteixo que vagis amb compte amb les paraules; em podries fer perdre els estreps com l’última vegada.

– ¡Pobra Trini! El que no li perdones és que et sigui fidel:

Et lire la secrète horreur du dévouement…

– ¿Has vingut a fer-me un sermó?

– No, Lluís. Encara no sóc tan sublim. Pots estar tranquil. He vingut a dir-te que tu i jo no serem mai notaris. ¡Notaris! ¿És possible que preparéssim oposicions, tu i jo? Aquelles empollades que havíem fet, el Digest, les Decretals… ¡Feina perduda, Lluís! I ja no diguem les Pandectes, ecs. ¿Qui es recorda de les Pandectes? Hem tastat la glòria i això deixa un regust que fa avorrir les Decretals, les Pandectes, el Digest i fins la coŀlació de Papinià. Hem anat errants, hem fet això i allò, hem estat lliures, hem estat homes, hem estat feres… ara, ¡qualsevol es fa notari! La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàŀlida en comparació. Només pensa una cosa: ¿per què llegim encara la Divina Comèdia? Suposant, naturalment, que la llegim; de mi et sé dir que és el llibre que he llegit més de gust després de Los cuernos del Roldán. Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n’ha escrit una; ¡quanta lata s’ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n’escriu una, això fa tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. I els anys passen d’un buf; sembla que era ahir que es passejaven els diplodocus i els megateris per aquests mons de Déu… i han passat dos-cents milions de segles com si res! De manera que el pobre Dant, sense adonar-se’n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels trenta o trenta-cinc milions de Dants que s’hauran acumulat per poc que aquest planeta en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet com una gla -cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant.

Haig de rellegir-la sencera, assaborint-la.

Manuel Vázquez Montalbán: Autobiografía del general Franco

Manuel Vázquez Montalbán: Autobiografía del general Franco
Valoració: 2

Marcial Pombo és un escriptor i militant del partit comunista, amb un actiu passat antifranquista. Necessitat de diners, accepta l’encàrrec d’escriure una autobiografia de Franco.

Amb aquest lleuger distanciament Manolo Vázquez Montalbán es va atrevir a escriure, ja entrats els 90, un llibre que fa passar com autobiografia del personatge. Arrenca a la infantesa, la formació militar a l’acadèmia de Toledo, la campanya al Marroc, l’estada com a responsable de l’acadèmia militar de Saragossa, el cop d’estat del 18 de juliol, la guerra civil, i  els 40 anys dedicats a evitar de ficar-se en política i intentar que tot el que estava atado seguís atad0 y bien atado. Tot amanít amb unes quantes dites que surten periòdicament, sobretot quien hoy es yunque  mañana puede ser martillo no hay mal que por bien no venga. I moltes conspiracions maçòniques.

En tots aquests aquests episodis l’autor hi fica cullerada amb una visió contraposada, ja sigui amb notes de la repressió franquista patida per ell mateix o amb cites d’altres persones.

Cal valorar molt positivament l’esforç que devia fer Vázquez Montalbán per escriure segons la retòrica del franquisme, però acaba fent-se llarg. El meu interès ha caigut bastant un cop acabada al guerra. També hi fa que l’edició que he llegit estava escrita majoritàriament en cursiva (el que escrivia el general) i en lletra dreta les reflexions de Marcial Pombo. Al revés hauria anat molt millor, la lletra cursiva és menys adequada per lectura continuada.

Ah, he llegit una versió digitalitzada adquirida a Amazon (per un preu molt mòdic). Un desastre: moltes dates mal escannejades (per exemple, 1931 en comptes de 1937, força vegades), i també uns quants noms. Si el voleu llegir és molt més recomanable que el compreu a un llibreter de vell.

Javier Cercas: Las leyes de la frontera

Javier Cercas: Las leyes de la frontera
Mondadori, 2012
ISBN 978-84-397-2688-3
Valoració: 4

L’estiu del 1978 un noi de setze anys, Ignacio Cañas, topa gairebé per casualitat amb la banda del Zarco, formada per mitja dotzena llarga de joves de la seva edat que viuen als barris marginals de Girona. Malgrat no ser ben bé com ells, empès per diverses circumstàncies (s’ha enamorat de la Tere, una de les noies del grup, té amb mala relació amb els pares i uns companys de l’escola li fan la vida impossible) s’hi afegeix. Durant aquell estiu cometen diversos delictes, de gravetat creixent. A finals de l’estiu el Zarco és detingut i, amb el pas dels anys, després de diverses entrades, sortides i fugues de la presó, esdevé un mite; en paraŀlel l’Ignacio estudia dret i exerceix com a penalista. Vint anys més tard el Zarco i Cañas tornen a trobar-se, aquesta vegada com a advocat i client.

Javier Cercas s’acosta al món marginal de les bandes juvenils de finals dels setanta i principis dels vuitanta a través de tres narradors: el mateix Ignacio Cañas, el policia que va detenir el Zarco i el director de la presó de Girona. Tots tres conversen amb un escriptor per reconstruir la vida del Zarco; alhora s’endinsa en els aspectes més personals de la vida d’Ignacio i de la seva relació intermitent amb el Zarco i amb la Tere.

És el meu primer Cercas, i m’ha atrapat des del primer moment.

He trobat una entrevista amb l’autor feta al programa Página 2 de RTVE.

E. L. Doctorow: Tot el temps del món

E. L. Doctorow: Tot el temps del món (All the Time in the World)
Traducció de Maria Iniesta i Agulló i Julià de Jòdar
Edicions de 1984, 2012
ISBN 978-84-92440-79-5
Valoració: 2

Recull d’una dotzena d’històries curtes escrites per E. L. Doctorow al llarg dels anys, i publicades a diverses revistes nord-americanes.

Les històries no tenen relació entre elles. Alguna (Les cançons de Billy Bathgate) fa referència a algun altre personatge de les seves noveŀles. Com en tots els reculls, n’hi ha que agraden més que altres, però en general el conjunt m’ha semblat fluix. La força narrativa i gràcia per combinar personatges reals i imaginats que he trobat a les noveŀles de Doctorow aquí no hi són.

M’ha decebut una mica.

John Williams: Stoner

John Williams: Stoner (Stoner)
Traducció d’Albert Torrescasana
Edicions 62, 2012
ISBN 978-84-297-6931-9
Valoració: 3

William Stoner és el fill únic d’una família humil de camperols del Missouri. Els pares l’envien a estudiar agricultura a la universitat, perquè pugui tirar endavant l’explotació familiar amb una nova perspectiva.

A la universitat segueix el primer curs amb un expedient notable, i durant el segon curs queda commocionat per l’assignatura de llengua i literatura, i decideix reorientar els seus estudis cap aquest camp, fins que es gradua i, més tard, esdevé professor universitari de la matèria. En aquesta mateixa època coneix l’Edith, amb qui es casa i té una filla, la Grace.

A partir d’aquí els anys s’escolen entre estudis i classes per un costat, i unes relacions turmentoses amb la dona i, de retop, amb la filla per l’altre. El seu caràcter rígid li comporta també problemes a la universitat, on alguns companys i superiors li fan la vida impossible.

Bon retrat de la vida d’una persona corrent.

Richard P. Feynman: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman?

Richard P. Feynman: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman? (Surely You’re Joking, Mr. Feynman – Adventures of a Curious Character)
Traducció de Luis Bou
Alianza Editorial, 2010
ISBN 978-84-206-8490-1
Valoració: 4

El subtítol del llibre és Aventuras de un curioso personaje tal como le fueron referidas a Ralph Leighton. Recopilación de Edward Hutchins.

Richard Phillips Feynman fou un important físic teòric, premi Noblel el 1965 pels seus treballs en electrodinàmica quàntica.

El llibre és un recull d’anècdotes que ajuden a comprendre’n la personalitat: a més de les seves activitats com a físic i professor, explica les seves incursions en el món de l’art (dibuix i pintura, música) i l’interès per cultures no nord-americanes com la japonesa. Com a científic es mostra apassionat i molt intuïtiu, possiblement arran d’una habilitat innata, una insaciable curiositat, una bona formació i l’hàbit de buscar exemples “reals” per qualsevol fenomen,

Poc després d’acabar els seus estudis al MIT va formar part del projecte Manhattan (construcció de les primeres bombes atòmiques), en què va fer-se càrrec de la divisió de càlculs teòrics. Malgrat ser un època complicada per ell (la seva primera dona va morir durant el projecte) n’explica força anècdotes, tot i que no entra en consideracions ètiques respecte a les bombes.

També explica amb força detall el procés que va seguir per reformular algunes teories quàntiques, que li van valdre finalment el premi Nobel: va posar en dubte algun dels principis generalment assumits, i va comprovar que amb la nova formulació tot encaixava, en un procés d’entusiasme inteŀlectual.

En recomano la lectura, encara que no se sàpiga física; no hi fa res no entendre algunes coses de les que explica.

Ray Bradbury: Fahrenheit 451

Ray Bradbury: Fahrenheit 451
Traducció de Jaume Subirana Ortín
La Butxaca, octubre del 2010
ISBN 978-84-993′-186-0
Valoració: 4

Guy Montag és un bomber, en una època indeterminada del futur. Sembla que només hi ha bombers a les ciutats, de fet ningú no es preocupa de què hi ha fora de les ciutats, i les cases estan revestides de materials ignífugs. Els bombers tenen reservada una altra missió que apagar focs: cremar els llibres. Fan guàrdia jugant a cartes a la caserna, i quan reben una denúncia van al domicili que se’ls diu i cremen els llibres que hi hagi.

És un món regit per la superficialitat: a les cases hi ha grans pantalles, amb personatges que esdevenen la família, que tot el dia es barallen però no se sap per què. Amb cotxes voladors que es mouen a velocitats de vertigen. Ciutats on ningú no passeja, on ningú no parla si no és de banalitats, diversions i entreteniments. I tens, políticament tens, amb una guerra a punt d’esclatar.

El nostre personatge, com podeu suposar, per motius diversos es rebeŀla contra aquesta situació, la qual cosa l’acaba enfrontant a la seva dona i als companys de feina. Passa de perseguidor a perseguit.

És un clàssic de la ciència ficció. Vaig comprar-lo arran de la mort, fa un parell de mesos, de l’autor. Bradbury va escriure la primera versió el 1953, i va revisar-lo el 1981. Em sap greu no haver vist la versió original, m’hauria agradat saber quants dels ginys que explica van ser ja inclosos a la primera: el 1981 això de les pantalles gegants que ocupen tota la paret de casa es podia preveure, però trenta anys abans era més meritori.

Ah, 458 Fahrenheit és la temperatura a la qual el paper d’impremta s’encén.